EL HÒBBIT

Amb permís de l'adaptació del musical Els miserables (Les Misérables, Tom Hooper, 2012), El Hòbbit: Un viatge inesperat (The Hobbit: An Unexpected Journey, Peter Jackson, 2012) és la última gran estrena de l'any a casa nostra . No només per recuperar per al cinema l'univers de JRR Tolkien gairebé una dècada després de la guanyadora de 11 Oscar El senyor dels anells: El retorn del rei (The Lord of the Rings: The Return of the King, P. Jackson, 2003) sinó també per presentar la nova joguina de Hollywood: els famosos 48 fotogrames per segon.
El primer lliurament de la trilogia d´ El Hòbbit arrenca amb un agradable sabor nostàlgic. La música de Howard Shore, els escenaris de Bolsón Tancat i Hobbiton, Bilbo i Frodo encarnats de nou per Ian Holm i Elijah Wood ... és com retrocedir al 2003, quan vam veure per primera vegada La comunitat de l'anell (The Lord of the Rings: The Fellowship of the Ring, P. Jackson, 2001), amb les prescindibles novetats del 3D- prou decebedor comparat amb el de Prometheus (Ridley Scott, 2012), per posar un exemple recent, i és que de vegades només aporta espai entre figures bidimensionals -i els 48 fps- el doble del normal i al principi resulta estrany, com veure una pel·lícula prement el botó d'avançament ràpid.
L'excusa que Bilbo està escrivint les seves memòries serveix als guionistes -Fran Walsh, Philippa Boyens, Peter Jackson i Guillermo del Toro- per situar l'espectador 60 anys abans dels esdeveniments d´ El senyor dels anells. Seguim a la Comarca però ara és Martin Freeman qui interpreta Bilbo, un personatge més jove i més acomodat, sense set d'aventures. Almenys això li diu a Gandalf (Ian McKellen) quan el mag apareix i li ofereix formar part d'una expedició. Tretze nans liderats per Thorin (Richard Armitage) emprendran un perillós viatge fins a la Muntanya Solitària, el cau del drac Smaug, i recuperar la llar del seu poble. Jackson no s´arrisca amb una superproducció de dos-cents milions de dòlars, amb dues parts més en camí, i des del començament es dedica a reciclar idees i recursos que van funcionar en l'anterior trilogia.

El Hòbbit amb els Nans a casa seva (La Comarca)

Si en el pròleg de la comunitat de l'anell se'ns explicava la creació i la pèrdua de l'Anell Únic, incloent una gran batalla en la qual Sauron era derrotat, a El Hòbbit: Un viatge inesperat toca veure el declivi del regne dels nans -de nou el missatge de la corrupció pel poder i la riquesa- i la pèrdua d´ Erebor davant l'arribada del drac, com aquí no hi ha un enfrontament entre exèrcits, més endavant s'inclou un flashback sobre un sagnant combat on Thorin va demostrar el seu valor i es va guanyar el sobrenom de "Escut de Roure". Així mateix, en el viatge trobem localitzacions similars, quan no idèntiques (Rivendel), però les semblances amb les anteriors pel·lícules no es queden aquí, i no és per adaptar al mateix autor sinó per falta d'idees i de valentia per part de Jackson, que des que va guanyar l'Oscar s'ha acomodat i sembla seguir els passos de George Lucas. Exemples de autoplagi: Gandalf enfadat a la casa de Bilbo (simulant que augmenta d'alçada mentre enfosqueix l'habitació), Bilbo descobrint que l'Anell li fa invisible de la mateixa manera que va passar amb Frodo, Thorin convertit en un altre Aragorn, l'escena en la qual talla el braç a l'orc és com la de Sauron perdent els dits de la mà.
A la constant sensació de déjà vu, que fins a cert punt és comprensible i disculpable cal afegir el major problema del film, que Peter Jackson es preocupa més per la recreació de la Terra Mitjana -amb el seu ampli repertori de criatures fantàstiques- que pel desenvolupament dels personatges i la coherència narrativa, apostant per sorprendre el públic amb un món carregat de màgia artesanal i digital en lloc de captivar amb el relat i la posada en escena, que de vegades és fluixa. 

El Hòbbit i els Nans al regne dels Elfs (Rivendel)

Resulta absurd que part del ganxo d´ El Hòbbit: Un viatge inesperat sigui anar a veure a una sala que ofereixi el 3D Hfr i ja en el pròleg la seqüència estigui triturada en preses curtes molt properes a l'acció, impedint que es vegi res. En altres ocasions, recorre a plans generals on la càmera es mou per tot l'escenari a una velocitat marejadora, pensant més en treure partit al pressupost que en el punt de vista més apropiat per a cada moment.

Si l'espectador ha d'experimentar el viatge a través del baixet i nerviós Bilbo -de vegades sembla Woody Allen en versió hobbit-, que mai ha sortit de la Comarca i tem haver comès un greu error, ¿no hauria d'estar la càmera més enganxada a terra, capturar la mirada de qui veu tot per primera vegada (i a una mida desproporcionada) i suggerir que en qualsevol moment pot aparèixer un perill mortal? No ajuda a més que el metratge arribi gairebé a les tres hores, i la pel·lícula es converteix en una cadena de petites aventures que es resolen de manera més o menys semblant -tot es complica tant que ha d'intervenir la sort o aparèixer Gandalf en l'últim segon- , es troba a faltar major cohesió, progressió i ritme en un conjunt que de vegades resulta massa mecànic, prefabricat, dissenyat per justificar la gran inversió i el 3D. Per sort, sempre ens quedaran els actors.

Gandalf i Radagast

No pretenc restar mèrit al formidable treball de disseny de producció, d'integració dels efectes visuals, de maquillatge, fotografia ... i Peter Jackson l'ha coordinat tot i ha lluitat per tirar-ho endavant, i a mi particularment em sembla una estupenda notícia, no tots els anys tenim la sort de veure un espectacle de fantasia tan ambiciós, destinat a tots els públics. No una altra avorrida història romàntica per adolescents o una simple muntanya russa per als més petits. Aprecio aquesta estrena i les que estan per arribar. Però tinc clar que el que manté a flotació El Hòbbit: Un viatge inesperat, el que la converteix en alguna cosa més que un luxosa festa de disfresses i focs artificials, és el repartiment. No ha de ser fàcil interpretar en una producció d'aquestes característiques, envoltat de pantalles verdes i de bestioles inexistents, o que sonin autèntics els diàlegs dels nans o els elfs, però aquest elenc ho aconsegueix. Thorin parlant de lleialtat, Gandalf confessant a Galadriel que té por, Gollum descobrint que ha perdut el que més li importa, Bilbo parlant sobre la llar ... són els millors moments del film.
El Hòbbit: Un viatge inesperat és possiblement la més fluixa adaptació de Tolkien que ha dirigit Jackson fins ara, però no oblidem que després de La comunitat de l'anell van arribar Les dues torres (The Lord of the Rings: The Two Towers, P. Jackson, 2002) i El retorn del rei, dos lliuraments netament superiors, estic convençut que ens esperen grans moments. Sens dubte, el pitjor és que cal esperar un any per veure la següent 

El Golum