Woody
Allen va disseccionar els problemes de les parelles que fa anys que arrosseguen
la convivència a la pel·lícula Marits i mullers. Àlex Rigola, un dels directors
escènics amb més projecció internacional, ha adaptat a Marits i mullers aquella comèdia amarga. L'estrena a La Villarroel
amb un muntatge original, en què el públic, a més a més de seure als dos
costats de l'escenari central, es podrà acomodar en algun dels sofàs que
utilitzen els actors. Aquests mobles delimiten l'espai i gairebé són l'únic
element escenogràfic. Rigola va triomfar
a Madrid el 2013 amb una primera versió de l'obra en castellà, estrenada en
coproducció amb el Teatro de la Abadía.
A La Villarroel comptarà amb un nou
repartiment. Andreu Benito interpreta l'escriptor i professor de literatura
(Woody Allen al film). El seu matrimoni amb la Mònica (Mònica Glaenzel) comença
a ensorrar-se després de conèixer la notícia de la separació del Joan (Joan
Carreras) i la Sandra (Sandra Monclús). Completen la producció Lluís Villanueva
i Mar Ulldemolins, que es despleguen en diferents personatges. Woody Allen, que
va escriure, va dirigir i va protagonitzar la pel·lícula, va tenir com a
parella en la ficció la seva llavors companya en la vida real, Mia Farrow. El
mateix any de la seva estrena, 1992, es va destapar l'escàndol de la relació
d'Allen amb Soon-Yi, la seva fillastra, cosa que va provocar una agra separació
de Mia Farrow.
Moltes de les obsessions del realitzador nodreixen la història:
fidelitat, amistat, amor, sexe, desig, procreació i, per sobre de tot, l'erosió
del temps en les relacions. Rigola ha concebut un espai dramàtic serè per
guardar l'aire i el temps d'una comèdia dramàtica que juga amb les emocions com
caramboles de billar. Impuls encoixinat, rodar tou i so de contacte sord.
L'elegància de la combinatòria del xoc de les vuit boles en joc.Sense aquest
ferm control i desenvolupament de l'intangible aquesta comèdia del desencís per
parelles no tindria la densitat del que és sincer.
Les emocions tenen tot el
temps del món -i el director és un mestre- per germinar a l'interior dels
intèrprets, créixer i morir davant el públic. Unes per inanició, altres de
manera violenta. Verbalitzades majoritàriament, però també perceptibles en els
silencis que frenen la velocitat de la comèdia en sec. La dimensió dramàtica del
que no es diu, tan important en l'obra d'Ingmar Bergman --inspiració directa de
Woody Allen per a la seva pel·lícula- com en la de Harold Pinter. Pinteriana Marits i Mullers? Potser no queda tan
lluny aquesta adaptació del misteri del que es calla perquè és això el que
domina en un text com Traïció.
Només és un matís -com tants en aquest muntatge
de subtileses-, suficient per dotar aquesta versió d'una personalitat pròpia
sense rebaixar la càrrega d'humor i les seves bales d'ironia del text. El
director que deixa profunda empremta en l'invisible perquè els intèrprets
despleguin tot el seu talent. Magma perquè els actors estiguin magnífics sense
ser -o semblar- alguna cosa més que ells mateixos. La discreció de dir-se només
Andreu, Joan, Mònica, Sandra, Mar i
Lluís i atrapar al públic en les seves històries agredolces quan parlen o només
escolten.
I en aquest muntatge tots estan tot el temps amb l'orella parada,
atents als relats creuats de les seves vides inventades. No hi ha personatges
absents. Són allà sempre, repartits en el quadrilàter de sofàs disposat per Max
Glaenzel com els convidats exhausts d'una festa en el seu declivi, quan el
cansament, l'alcohol i la matinada exerceix de mantra per insospitades
confessions de supervivents. La veritat que neix de la rendició de la barrera
de la consciència. És un privilegi estar a La Villarroel per compartir aquest
moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada