Madre e hijo

Després de la caiguda del Teló d'Acer el 1989 i la mort de Nicolae Ceausescu, el cinema romanès va prendre nous rumbs gràcies a Cristian Mungiu, Cristi Puiu, Corneliu Porumboiu, Cristian Nemescu, Catalin Mitulescu o Radu Muntean, cineastes que no només han insuflat aire fresc a una cinematografia, fins a aquest moment, a l'ombra, després d'haver deixat enrere la nova onada de cinema romanès, sinó que a més ho han fet mitjançant treballs molt elaborats visualment, amb una oberta mirada crítica no només al seu passat més recent (el comunisme) sinó també a un present (democràtic i liberal) que s'obre ple de moltes incògnites i amb una aposta gens complaent a l'hora d'utilitzar el cinema com a eina per aconseguir l'anterior.

A Madre e hijo, de Calin Peter Netzer, Ós d'Or a la Millor Pel·lícula del Festival de Berlín del 2013, la força rau no només en la seva ferotge radiografia de la burgesia de la Romania postcomunista, sinó, sobretot, en el retrat d'una mare egoista, que, en les seves ànsies de protecció, no fa sinó demostrar el pànic que sent quan sospita que està perdent el control sobre l'ésser estimat.

Netzer planteja una situació simple en aparença: un nen d'una família humil és atropellat quan un conductor que avança a un altre vehicle no pot reaccionar per l'excés de velocitat. Conduint  es troba Barbu (Bogdan Dumitrache), un jove que s'enfronta a una condemna de presó si la seva mare Cornelia (excel·lent Luminita Gheorghiu) no ho impedeix gràcies al fet que  pertany a una família molt benestant, i posseeix els suficients contactes per fer trucades i intentar alegrement subornar per a que el seu fill no acabi entre reixes. A partir d'aquest senzill, i per a res original, plantejament, Netzer construeix una pel·lícula que s'obre en dues direccions. D'una banda, el cineasta s'enfronta a una mare autoritària, segura de si mateixa, que manipula la família com vol i, si pot, a tota la resta, enfront d'un fill (i un pare, personatge tangencial en la pel·lícula, sense identitat, cosa totalment deliberada) sense identitat, fill de certa opulència, que viu en la inconcreció, de manera erràtica, sense ser capaç de prendre una decisió per si mateix. Cornelia assumeix que la condemna del seu fill és també una condemnada per a ella. Durant una conversa entre Cornelia i Carmen, la parella del seu fill, queda constància d'aquesta postura matriarcal i autoritària. 

És una mare que vol salvar el seu fill i Netzer mostra aquesta reacció com a natural, però la matisa obrint Madre e hijo cap a aquesta altra direcció a la qual em referia. Perquè Cornelia, en la seva capacitat, des d'una manca total de moral respecte als altres, no dubta a comprar testimonis falsos o utilitzar les seves influències per controlar-ho tot. Així, entre mare i fill no només s'obre una bretxa entre dues persones que afronten les coses d'una manera diferent, sinó que s'alcen com a representants de dues generacions diferents dins d'un país en reconstrucció. Cornelia, amb els seus actes, el que demostra és com a Romania actual els diners és el salconduit, o pot ser-ho, encara que amb això es faci més evident la distància entre bretxes socials.

Netzer juga amb les dues direccions, les enfronta; busca que l'espectador comprengui a la mare que vol salvar el seu fill costi el que costi, però també mostra l'altra cara, les formes en què la mare opera i, sobretot, les conseqüències socials que pot tenir els seus actes. El director pren distància, la qual cosa no vol dir que no prengui un cert partit, per això opta per un estil més aviat minimalista en el qual cada enquadrament està treballat a la perfecció, eliminant qualsevol ornament que pugui corrompre el treball formal. Utilitzant la càmera en mà, ens apropa als personatges, crea nerviosisme, també certa sensació objectiva, gairebé documental si es vol.

L'extraordinària interpretació de Luminita Gheorghiu, acompanyada per un guió de ferro i l'habitual domini que els cineastes romanesos tenen sobre el temps real de les seqüències, saturen de matisos l'ambivalència del personatge. L'espectador viatja del menyspreu que li desperta la seva arrogància, disfressada d'amor maternal, a la compassió pel menyspreu que tots els que l'envolten senten per ella. Una mare coratge que només vetlla pels seus interessos emocionals? Sí, i una societat podrida fins a les celles, que arrossega la fredor classista des de temps de Ceaucescu.