Carmen
Domingo que ens va sorprendre i emocionar amb Jo maté a mi hija (Sala Muntaner, 2014), fa la seva segona incursió
en el teatre com a dramaturga; ara amb un grapat d'històries entrellaçades: un
"fals monòleg" en què s'integren les veus de cinc dones represaliades
pel feixisme després de la Guerra Civil. Domingo parteix d'un profund
coneixement del tema -no en va és autora de l'assaig Con voz y voto. Las
mujeres y la política en España (1931-1945) - per ficcionalizar la veritat històrica
que s'amaga després de centenars de testimonis reals de la repressió
franquista. La dramatúrgia dels durs i bells retrats que dibuixa Carmen
Domingo, compta amb la intel·ligència escènica i l'ofici de Carme Portaceli,
incansable lluitadora per descobrir-nos nous autors i sempre compromesa en la
vindicació feminista o, senzillament, femenina.
A Portaceli devem el haver
convertit el text en un monòleg a tres veus: la de Míriam Iscla (actriu), la de
Maika Makovski (compositora i intèrpret musical) i la de Sol Picó (coreògrafa i
ballarina). Una mena de ressò en el qual una primera veu es veu amplificada per
les altres dues en una magnífica caixa de ressonància que, amb forma de
megàfon, ha dissenyat Paco Azorín.Una obra de teatre que cal anar a veure. Per
conèixer una part de la història que no es coneix i cal conèixer. Però també
per veure un muntatge molt ben fet, molt ben estructurat, molt ben dirigit, amb
unes interpretacions que ens atrapen des del primer moment i ja no ens deixaran
anar més.
L’espectacle que dirigeix la sempre combativa Carme Portaceli posa
llum sobre aquelles que van ser víctimes del terror franquista durant la Guerra
Civil i la postguerra. Mestres, sindicalistes, que sense participar en la
confrontació bèl·lica van defensar la llibertat i la democràcia, també
d’analfabetes executades només perquè
volien saber què li havia passat als seus marits. Totes elles van caure a la
xarxa d’odi. Quantes van morir? No se sap. No hi ha estadística d’això.
L’espectacle
es basa en un text escrit a partir d’històries reals de supervivents recollides
aquí i allà com un fresc de la indignitat, com una imatge colpidora de
l’animalitat dels assassins, però també com una mostra de la valentia i la
dignitat d’aquelles dones torturades i afusellades, tant a presons militars com
a les voreres de camins i carreteres. Una magnífica Míriam Iscla, que camina en
cada espectacle cap a l’excel·lència, dóna veu a aquestes veus silenciades que
s’entrellacen com sortint de les foses comunes on s’amunteguen calaveres.
Conèixer com va morir l’àvia. Saber on està enterrada i trobar les despulles. Sentir
el dolor de la mare a qui prenen la filla i a la que engarjolen, torturen,
menyspreen perquè a més de roja és... dona. I les dones no són res per als
assassins. Contaminar-se del patiment, de la suor. Això busca i aconsegueix una
funció puntejada amb encertadíssimes frases musicals de Maika Makovski i les
coreogràfiques de Sol Picó.
A
través de Míriam Iscla, reviuen milers (no podem saber el nombre perquè
"només eren dones") de mares, germanes, amigues, amants, esposes,
filles ... Totes elles van defensar a la seva manera la legalitat de la II
República Espanyola contra la revolta feixista, aquest va ser el delicte pel
qual van ser assassinades, torturades, violades ... i, encara avui,
terriblement oblidades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada