TROIANES 15

El 1965, Jean-Paul Sartre va adaptar Les troianes d'Eurípides tot accentuant el missatge pacifista alhora que respectava la linealitat de l'obra clàssica, és a dir, la successió d'escenes a partir de les quals les noies vençudes coneixen la seva sort davant d'Hècuba, viuda de Príam, el rei destronat de Troia. Un temps, aquells anys 60, marcat pel conflicte del Vietnam i la guerra d´Argèlia, així com el nostre serà recordat per la barbàrie siriana. I la companyia La Pell l'ha posat en escena a través d'una brillant escenografia de Bibiana Puigdefàbregas i Adrià Pinar, un munt de sabates usades. Anna Estrada es posa en la pell d'Hècuba i encarna el dolor de la guerra. Davant seu, aniran passant Cassandra (Queralt Cassayas), Andròmaca (Magda Puig) i Helena (Lavinia Vila), la dona per culpa de la qual els grecs van decidir atacar Troia. Estrada manté el pes de la peça i no deixa respirar el públic cada cop que obre la boca. Hipnòtica.

La reina de Troia, Hècuba, és informada per Taltibi, militar grec, que tant ella com la seva filla Cassandra i Andròmaca, esposa del seu difunt fill Hèctor, seran lliurades a militars grecs. L’obra s’endinsa en el dolor de la pèrdua i la lluita d’aquestes dones per no acceptar l’inacceptable. Hècuba passarà a ser esclava d’Ulisses; Cassandra, la verge, serà la concubina d’Agamèmnon i Andròmaca serà la dona del fill d’Aquil·les, i la separaran del seu fill. Cap honor, cap dignitat per a elles. Només hi ha la humiliació. Aquesta realitat encén les seves ires i les ganes de revenja. Helena, l’excusa dels grecs per començar una guerra amb la rica Troia, és l’altra cara de la moneda. Es ven al millor postor i no té escrúpols. Abandona Menelau per Paris. No obstant això, ara, davant el càstig del vencedor Menelau, desplega els seus encants per tornar a ser la seva amant esposa i ho aconsegueix. Una injustícia més per a les troianes.

Troianes 15 ens parla del paper de la dona en la postguerra, del paper que se li adjudica, del lloc on queda relegada. Aquesta producció contemporània trasllada l'acció fins a la societat atenesa del segle V, per mostrar com les dones de Troia són repartides com trofeus de guerra per ser esclaves i concubines dels vencedors. No hi ha compassió per a elles, no es podran quedar a refer la seva terra; en canvi, són humiliades i se'ls arrenca la seva llibertat. L'obra, centrada en les dones que pateixen la submissió, permet aprofundir en el seu espai íntim i la relació amb els opresores. Ens explica l'horror de la guerra, les conseqüències que té per als vençuts, però també per als vencedors. Parla de la por, del dolor, de la venjança, del sacrifici, de l'amor i de la mort. 

Particularment, se centra en la situació de la dona després d'una guerra, ja que fa una reflexió profunda del que està passant amb la violència de gènere, un comportament massa arrelat i present en totes les societats, sigui en un grau més o menys elevat.Troianes 15 reflexiona sobre el valor que donem actualment a la dignitat, veu i opinió de la dona en el segle XXI. Ens parla sobre el comportament humà en situacions de debilitat, misèria i dolor, com són les guerres, tant presents ara mateix.