Irrational man

Davant d´ Irrational Man gairebé ens resulta lògic pensar-la com una baula més de la cadena que ha anat configurant a partir de Delictes i faltes (Crimes and Misdemeanors, 1989), Match Point (2005) i El somni de Cassandra (Cassandra 's Dream, 2007), una línia articulada a partir de Crim i càstig, la novel·la de Dostoievski, com a tòtem absolut des de la qual construir les ficcions. I en aquest sentit, Woody Allen és translúcid quan en Irrational Man es verbalitza a través del seu professor de filosofia, Abe (Joaquim Phoenix), que tot es redueix a l'elecció, la moralitat i la inevitabilitat de l'atzar, elements que es conjuguen en les pel·lícules citades. I sí, és clar, la retorçada fascinació pel crim perfecte com l'acte suprem de la ruptura de les normes morals. 

En la seva senectut, Woody Allen ha depurat tant els seus recursos expressius que la paròdia no és l'instrument per desmuntar i desmitificar l'objecte que es ridiculitza, sinó que es vehicula de manera estructural en incorporar en el si del seu propi personatge que  tot aquell histerisme i vitalisme desbocat ha donat lloc a la placidesa d'un dolç somni. Perquè ara tot està estructurat sota un classicisme diàfan i senzill que esborra tot artifici artístic. Ja no hi ha espai per vel·leïtats i justament aquestes mateixes són les que alienen al seu personatge principal, quan es rendeix davant l'estètica del crim perfecte o el defensa com un acte de creativitat. 

Sempre he admirat la humilitat i l'honestedat de la qual fa gala Woody Allen. Ha minimitzat tant les seves arquitectures dramàtiques que estructura una posada en escena d'allò transparent, aferrada a uns patrons inamovibles perquè allò visual mai consumeixi als seus personatges i a les interaccions que mantenen entre ells. Això no implica que la imatge es descuidi, perquè Darius Khondji, proporciona un cromatisme estudiadíssim que transmeti aquesta sensació d'harmonia i de placidesa, colors càlids en els quals el vestuari dels personatges se sincronitza sempre amb els llums i tonalitats de l'entorn físic en el que es troben. 

Aquesta sensació agradable, aquest to gairebé idealitzat però discretíssim, dóna peu perquè els seus personatges acabin amb facilitat atrapats en els seus somnis delirants. Aquí és on Abe, per atzar (sempre l´atzar com a contingència), troba aquesta experiència existencial que li torni a donar aquest vigor que havia perdut després d'haver-se precipitat en l'espiral de l'autocompassió. Irrational Man ja no tracta sobre l'arribisme o sobre aquells depredadors que modelen la moral al seu capritx per justificar les seves accions, com a Match Point i El somni de Cassandra. Podríem dir que ara es concentra en la identitat d'allò mental i de l'imaginari. En definitiva, les il·lusions, sempre omnipresents en el cinema del novaiorquès, aquests miratges que els seus personatges es fabriquen per transcendir la seva miserable existència. 

El frau com a mètode de vida, la mentida com a instint de supervivència. En aquest cas aquesta identitat ve configurada pel pensament heretat, el de Kant, el de Kierkegaard, el mateix que forma part de Woody Allen i que acaba subtilment desmitificat. A partir d'aquesta construcció intel·lectual, Woody Allen presenta Abe, necessitat d'aquesta espurna mestra que li permeti sortir de la desídia. I si aquesta tarda a arribar te la fabriques al teu gust. És així com Abe acaba justificant-se a si mateix la noció del crim. 

Hi ha dos tipus de mentides en Irrational Man, les que es crea a si mateix el personatge d´Abe com un acte d'autorealització, un procés introspectiu i individual. I les que formula Jill (Emma Stone), que són sempre de caràcter social. És una màscara en la qual ella és plenament conscient de la seva naturalesa (nega a tot el seu entorn que està enamorada d'Abe). Perquè Jill funciona en el film com la veu de la consciència d'Abe o la personificació del seny que progressivament el professor de filosofia va perdent (Joaquim Phoenix respon fantàsticament al personatge). Des d'aquest plantejament, Irrational Man ens condueix amb agilitat per aquest procés en el qual la comèdia mental arriba al seu cim físic. O el que és el mateix, de la idea a l'acte. L'únic problema és que aquí estem parlant d'un crim, un detall sense importància.