dimecres, 23 de gener de 2013

EL BOSC



La idea de portar a la pantalla El Bosc, un dels relats recopilats en la  primera obra de ficció publicada ("Les edats d'or", Ed La Campana, 2001), sorgeix de l'admiració del director per l'obra d'Albert Sánchez Piñol, així com del desig de realitzar un cinema de gènere diferent, basat en una mirada personal i en un estil propi.
El Bosc és una història en la qual s'endevinen ja tots els elements que configurarien després l'univers de Piñol. D'una banda trobem un dels seus temes més recurrents: la lluita de la natura (el caos i el fantàstic) contra el que és humà (la civilització i el racional). De l'altra, la por ancestral al monstre (el desconegut i el diferent), en la contemplació de l'horror ens veiem tots reflectits.
El Bosc transcorre en un paisatge dur i molt peculiar, el Matarranya, molt ben conegut per l'autor ja que és la terra dels seus avantpassats, on va passar els estius de la seva infància i a la qual sol retirar-se a escriure. Aquesta petita regió de roques sinuoses i estranyes, oliveres retorçades i bèsties vigilants, està situada a la franja de Terol que limita amb Tarragona. Una de les seves grans peculiaritats és l'idioma, un català antic amb influències aragoneses i valencianes que atorga a la nostra història un tret de personalitat molt especial. Tant aquesta llengua com el paisatge ajuden a construir el microunivers propi on es mouen els personatges.

Ramon (Alex Brendemul) i Dora (Maria Molins)
Els personatges de El Bosc estimen, s'il·lusionen, pateixen, però sobretot lluiten per sobreviure en aquest peculiar univers en què cal el fantàstic, no només com una via imaginària d'evasió a una crua realitat sinó com una literal via de escapament per salvar la pròpia vida. El guió utilitza la guerra civil com a detonant d'uns conflictes humans molt més antics i arrelats, que durant la contesa desencadenen cruels venjances, cosa que es va repetir en molts pobles de Catalunya i Espanya en aquest període i que roman en el subconscient col·lectiu a través d'històries familiars i mites rurals.
La lluita contra els elements pel fruit de la terra, la proximitat del bosc, la nit i els seus misteriosos pobladors, són una cosa que en la majoria dels casos només se separa de nosaltres per un parell de generacions.
Dues nits a l'any apareixen unes estranyes llums verdes a escassos metres de la masia de Ramon i Dora. I és que la història és molt suggerent, ambientada en l'etern fratricidi que el cinema català es resisteix a deixar de reflectir en pantalla però des d'un punt de vista nou més enllà del seu element de ciència ficció, aquí els rojos marquen la força opressora, i de les seves dissensions internes ─ que en res van ajudar durant el desenvolupament del conflicte ─ neixen els àngels i dimonis que circumden aquest conte fred però pintorescament esperançat. 

El Coixo (Pere Ponce)
El problema és que l'execució del cineasta és veritablement pobre, més digna d'una petita pantalla.
Amb tot, el caràcter fallit de El Bosc no impedeix que es recordi amb afecte  la seva atrevida peculiaritat. Al que segurament és l'epíleg més inenarrable del recent cinema català i espanyol, Aibar s'atreveix a explicitar l'impossible i conjugar domèsticament, en una escena de rara proximitat amb la faula marca Amblin. Un moment -i una aparició- que de ben segur descol·locarà al més plantat fan del gènere en la indecisió de felicitar el director per la seva temeritat o rendir-se finalment a la hilaritat.


Cap comentari:

Publica un comentari