dilluns, 14 de juliol de 2014

El Zoo de Vidre


The Glass Menagerie (El Zoo de Vidre)  que va llançar a Tennessee Williams, és, pel meu gust, una peça molt més concisa i equilibrada que moltes de les que va escriure després. Es va estrenar el 1944 però està situada al Saint Louis dels anys trenta, en una casa sacsejada per la Depressió, sota un cel "sol il·luminat pels llamps", entre el bombardeig de Guernica i els albors de la Segona Guerra Mundial. Josep Maria Pou ha presentat al Teatre Goya barceloní una posada en escena acurada, minuciosa, de gran força emotiva i amb rotunds treballs, en una notable versió catalana d'Emili Teixidor, que es va estrenar el 1992, al Teatreneu, a les ordres de Victor Oller. L'escenografia de Sebastià Brosa i la llum d'Albert Faura restitueixen màgicament la "casa del record" que va voler Tennessee. Tot succeeix en la ment de Tom, aquest narrador que es diu com ell i amb el qual comparteix biografia. L'atmosfera està magistralment construïda, detall a detall.
El gran tema de l’obra és el fracàs personal i el de l’amor. El fracàs de la mare, Amanda Wingfield, que no sols no va aconseguir viure en una gran casa amb criats com somiava sinó que el seu marit la va abandonar. El del fill, Tom, que treballa en un magatzem de sabates i que desitja fugir a la recerca d’una vida millor que, de moment, només troba en el cinema. I el de la filla, Laura, personatge inspirat en la germana de Williams, Rose, d’una extrema timidesa i una fragilitat emocional equiparable a les seves figuretes de vidre. Amanda vol casar a la seva filla per garantir-li un futur que no veu gens clar i pensa que l’amic de Tom, Jim O’Connor, pot ser l’elegit.


Dafnis Balduz és Tom, el retrat del dramaturg adolescent, asfixiat a la casa i a la fàbrica  i que contempla des de la llibertat i la culpa el seu abandonament de la mare devoradora i de la germana inerme. Balduz, dóna molt bé aquesta barreja de duresa i sensibilitat, esquivant el clixé de "jove poeta". Té una dicció diàfana, es fa escoltar i trepitja fort en el seu primer gran paper, porta oberta als que sens dubte seguiran. Tennessee va modelar a Amanda Wingfield sobre Edwina Williams, la seva mare. Amanda és una dona dominant, escindida entre la lluita pel present i la nostàlgia d'un passat perdut. Abandonada pel seu marit, ha hagut de tirar endavant dos fills: una noia que amb prou feines pot sortir de casa i un noi que l'únic que desitja és escapar-ne, com va fer el pare. A Míriam Iscla li senten de perles els rols de dones fortes (el més proper és Barcelona, de Pere Riera), i dóna a la perfecció la faceta enèrgica, neuròtica i eminentment pràctica del personatge. Meritxell Calvo es va revelar la temporada anterior amb La venus de les pells, també al Goya, on encarnava a un personatge en les antípodes de Laura Wingfield. És molt difícil construir fragilitat en escena però la jove actriu serveix un desemparament pur, sense un gram de sucre, i la seva irradiació de dolor i absència resulta instantàniament creïble. 


El dibuix d'aquesta criatura delicadíssima, presa d'una timidesa malaltissa, és d'una gran subtilesa, començant per la coixesa, que aquí és lleu (Pou li ha retirat l'ortopèdia habitual), però amb rampells sobtats, com si estigués a punt de caure en qualsevol moment. Jim O'Connor, company de treball de Tom i gentleman  a ulls d'Amanda, és Peter Vives, una altra perfecta elecció de repartiment. 
La meravellosa escena dels dos a la catifa, gairebé en penombra, descobrint el que va poder haver estat i no va ser, té la bellesa, el perfum i la malenconia d'un relat txekhovià i és, pel meu gust, la rematada perfecta de la peça , un portent d'interpretació i direcció: no pots treure els ulls d'aquesta parella perquè tot els abriga (la música, la llum) i tot sembla sonar a la mateixa tonalitat.


 El teatre té vies subterrànies i ponts sobtats. Al final d'aquest preciós passatge, quan es trenca la banya de la figureta, i la Laura vol veure-ho com un herald de la seva possible cura ("ara ja és un cavall com els altres"), em va venir a la memòria la lobotomització de la Rose, la dolça germana de Tennessee, a la qual tant adorava ("ella era la millor de tots nosaltres"), l´atroç record el va perseguir tota la vida i tantes vegades va tractar d'exorcitzar. Quan arriba el fosc, en aquest dens silenci que precedeix l'ovació, veig la petita banya amputada girant en un buit sideral fins a aterrar, tants anys després, entre les plantes carnívores del jardí dels Venables a Inesperadament, l'últim estiu: final del pont.


Cap comentari:

Publica un comentari