Safari Pitarra

Els autors d'aquesta història estimen la ironia, viuen d'acord als seus postulats, a l'ètica i estètica de la qual es desprèn.  Al clímax, l'estàtua vivent de Serafí Pitarra ho diu ràpid, però alt i ben clar: Parodiar per estimar. El que es veu fins llavors és un homenatge lúcid, divertit i directe al dramaturg i poeta Frederic Soler, el poc reconegut fundador del teatre català, també nomenat com Serafí Pitarra. Durant tot l'any el Teatre Nacional ha homenatjat la seva figura amb diversos espectacles i activitats al voltant d'ell. Safari Pitarra posa el punt culminant a tots aquests actes. Darrere d'aquesta obra estan Jordi Oriol i Josep Pedrals. El primer és un reconegut autor teatral (a qui també li agrada jugar amb el llenguatge i les estructures narratives com ja va demostrar en, per exemple, t-Error i La Caiguda d´Amlet), el segon un poeta i escriptor forjat en mil projectes, un tastaolletes amb la poesia per bandera. El resultat aconsegueix sens dubte el seu objectiu, revitalitzar la figura de Pitarra, crear interès per la seva obra i fer-ho amb una boja història carregada de mala llet, d'una sana ironia que ataca el status quo polític i cultural. Tot això barrejant diferents gèneres, la comèdia (des de l'absurd a l´escatològic), el musical o l'acció. 

Dos germans es fan passar per fills d'una escultura humana de les Rambles (encara que en veritat és l'escultura humanitzada de Serafí Pitarra) el qual ha heretat una quantiosa suma de diners. Amb ells van la secretària d'un dels nois, l'assistenta mexicana de l'estàtua i un gos especial. L'aventura, construïda a base de salts temporals, inclou la preparació d'un musical sobre el poeta, un segrest de les màfies xineses i una quantiosa oferta de rescat de la Generalitat pel poeta. Pujats al carro un potent elenc d'actors escollits segons els seus perfils que encaixen amb els personatges. Primer hi ha la parella d'actors, autors, i directors,  Nao Albet i Marcel Borràs. Justament fa un any s'encarregaven d'acabar el cicle de vida artístic del director Sergi Belbel amb aquella bogeria deliciosa d'Atracament, pallissa i mort en Agbanäspach, així com també se'ls recorda per La monja enterrada en vida a l'Espai La Seca. El seu treball en aquest muntatge ha anat més enllà de la simple interpretació, incloent les seves pròpies idees en la construcció dels personatges.

 A banda del dinamisme de la parella s'imposa la presència actoral de Lluís Soler (el cognom del qual serveix per crear més paral·lelismes absurds amb l'autor), un Pitarra immens, transparent, un terrorista carcamal del vers l’al·legat del qual al final, gairebé rapejant, allibera la denúncia que jeia presa en la pedra. Les dues dones, Paula Malia i Aina Sánchez, es transformen en diferents personatges amb igual vis còmica i amb una veu meravellosa per apuntar els cors i altres moments musicals (cal dir que Malia forma part del grup músico-teatral The Mamzelles). Després hi Carles Pedragosa, la revelació. Autor de la música, toca el piano en gairebé tot el muntatge, però a més es fon en la pell de diferents personatges, del xinès malvat al gos divertit i en un dels moments més hilarants borda la imitació de dos tòtems de la cultura catalana, Joan Pera i Flotats (que no per atzar està representant a Marivaux a la Sala Gran al costat). Riuen de Flotats amb saviesa igual que denuncien amb ironia de traç gruixut els excessos polítics, les corrupteles, els “pelotazos” urbanístics i fins i tot  certes empreses teatrals catalanes. 

Sense pèls a la llengua, amb noms i cognoms. Encara que qualsevol semblança amb la realitat sigui coincidència. Vaja, que s´han quedat a gust els autors. Un gust exquisit per donar exemple de la sàtira pitarresca vista amb ulleres de pasta gruixuda. Caldrà recuperar la seva obra. Comencin pels seus Singlots Poètics.