Solo los amantes sobreviven

Estranya i hipnòtica pel·lícula que ens regala Jim Jarmusch, que recupera el clàssic subgènere de vampirs per desenvolupar dues hores de reflexions filosòfiques, tenyides d'un humor lleuger i envoltades d'un mantell romanticista que a poc a poc es va calant al nostre subconscient. Jarmusch, com a bon amant del cinema, és un fan devot del cinema de gènere. Un creador que retorça els paràmetres i les guies preestablertes pels cànons clàssics, i reconfigurant de forma il·lícita el fetitxisme costumista semblant al format. El cinema ja existia abans del cineasta, però després de les seves pel·lícules aquest sembla reinventar-se com una malenconiosa posada en escena d'aquells marges que ens van passar inadvertits tantes vegades abans. Aquesta és la diferència existent entre els que simplement t'expliquen un conte i els que decideixen inventar-se un món nou. 

Jarmusch, erosiona el gènere fins deixar-lo en la seva fase latent. I ja a partir d'aquí comença edificar les seves criatures fílmiques, cedint espai al que a ell realment li importa, posant en primer en pla aquesta metafísica del buit protagonitzada per antiherois i renegats d'una societat que els ha deixat tan al marge com les pròpies regles plàstiques que regeixen la seva obra. Ho va fer amb el western-Dead Man (1995) -, amb el negre en la seva versió yakuza-Ghost Dog (El camino del samurai) (1999) -, amb la comèdia romàntica-Flores rotas (2005) -, amb el polar francès -Los límites del control (2009) -. I ho ha tornat a fer amb el cinema vampíric amb Solo los amantes sobreviven -l'única pel·lícula a la qual podria semblar és a The Addiction (1995) d'Abel Ferrara-.

La parella protagonista (al costat del magnífic John Hurt) parlen amb una barreja de lleugeresa, enyorança i nostàlgia per la veritable Història de la humanitat, la que ells han viscut. Aquella Història reescrita en què Adam (brillant i carismàtic Tom Hiddleston) passava llargues vetllades amb Mary Shelley i el "estúpid i arrogant" Lord Byron. O aquella en què el protector vampir interpretat per John Hurt li escrivia en secret les obres a Shakespeare. Acudits còmics i agradables que no impedeixen veure del que realment va aquesta història: de dos vampirs eternament enamorats que ja no comprenen el rumb que està prenent la humanitat. Que estan cansats d'haver de buscar sang al mercat negre, i el que és més greu, haver de buscar sang que no estigui contaminada; perquè aquest és el veritable quid de la qüestió: La humanitat està podrida. Tan podrida que ni l'Eva interpretada per Tilda Swinton ni Adam es veuen amb ganes de sortir dels seus caus (un petit pis al casc antic de Tànger, en el cas d'Eva, i una mansió situada en una urbanització abandonada de Detroit, en el cas d'Adam). Ambdós caus, situats en espais nocturns evocadors i estranys, on es respira un aire de somni a Tànger, i una profunda desolació i abandonament a Detroit.

 Quan el grau de tedi per aquest depravat i depriment món toca sostre, Adam decideix trucar a la seva estimada; necessita veure-la, sentir-la al seu costat per seguir amb les ganes de viure i no haver de ficar-se una bala de fusta massissa al pit. I és aquí quan la pel·lícula vola, quan els dos estimats es retroben (com fan cada diversos decennis) i quan el film veritablement arrenca. Eva demostra la seva fixació per aquests petits detalls de la vida, parant-se cada vegada que descobreix una antiga espècie de planta al jardí d'Adam ("Ohh, quina meravellosa Rosmarinus Officinalis!"). Cosa que tant Adam com nosaltres mateixos necessitem per continuar vivint en aquest món en decadència. Al final, tot i el desencant, aquesta pel·lícula acaba sent una declaració d'amor cap a totes aquelles coses que fan que la vida valgui la pena. Com passejar en cotxe per la ciutat. Com perdre´s per uns carrers que són alhora Història i futur. Com l'amor, és clar. El mateix que s'atorguen els protagonistes, però també el d'una jove parella que es besa apassionada. Potser per això només els amants sobreviuen en un món cada vegada més aliè. I no tant sobreviure a la vida, com sobreviure a l'estupidesa mediàtica, social, robòtica i cultural. 

Solo los amantes sobreviven és una obra d'un cineasta sense límits, capaç de fer el que li dóna la gana quan li dóna la gana (no se´m passa pel cap molts cineastes americans amb un grau de llibertat: el Scorsese del Lobo de Wall Street (2013), el David Cronenberg de Maps to the Stars (2014), i l´ Abel Ferrara de qualsevol de les seves pel·lícules ). Solo los amantes sobreviven és una d'aquesta pel·lícules que afirmen, a través de referents aliens, la unitat i profunda coherència en la filmografia d'un dels últims poetes del cinema. Una obra major i desenganyada que no renuncia ni a l'humor, ni l'amor.