dijous, 21 de febrer de 2013

La historia del zoo



L'home és una bèstia que ha volgut que la raó passi per sobre dels instints. La seva dèria és tan obsessiva que busca en els animals actituds de personatges arquetípics singulars, són cops d'animal d'aquest il·lustre humà que s'escapen per unes costures que sempre cedeixen. Si la cosmovisió més tolerant és aquella que destapa l'animal que cadascú porta dins i mira de renegociar una relació sostenible amb el medi ambient, la societat més tibada, obsessionada per la competitivitat, per l'individualisme i pels èxits materials, s'ofega quan es troba desproveït de tot. I el seu animal esclata, cruel i cínic, a la jugular de qui li vulgui fer entendre la posició de l'home (dominant però alhora dependent) respecte, per exemple, de la Terra. Albee no pontifica res, només mostra dos personatges que es troben casualment, enceten una conversa intranscendent i esclaten
L'animal és dins nostre. La civilització l'ha amagat però no l'ha domesticat, sinó que, amb tantes normes i hipocresies, li ha donat un punt de crueltat, de voluntat de domini quan la situació és propícia. Aquest és el bestiari que evoca el dramaturg Edward Albee i a què han jugat sense xarxes en la producció La historia del zoo. L'obra, que es va estrenar aquest més a la Sala Atrium de l'Eixample barceloní, és un somni que feia anys que perseguia l'actor Oliver Albert . La directora Anna Sabaté celebra un text profund, que aborda moltes dimensions humanes. Ells han posat la petja mostrant el moment crític del canvi de paradigma de les relacions humanes: les xarxes socials s'utilitzen més avui per comunicar-se amb altres persones que la interacció personal.

Jerry (Oliver Albert)
L'entrada és molt absurda: dos desconeguts es troben i inicien una conversa aparentment intranscendent, en què un d'ells explica la seva anada a un zoo. La comunicació es va enredant fins a desencadenar un final imprevisible. Són dos ciutadans, això sí, antagònics: l'un té família, animal domèstic i vida acomodada; a l'altre li agrada ser un outsider de la societat, anar a la contra com a forma d'enfortir la seva personalitat. Però, insinua Sabaté en l'obra d'una hora de durada, “es veurà que són les dues cares d'una mateixa moneda”. Perquè, en el fons, l'un envejarà l'altre, i viceversa. Tots són infeliços: l'un per haver-se acomodat a unes relacions superficials quasi profilàctiques i l'altre perquè no ha sabut construir gaire res. El que els dos personatges necessiten és trobar persones que escoltin la seva història, que els entenguin i els compadeixin, en certa manera.
El zoo es revelarà com un pretext. Però en realitat amaga molt de la metàfora d'allò en què es pot convertir la societat. L'obra es representa en castellà, aprofitant la versió que es va fer fa poc més d'una dècada. A Barcelona no s'ha vist mai, ni tampoc se n'ha arribat a fer una versió en català professional, pel que sembla. En tot cas, amb aquesta versió es poden plantejar fer una gira pels teatres de l'Estat. L'obra, de només dos personatges (a més d'Oliver també hi participa Lluís Barrera), s'ha plantejat amb dos personatges realistes però que tenen un punt d'absurd, obsessionats per uns aspectes que els fan singulars.

Peter (Lluís Barrera)
The Zoo Story es la primera pieza teatral de Edward Albee como dramaturgo. La historia del zoo  és la primera peça teatral d'Edward Albee com a dramaturg. Un texto sensacional que habla de algo tan contemporáneo como la necesidad que tienen dos individuos, Peter y Jerry, de ser escuchados y descubrir quienes son a través de otros seres humanos. Un text sensacional que parla d'una cosa tan contemporani com la necessitat que tenen dos individus, Peter i Jerry, de ser escoltats i descobrir qui són a través d'altres éssers humans. Persiguen una naturaleza propia, el sentimiento de pertenencia y de validación que sentimos al ser amados. Persegueixen una naturalesa pròpia, el sentiment de pertinença i de validació que sentim en ser estimats. Esa búsqueda se vuelve cada vez más angustiosa. Aquesta recerca es torna creixent;. Sin encontrar esa esencia, descubren su absoluta soledad, y eso sólo puede conducirles hasta la tragedia. Sense trobar aquesta essència, descobreixen la seva absoluta soledat, i això només pot conduir fins a la tragèdia.

2 comentaris:

  1. A Barcelona sí que s'ha vist abans. Fa uns 11-12 anys la vaig veure al Versus amb el Xavier Ripoll i l'Emilià Carilla. Era un "programa doble" en que feien dues obres ininterrompudament pel preu d'una.
    L'altra era "Es desde aquí que veo la luna", o alguna cosa així.

    ResponSuprimeix
  2. Gràcies Iaco, un altre cop intentaré informar-me millor.

    ResponSuprimeix