TRUMAN

Potser tota pel·lícula problemàtica pot endolcir amb algunes dosis de sentimentalisme, i serà el judici de l'espectador el qual hagi de decidir si s'ha sentit enganyat, si creu que la pel·lícula (o el seu director) ha estat honesta amb ell. La manipulació de les emocions obeeix a certes regles. Per problemàtic entenem, per exemple, la malaltia mortal i el suïcidi. De quina manera s'aborda la història d'un home que ha decidit estalviar-se les desesperançades i doloroses sessions de quimioteràpia a la fase terminal d'un càncer. Truman, dirigida per Cesc Gay aconsegueix el mateix efecte que Despedidas de Yojiro Takita i Els amics de Peter de Kenneth Brannagh, encara que la seva proposta sigui radicalment diferent.

És la història de Julián, un famós actor de l'escena (en la ficció i fora d'ella, interpretat per Ricardo Darín), que al principi de la pel·lícula li adverteix al seu amic de la infància ( interpretat per Javier Cámara) que no intenti convèncer-lo del contrari. Tomás ha viatjat des de Toronto a Madrid per passar quatre dies amb el seu vell amic, amb qui no es parla des de fa molts anys, amb l'objectiu precisament de fer el que Julián no vol que faci: convèncer-lo que a la mort cal enfrontar-se fins al final. Fins aquí la premissa argumental de Truman, ben senzilla i anunciada en els primers minuts, que amb prou feines es complica al llarg del metratge i que es manté com el vector emocional i moral del film. Estem convidats a conviure durant aquest grapat de dies amb els dos amics, Julián i Tomàs, convidats a sentir el pes d'una amistat immune a la traïció. 

A Cesc Gay li interessen els comiats definitius (en elles bolca les emocions), però el que més li interessa és justificar a un personatge que no sembla capaç de sentir res ni per ningú ni per ell mateix, un personatge al qual suposadament hem d´admirar perquè sempre va amb la veritat per davant i no s'amaga darrere de màscares. Tampoc s'amaga de la mort. I llavors tornem a la idea inicial: els temes problemàtics i les formes edulcorades. Si els explico que el relat busca redimir al seu personatge amb l'amor cap al seu gos (el que dóna títol a la pel·lícula, de fet) i la devoció cap a un fill al qual tot just veu, conclourem que amb aquests materials es fan els melodrames lacrimògens i sentimentalistes. I així és.

Però el que fa especialment interessant a Truman és que Cesc Gay, aquest cronista de la solitud i les ansietats urbanites treballa el guió i les escenes amb la intel·ligència suficient com per eludir els paranys emocionals, o almenys per emmascarar-los i no fer-los "tan" evidents. El to camina sobre un perpetu drama que es trenca en la comèdia i viceversa, de manera que el calculat, simètric i conclusiu guió (hi ha potser més respostes que preguntes) adquireix vida pròpia en les interpretacions de Darín i Cámara. Potser, al cinema dels nostres dies, una pel·lícula com Truman ha de ser admirada no tant pel que aconsegueix materialitzar sinó pel que aconsegueix evitar.

Cesc Gay segueix depurant el seu inconfusible estil narratiu. Encara que dos personatges regnen en la història, però es tracta novament d'una pel·lícula coral, com ho eren les magnífiques A la ciutat (2003) o Una pistola a cada mà (2012). Hi ha aparicions breus però contundents de figures com Eduard Fernández, José Luis Gómez, Àlex Brendemühl o Pedro Casablanc. Truman semblava tenir oberta la portes al drama lacrimogen, però els seus intel·ligents tocs de comèdia converteixen el riure en un detonant de sentiments ocults. I es produeix un memorable retrobament entre Darín i Cámara després d´Una pistola a cada mà.