S'obre
la porta de ferro amb un cop i irrompen en l'últim vagó del tren dos soldats
abillats amb els seus uniformes i els seus rifles. "Recompte!",
Criden sense indici de pietat als passatgers, que situen en files els seus
demacrats cossos i s'agenollen amb cada clic del comptador. És l'any 2031 i des
de fa més d'una dècada ningú ha pogut baixar mai del tren, que dóna voltes a un
món congelat després que un experiment fallit el 2014 cobrís la terra de gel i
neu. Fora no hi ha vida, però dins de l'arca dels supervivents d'aquella
catàstrofe viuen sense vida. A la cua del comboi hi ha els pobres, els
desgraciats, els que un dia haurien preferit haver mort en el món inhòspit i
ara es preparen per a la rebel·lió contra els dèspotes, que són els més rics,
els que viuen anestesiats en la part de la màquina . Basada en el còmic francès
Le Transperceneige, Snowpiercer (Rompenieves) ha estat una de les pel·lícules més esperades,
no només pel seu atractiu argument o per ser la més cara del cinema sud-coreà,
sinó perquè l'encarregat de portar-la a la pantalla era el director sud-coreà
Bong Joon-ho-un d'aquests casos en què el director aconsegueix eclipsar un
repartiment excel·lent.
Després de triomfar amb els seus aclamats films Mother o The Host, torna a fer-ho amb la barreja de pura ciència ficció,
acció, thriller i relat filosòfic de Snowpiercer.
Una prova que és possible fer un cinema distòpic de qualitat que no decaigui ni
en el missatge ni en la tensió. Tota la pel·lícula és una metàfora ferotge
sobre la lluita de classes, la bogeria de l'extermini dels que ja no poden
aportar res a la màquina, la lleialtat o la reivindicació de la individualitat
i la llibertat per sobre dels desitjos de l'estimat líder. I és aterridora. El
seu protagonista és Curtis ( Chris Evans, que substitueix el seu vestit de
Capità Amèrica per una gorra de llana), el líder de la revolta que, empès per
personatges com el savi Guilliam (John Hurt), Edgar (Jamie Bell) o la mare que
vol recuperar el seu fill raptat, Tanya (Octavia Spencer), avança des de la cua
del tren fins a la part davantera per tal de prendre el control.
Pel
camí es troba a amics i enemics: els favorables a la seva causa, els coreans
Minsu (Song Kang-ho) i Yona (Ko Ah-sung), experts en l'obertura de les portes;
o la dèspota portaveu del cap de la màquina, Mason (una superba Tilda Swinton).
Bong va decidir potenciar la sensació de foscor i claustrofòbia mitjançant el
rodatge en espais tancats, separats per portes que amaguen un nou vagó
completament diferent a l'anterior i on res és el que sembla. I són aquests
canvis d'un comboi a un altre el que fa que Snowpiercer
destaqui per aspectes com la seva il·luminació i els seus magnífics plans, però
alhora deixi l'espectador amb ganes de més detalls o profunditat. Tampoc veiem
massa del món exterior, però aquest deixa de ser necessari perquè, encara que
els plans són espectaculars, ho són més pel brillant pànic i tensió del que
està passant al maleït tren.
La
pel·lícula es converteix, així, en una cosa infreqüent: un blockbuster amb
cervell i tensió estilística de principi a fi, el model de pel·lícula que
cineastes com Terry Gilliam han lluitat tota la vida per convertir en una
possibilitat. Per cert, Snowpiercer
inclou picada d´ullet a Gilliam, el Brazil del qual(1985) mereix figurar en
l'arbre genealògic d'aquesta pel·lícula.
Els
amuntegats passatgers del furgó de cua d'aquest tren post-apocalíptic es
revolten per conquerir la capçalera del vehicle en el que, d'entrada, assumeix
les formes d'una transparent sàtira política.
Amb tot, la pel·lícula permet una
lectura metafísica molt més estimulant, amb el seu heroi, carregat amb un gran
pecat original, que acaba descobrint l'esgarrifosa funcionalitat ecològica del
pols entre Bé i Mal davant d'un déu terrible. Tot un triomf.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada