Dispara / Agafa tresor / Repeteix

Per què ens posen bombes? Així comença una de les set peces breus de Mark Ravenhill que Josep Maria Mestres, amb traducció de Joan Sellent, porta al Teatre Lliure de Montjuïc sota el títol Dispara / Agafa tresor / Repeteix. És, en realitat, una selecció molt personal (amb nom de videojoc bèl·lic) de les disset obres (20 minuts cadascuna) que van commoure els espectadors del festival d'Edimburg del 2009. Les paraules democràcia i llibertat, els seus usos i els seus abusos, es repetiran fins a la sacietat en una proposta desigual, irregular, amb massa efectisme, i interpretacions amb tons commovedors i tons que impedeixen la versemblança.
Hi ha una tesi que, sota capes i històries diferents, torna una i altra vegada a l'escenari: l'etnocentrisme ha provocat que els occidentals creïn que el seu model de vida és l'únic possible i, d'aquesta manera, qualsevol invasió, qualsevol despotisme, queda justificat per portar "la bona vida" a un orient que pateix tota mena de tiranies. La narrativa clàssica apareix per nomenar cada fragment, i així vam començar amb unes Troianes que, tot i la seva (falsa) solidaritat, són incapaces d'entendre per què la seva societat és agredida per terroristes. El dogmatisme, què és la llum i què la foscor, està ben reflectit en una mena de mestresses de casa nord-americanes addictes al consumisme i a les aparences. És aquí on Carmen Machi interpreta en català, l'actriu broda el seu paper (el millor de l'obra, sens dubte) més endavant, quan una mare, trasbalsada i mig embogida, es nega a escoltar el que dos militars han vingut a comunicar-li.

Les Troianes 

L'obra, amb un entreacte, dura gairebé tres hores. La primera part (quatre de la sets peces) és francament interessant, amb una escena ben ambientada com Terror i misèria (magnífics Àlex Casanovas i Mònica López). Una parella, xenòfoba i paranoica, sopa protegida sota reixes i alarmes de tota mena. Obsessionats per la seguretat del seu fill, el vigilen i sobreprotegeixen perquè no vegi les conseqüències d'un món hostil i en guerra permanent. El crepuscle dels déus s'ocuparà de les contradiccions que afecten els cooperants internacionals, que aterren en un país devastat per la fam, i que semblen voler arreglar a cop d'informes i procediments burocràtics.
El tempo dels textos funciona en el primer round (encara que la interpretació de Boré Buika és molt justa), i recorda a l'estupenda recuperació del Grand Guignol d'Esteve Soler a la seva Contra la democràcia. Però, després del descans, la cosa va cap avall en intensitat. Roger Casamajor està més que a l'altura (fantàstic actor) al Paradís perdut, però el soldat nord-americà a qui dóna vida Gonzalo Cunill en Crim i càstig ens allunya de la credibilitat (Sílvia Bel ofereix un gran paper, aquesta vegada com a vídua iraquiana, maltractada per les forces ocupants). El colofó, una Guerra i pau en forma de somni infantil, tampoc acaba de convèncer el públic.

La madre 

L'excés de recursos audiovisuals, que són utilitzats com a frontissa entre escena i escena, ens presenta com a literals imatges que l'espectador ja té presents en la seva ment (hi ha vídeos de les Torres Bessones, dels atemptats a Madrid, de l'enderroc del monument a Saddam Hussein, ...) i que, d'alguna manera, li resta teatralitat a la proposta.
La crítica a la doble moral, el maniqueisme del que entenem com "civilització", el sempre discutible límit entre la veritat i la mentida, els murs existents, i la tolerància com a producte de màrqueting, treu el cap a estones en aquest Dispara / Agafa tresor / Repetix. Un teatre compromès, és més necessari que mai. Però amb la pirotècnia, precisament, ens distanciem d'ell. Mark Ravenhill no pretén distreure el personal sinó burxar-lo en el seu interior, qüestionant-li tota la maqueta protectora amb què s'ha embolcallat la societat del segle XXI: la guerra preventiva contra el terrorisme desconegut. 

Terror i misèria