Una altra pel.lícula

Alguns parlen de crítica al capitalisme. Però Una altra pel·lícula, traducció lliure de Speed-The-Plow però amb sentit, s'apunta directament a la indústria de Hollywood, un dels paradigmes del capitalisme més salvatge. El conflicte que planteja l'obra està entre vendre´s al que és comercial o lliurar-se a l'art, al que és més pur, al que és més "correcte". Val a dir que el conflicte en si és el de menys. S'ha escrit i representat molt al voltant d'aquesta dicotomia. És tan antic com el bé i el mal.

Però el que aquí importa és sentir la veu de l'autor des del dibuix dels tres personatges: Bobby Gould, el recentment ascendit a cap de producció, Charlie Fox, el seu millor amic, la seva mà dreta que li porta en safata una oportunitat d'or: la possibilitat de rodar una pel·lícula amb un director de renom, i una dona, una secretària que des de la seva ingenuïtat  altera tot el que està previst. És molt interessant observar el desenvolupament de la història, amb un inici demolidor, amb els personatges en un estat d'excitació molt alt i com el mantenen sense que pràcticament passi res, sense que hi hagi un moviment narratiu molt marcat. Es passen una bona estona al·lucinats amb la situació i reiterant frases d'agraïment mutus. I tot i així, Mamet manté l'interès, mentre ens va donant pinzellades sobre la relació dels dos homes.

Però quan finalment arriba la secretària la festa se serena. Els dos homes projecten sobre d'aquesta pobra suposada ignorant els seus triomfs, la seva egolatria. Però no esperin una harpia, una manipuladora. La integritat de Karen i les seves intencions no són predefinides. Gould es creu Pigmalió, però ella aprèn ràpid, li agafa la paraula i acaba donant-li la volta a tot. El desenllaç posarà a tots tres enfront perquè acabin caient (o no) les màscares. Pel que fa a la proposta escènica de la Brutal, aquesta companyia d'un any de vida però amb un segell de qualitat molt treballat, és per a un servidor el més interessant de l'obra. Manrique llegeix l'obra de Mamet i la situa en el context temporal en què va ser creada, 1988.

Al principi només necessita uns pocs acords d'una guitarra perquè el menys espavilat reconegui el Faith de George Michael. Després una bateria d'imatges projectades de la història que van marcar els '80. Declaració d'intencions doncs. I té tot el sentit. Com comentava, la història parla de la indústria del cinema, del motor de la creació, art i la independència enfront del que és comercial, el blockbuster. I als '80, aquesta dicotomia va arribar al més alt amb la coexistència de productes com Indiana Jones, Star Wars, Retorn al futur, amb pel·lícules que seguien el camí del cinema independent marcat ja als '70. I en aquest terreny es mouen els personatges que dibuixen Manrique, Selvas i Aixalà.

A més, segell profundament del binomi Selvas / Manrique, integren el vídeo de forma orgànica per ajudar a la història a contextualitzar, a reforçar les transicions i acabar la història amb una broma fantàstica i amb un punt de mala bava que segurament al propi Mamet li hagués encantat . Tot això on ens porta: la maquinària de Hollywood s'ho menja tot, ho filtra tot, ho empaqueta, i ho escup de manera violenta. I ens agrada. Que segueixin així a La Brutal, que no renunciïn a allò comercial muntant productes d'essència independent.