dimarts, 1 de juliol de 2014

PULMONS


Segona obra que la jove companyia (no té ni un any de vida) Sixto Paz estrena a la Beckett. I aplicant el sistema de taquilla inversa (vegeu l'obra i pagui després) i amb un text d'un autor europeu contemporani tornen a trobar l'èxit. Busquen obres que transmeten quotidianitat, abonades a l'humor, però amb fons dramàtic i amb una proposta escènica de mínims. L'any passat va ser amb Si existeix, encara no ho he trobat del britànic Nick Payne. Aquest any li toca a un altre geni dramaturg anglès, Duncan MacMillan amb el text Pulmons.
El text té una aparença simple, però amaga dins seu jocs, girs, i passatges poètics. Però segons l'autor tot es resumeix a una conversa d'una parella al voltant d'una pregunta, Volem tenir fills? El punt de partida ja marca el to empàtic i proper amb l'espectador, estan a la cua de l´IKEA. Però en escena només veiem un llit de matrimoni. La força llavors rau plenament en el text i en el treball dels actors que es mouran per l'escenari i al voltant de llit fent creure al públic que ara estan en un cotxe, en una discoteca o en una barra del Starbucks. 


L´autor parteix del que podria semblar un retrat generacional, una altra postcomèdia romàntica sobre la generació nascuda entre finals dels setanta i principis dels vuitanta, per construir un exercici teatral que redueix el fet escènic al seu esquelet: conversa i joc. Dos personatges molt ben escrits, dos intèrprets que broden el registre de la veritat i una direcció subtil i encertadíssima fan possible un espectacle rodó, que fa riure i fa pensar, i que mereix que ompli la platea a cada representació. L’autor centra l’acció en la conversa, i és la conversa la que es mou, la que evoluciona i la que serpenteja, com si els protagonistes intentessin seguir el seu curs. El retrat generacional és precís i molt acurat: una barreja de síndrome de Peter Pan, por al compromís, inseguretat, precarietat laboral i econòmica, desconcert global i futur incert. Quin és el sentit de portar una altra criatura al món, en aquest món on ens ha tocat viure,  ple d’injustícies, contaminació i misèria. Per què fins i tot els més estúpids poden procrear, col•laborant sense saber-ho a la degradació del nostre planeta i de la nostra espècie? Ja som més de set mil milions de persones a la Terra…


La direcció de Marilia Samper sap aprofitar al màxim un text que ja és capaç de crear mons en si mateix, i el llit en escena es converteix en qualsevol cosa amb una naturalitat espaterrant. Les transicions entre escenes (o entre diàlegs, més ben dit) són tan fluïdes com el text mateix: un moviment, una frase, un gest ens fa avançar un dia, una setmana, un any, i el joc teatral permet que tot sigui possible en aquell llit, davant dels nostres ulls. Menció apart mereix el treball de la responsable de la coreografia i el moviment, Nuria Legarda, que ha creat rutines físiques i petites danses de parella, algunes d’elles gairebé imperceptibles, que fan moure la història i els personatges i converteixen el temps i l’espai en una matèria gairebé fungible.
Però si Pulmons és una obra que funciona ho és, sobretot, pels seus dos intèrprets: Pau Roca i Carlota Olcina. Els dos convencen i enamoren a l’audiència des del minut zero, però és sobretot l’actriu sabadellenca qui, també gràcies a un personatge més polièdric i agraït, ens regala un recital de veritat escènica inoblidable. Carlota Olcina defensa un personatge intel•ligent, vital i apassionat amb ofici, tècnica i compromís, i això ens fa sortir del teatre preguntant-nos per què no la veiem més sovint als nostres escenaris. La seva química amb Pau Roca com a parella teatral és innegable, i els breus moments d’intimitat que els dos aconsegueixen dibuixar, en un instant, arriben a fer-nos sentir voyeurs, com si espiéssim aquesta parella pel forat del pany del seu dormitori.


Una altra aposta més de la Sala Beckett amb el teatre europeu més contemporani i una altra mostra de confiança en la producció de Sixto Paz, una companyia que batalla amb enginy per a la dignitat del teatre. Amb gent així, el futur del teatre serà més fort i saludable.

Cap comentari:

Publica un comentari