dimarts, 12 de febrer de 2013

Si existeix encara no ho he trobat



Ho deia fa uns pocs mesos The New York Times arran de l’estrena a l’Off Broadway d’aquesta mateixa obra que ara arriba a la Beckett; una obra amb què Jake Gyllenhaall ha fet el seu debut teatral, interpretant el mateix paper que aquí interpreta amb rotund entusiasme Pau Roca. El sempre influent TNYT definia Nick Payne com l’excepcional nova estrella brillant de la dramatúrgia britànica. I això passava poc abans que, tot just fa uns dies, la crítica de Londres es desfés en elogis per Constel·lacions, una comèdia dramàtica i romàntica amb la teoria quàntica pel mig que, segons The Telegraph, ha estat escrita amb genialitat i es pot comparar amb les millors obres de Tom Stoppard, Michael Frayn o Caryl Churchill. I amb aquestes aclaparadores comparacions està tot dit. Doncs, mentre esperem aquest mes de febrer l´estrena de l’aclamada Constel·lacions al Teatre Akadèmia dirigida per Mònica Bofill , aquí tenim el també molt aplaudit primer treball escènic de Payne Si existeix encara ho he trobat. Un text que potser no resulta tan genial com els posteriors esforços creatius del seu autor: aquí no totes les escenes posseeixen la mateixa entitat ni tots els personatges estan prou ben definits. I no totes les situacions exhibeixen el mateix grau d’emoció, humor i/o credibilitat. 

Terry (Pau Roca) i Anna (Patrícia Garcia) 
Per posar-ne un exemple: fins i tot un professor molt despistat i molt encegat per l’ecologia com el pare d’aquesta història podria percebre els senyals d’alarma que s’encenen constantment al seu domicili familiar. Però, malgrat aquests lleugers desajustos, aquest és també i per damunt de tot un text potent, que sap esprémer al màxim les possibilitats d’aquesta mena de diàlegs a mig dir, capaços de mostrar a través de les esquerdes les moltes carències i les grans dificultats de comunicació que amunteguen els personatges. I és també un text que dibuixa amb molta solvència unes vides per sobre de les quals planeja tota l’estona el drama eludint alhora el dramatisme. I que apunta vies de comunicació, sense passar per alt que, de vegades, fins i tot quan hi ha ganes de comunicar-se no es dominen prou bé les eines emocionals per fer-ho: potser amb la voluntat n’hi ha prou, encara que l’objectiu no quedi del tot assolit. Tot això, per cert, Payne ho fa utilitzant un llenguatge teatral que, malgrat la joventut de l’autor, es mou per terrenys narratius molt identificables, molt propers a la narració clàssica sense ensurts ni jocs experimentals. Un llenguatge teatral que l’hàbil direcció de Marilia Samper (ben recolzada pel seu quartet protagonista) presenta amb el màxim de sobrietat: poques vegades la Sala Beckett se’ns ha presentat tan despullada i austera com aquest cop. Aquí en tenim prou amb les parets buides i els quatre mobles imprescindibles per capturar aquest ofec, presentat sempre amb el seu punt just de comèdia.

George (Carles Gilabert) i Fiona (Montse Germàn) 
A causa de l’alarmant situació que viu la Sala Beckett per tirar endavant el projecte han necessitat la col·laboració de la companyia Sixto Paz, dirigida per Pau Roca, un dels intèrprets de l’obra. Una productora que a més de compartir nom amb un peruà “especialista en ovnis”, ha omplert d’entusiasme i vitalitat la Beckett. Pels de Sixto Paz, el teatre s’ha convertit en un acomodament, un lloc on no hi passa res. Amb l’objectiu de promoure el debat entre l’espectador i que tothom trobi el seu espai dins del teatre han posat en marxa la iniciativa  “taquilla inversa”. És a dir, per anar a veure Si existeix encara no ho he trobat només cal reservar les entrades i després de la funció l’espectador decideix quan vol pagar.
La productora Sixto Paz pretén generar un entorn on tothom col·labori amb idees i il·lusió. Aquesta filosofia s’ha aplicat al propi espectacle on bona part de l’escenografia és de segona mà: roba dels armaris dels propis actors, material que tenien a la Sala Beckett, etc.. Malgrat la situació actual, aquesta jove companyia s’ha convertit en un glop d’aire fresc per una sala que lamentablement, passa un molt mal moment. Una manera, segons Casares, de no quedar-se estancat. A més, el director de la Beckett ha volgut subratllar que sense el compromís dels actors el projecte no seria el mateix.


Cap comentari:

Publica un comentari