dimarts, 1 de gener de 2013

Un refugi indie


Espero amb ganes cada nou text/projecte que signi en Pau Miró. La seva dramatúrgia és inconfusible. Els seus personatges, la majoria perdedors, desprenen una mena d'empatia particular. Els seus textos estan plens d'elements simbòlics, de metàfores, res està mastegat, l'espectador ha de posar de la seva part per desxifrar-los.
Després de l'èxit de Els Jugadors la temporada passada al Lliure, arriba ara Un refugi indie, la segona part de la seva nova trilogia. Al igual que passava allà, els personatges aquí són uns perdedors, però joves. Amb vint-i-pocs anys, la vida ja els ha tractat tan malament que no veuen sortida als seus problemes. Sense feina, estudiant filosofia, amb feina però amb una constant por de perdre-la, viuen amb els pares, però anhelant llibertat, aquests joves opten per camins difícils i sense aparent sortida.
Pau Miró ha optat per una nova companyia La Fantàstica plena de noves cares, algunes conegudes com el Peter Vives per les seves aparicions televisives i amb l'Issac Alcayde, tot un veterà sobre els escenaris. Les interpretacions són irregulars, destaquen les dues noies, l´Andrea Trepat i la Marta Ossó i també es descobreix un possible gran actor darrera de Jordi Llovet, un fugitiu més que convincent.

Jordi Llovet, Joan Solé i Marta Ossó

El refugi se'ns presenta escenogràficament dibuixat amb una habitació en el que es podia considerar una cabanya d'un bosc. Els diferents personatges entren i surten per l'armari o per la finestra, aquí no hi ha portes. Sempre de cara al públic els actors semblen estar dins d'un aparador. Malgrat aquesta sensació d'irrealitat el refugi funciona en les diferents escenes que s'entrecreuen.
Sense frases fetes, sense seny ni rauxa, buscant la solitud, l’amor i tot allò que ens iguala. Som al bell mig de la crisi, aquí l’atur no existeix i les feines o es perden o te les foten. En aquest context, la història de sempre explicada d’una altra manera. Molt més creativa i excessiva que Els jugadors –aquí els protagonistes són joves, tenen camí per recórrer–, Un refugi indie acaba essent un compendi d’obsessions generacionals i referències cinematogràfiques, al que s’hi suma la música pop, la tele i la cultura de masses. No s’hi pot fer res, si t’has criat als vuitanta xupant cinema i televisió, és obvi que els teus personatges robin maletes, siguin xaperos o tinguin per germans uns Begbies extorsionadors.
El simbolisme de l'escriptura dramàtica del Pau Miró travessa tota l'obra, però per si algun es va quedar perdut, l'escena final en format audiovisual (prescindible i curt) recrea aquest simbolisme i fa que l'espectador es pregunti si és possible un final feliç o no per aquesta història. Masses qüestions que al finalitzar que deixen al públic ple de preguntes.
Exercici de dramatúrgia ambiciós per part de l’autor, en conjunt bastant tolerable a l’espectador tot i que en alguns moments respira poca versemblança i infantilisme. No és aquest el millor text de Pau Miró però sí un espectacle que al principi sembla superficial i en finalitzar ens havia abocat a la tristor, touchée! Una proposta lloable perquè l’autor i director arrisca amb el seu treball i se la juga confiant amb intèrprets molt joves actuant a distància curta.

Isaac Alcayde, Peter Vives i Andrea Trepat



Cap comentari:

Publica un comentari