Un s´enfronta al visionat de El sexe dels àngels amb el recent record de dues pel·lícules gairebé clòniques seves: Castillos de cartón i Three. L'argument no permet donar-li excessives voltes a la història: el triangle amorós de tota la vida, que des Jules i Jim a Somiadors, passant per Banda a parte, Y tu mamà también o Match Point moltes vegades ens ha visitat. Llàstima doncs que Xavier Villaverde ens proposi una ració de cinema molt vist, i més aviat simple i no s’atreveixi a capgirar l´esquema narratiu de la pel·lícula. El número tres en matèria sentimental ha estat gairebé sempre i irremeiablement nociu, una mala xifra, una utopia entre hippie, naïf i anarquista que ha acabat amb les millors intencions dels que han gosat defensar-la davant el rebuig de la societat benpensant. El film de Xavier Villaverde no deixa de ser una refrescant i progressista posada al dia d'un tema etern, sovint associat al caprici passatger i voluble.
Sense por a les escenes de sexe, no explícites però sí molt concretes, i mai gratuïtes o morboses, El sexe dels àngels aposta per defensar un model de relació en què els primers enemics són els mateixos practicants. Tot això, en un, potser massa idíl·lic, entorn alternatiu, artístic, lliurepensador en què Álvaro Cervantes, com un bondadós i imparable àngel exterminador de prejudicis, enfronta a la resta de participants en aquesta aventura a les seves pors, incapacitats, contradiccions i mancances .
Sense por a les escenes de sexe, no explícites però sí molt concretes, i mai gratuïtes o morboses, El sexe dels àngels aposta per defensar un model de relació en què els primers enemics són els mateixos practicants. Tot això, en un, potser massa idíl·lic, entorn alternatiu, artístic, lliurepensador en què Álvaro Cervantes, com un bondadós i imparable àngel exterminador de prejudicis, enfronta a la resta de participants en aquesta aventura a les seves pors, incapacitats, contradiccions i mancances .
El sexe dels àngels passa a Barcelona, però com si passés a Bangkok. Vull dir que la realitat que mostra és estereotipada, tan inversemblant en la seva voluntat de ser realista, que el lloc és el de menys. Els personatges són joves que treballen en feines creatives, que practiquen una sexualitat desinhibida.
I que les relacions sexuals entre ells provocaran el conflicte principal de la pel·lícula i també el seu missatge: els triangles sentimentals no tenen per què portar únicament problemes, sinó que també poden enriquir les relacions humanes
EL guió em va semblar una mica utòpic encara que acaba just quan crec que comença la més difícil: la convivència d'una "parella de tres". Els tres actors estan molt bé amb especial menció al magnetisme i carisma del personatge de Llorenç Gónzalez que ens fa entendre el perquè d'aquesta atracció incontrolable. Crec que és el millor de la pel.lícula on la seva feina fa força versemblant un personatge que sense gaires reticències i no sent gai s´entrega a una passió pertorbadora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada