Más allá de las colinas

En el Nou Cinema Romanès sempre hi ha llenya per a tots. I aquesta és una de les seves grans virtuts: l'absència de maniqueisme, la sempiterna presència d'una zona grisa que revela que tots estem condemnats, que darrere d'una aparent diatriba contra, per exemple, la religió ancorada en el passat i contra la seva falsa tolerància , s'amaga un cop contra la burocràcia de l'aparent modernitat, contra la falta de sentit comú d'uns i altres, contra la incompetència general a l'hora de resoldre els cops que ens va regalant l'existència. Más allá de las colinas (Dupa dealuri) primer llargmetratge de Cristian Mungiu en cinc anys, després que la Palma d'Or a Cannes a la immensa Cuatro meses, tres semanas, dos días constituís la recompensa definitiva per a tota una generació de cineastes romanesos, en la qual habiten autors tan interessants com Corneliu Porumboiu i Radu Muntean, regira estómacs al ritme d'un metrònom de consciències. Aquesta pel·lícula ha estat la guanyadora de dos premis en l'últim Festival de Cannes (millor guió i un guardó per a les seves dues protagonistes femenines).
Ambientada gairebé exclusivament en un estricte convent ortodox en què l'edat mitjana s'ha quedat a viure en ple segle XXI, la pel·lícula segueix els postulats dramàtics de l'obra cimera de Mungiu, encara que a través d'una armadura formal encara més austera.
El realitzador ens trasllada a un monestir situat en un turó en el qual conviuen diverses monges amb el seu pastor, realitzant tasques quotidianes en una comunitat en la qual cada peça és necessària per al funcionament del grup. L'arribada d'una amiga (Alina) de l'orfenat de la nostra protagonista (Voichita) introdueix un element estrany i anàrquic dins d'aquest nucli, dinamitant aquesta utopia basada en les creences religioses. Alina vol que la seva amiga se'n vagi amb ella a Alemanya, on té un treball pactat en un vaixell, mentre que Voichita haurà de lidiar amb el seu amor cap a Jesús i entendre si el seu camí ha de seguir aquest camí.
Amb un ritme pausat i una fotografia aspra, en tons cromàtics apagats, descobrim com es viu en aquesta comunitat i com aquesta s'esfondra amb la irrupció de l'element exterior, servint-se d'idees de guió (com el lliurament d'una espelma elèctrica que no pot ser usada, en no disposar d'aquesta al recinte) o de composició (plans molt tancats on els personatges omplen l'enquadrament de forma molt pictòrica) alhora que introdueix un element sobrenatural molt subtil que remet al clàssic de Jerzy Kawalerowicz Madre Juana  de los Àngeles (1961).

Voichita amb les monges al convent

 De nou, el director romanès segueix el pelegrinatge emocional de les seves criatures com l'entomòleg que estudia a les seves bestioles amb lupa, mostrant les seves virtuts i defectes sense cap mena de judici directe, mentre és l'espectador qui ha de decidir sobre cada situació. Però a diferència de Cuatro meses.... aquesta vegada la càmera roman més relaxada, sense aquestes anades i vingudes al clatell dels seus protagonistes, ara dominen els plans fixos, quadres de histrionisme en plena congregació de voluntats dements que poden durar diversos minuts, fent extensible el concepte temps real fins a fregar, però no superar, el límit del que és suportable. Per descomptat, no estem davant d'una pel·lícula apta per a tots, però la seva metodologia aconsegueix la precisió absoluta en la seva última part, quan també som nosaltres els que habitem ja aquest recòndit lloc de la contemporaneïtat que, paradoxalment, sembla allunyat de la mà de Déu quan els seus habitants busquen just el contrari. On és doncs el paradís? En la constant recerca de l'espiritualitat a través de la pregària, l'ascetisme i del rebuig dels nous temps? O en un treball escombraria per temps escombraria a un país del Primer món que tracta als del Segon com escombraries?
El recorregut de Mungiu fins a la crucifixió, i no estem davant d'una metàfora, sinó davant de quelcom literal, és un via crucis on el polític i el social tenen tanta influència com el religiós, on la nova Europa es dóna de cara amb dècades de repressió en l'era Ceausescu, on, com ens diu el portentós últim pla abans del brusc fos a negre de la pel·lícula, per molt que tinguem un eixugaparabrises, el fang sempre ens arribarà quan menys ho esperem. I ens embrutarà la cara, la consciència i fins l'ànima.

Voichita i Alina