Despres de l'impacte
de la seva mort inesperada, he volgut esperar uns dies, em vull acomiadar
d'Anna Lizaran. L'he seguit durant força anys als escenaris catalans, a la gran
dama del Teatre Lliure, encara que no la vaig conèixer personalment.
Membre fundador de Comediants, ho va ser també del Lliure, la seva casa més estimada. Allà va arribar per participar en el primer espectacle Camí de nit, el 1976, procedent de París, on estudiava amb el mestre Jacques Lecoq i va desenvolupar el seu immens talent. Guanyadora de tots els premis (el nacional de Teatre del Ministeri de Cultura el 2003, dos Max el 2001 i 2011), Creu de Sant Jordi el 2000, va treballar en cinema amb Pedro Almodóvar (Tacones lejanos, 1991), Ventura Pons (Actrius, Morir o no...) i Gerardo Vera , entre altres, i en televisió. I es va atrevir a fer el pas de dirigir teatre.
Ho ha fet tot en el teatre -fins de Lear, Ariel i Vladimir- i ha brindat interpretacions que romandran per sempre en la memòria del públic. Recordarem la deliciosa protagonista dela
Bella Helena , a
la Madame de
Merteuil del Quartet de Heiner Müller, a la Antonietta d'Una
jornada particular (1983), amb Josep Maria Flotats, la pintora veneciana d'Escenes
d'una execució (2002 ), al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), els seus
papers en la històrica i tan especial per a ella La nit de les tribades
de Fabià Puigserver, el 1978, en Dansa d'agost, a La bona persona del
Sezuan, a L'hort dels cirerers de Pasqual, etc ...
Vull retre el meu humil homenatge a la gran Anna, una de les més grans que ha donat el teatre català. Fins sempre, Annita. Gràcies.
Membre fundador de Comediants, ho va ser també del Lliure, la seva casa més estimada. Allà va arribar per participar en el primer espectacle Camí de nit, el 1976, procedent de París, on estudiava amb el mestre Jacques Lecoq i va desenvolupar el seu immens talent. Guanyadora de tots els premis (el nacional de Teatre del Ministeri de Cultura el 2003, dos Max el 2001 i 2011), Creu de Sant Jordi el 2000, va treballar en cinema amb Pedro Almodóvar (Tacones lejanos, 1991), Ventura Pons (Actrius, Morir o no...) i Gerardo Vera , entre altres, i en televisió. I es va atrevir a fer el pas de dirigir teatre.
Ho ha fet tot en el teatre -fins de Lear, Ariel i Vladimir- i ha brindat interpretacions que romandran per sempre en la memòria del públic. Recordarem la deliciosa protagonista de
Vull retre el meu humil homenatge a la gran Anna, una de les més grans que ha donat el teatre català. Fins sempre, Annita. Gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada