diumenge, 13 de maig de 2012

ELS JUGADORS

El director i els actors de "Els Jugadors"


Pau Miró, l'autor i director, defineix Els jugadors com "una història de personatges, senzilla i que aposta pels petits detalls" i en què, segons Jordi Bosch, és més important el que els personatges "no diuen que el que diuen". Sense moralitat ni judicis, Miró ofereix pinzellades de la situació actual, en què la crisi i la inestabilitat econòmica han canviat els valors de la societat: "Es marginen les persones velles i se centren les forces en els joves", va afirmar. Aquestes dues idees, l'edat i la relació nefasta, gairebé virulenta, que tenen els protagonistes amb la gent jove, són les que van inspirar el text.
L’obra comença com un petit drama marcat per una atmosfera d’un cert misteri. Alguna cosa ha de passar. Però què? En aquesta part de l´obra en voler recrear el misteri el ritme és massa lent i tens la sensació d´un cert avorriment.
Pau Miró ha dirigir amb una certa contenció la fragilitat del món dels quatre homes grisos. Esclar que compta amb un dels millors repartiments que puguem imaginar en el nostre teatre. Boris Ruiz és el barber. Jordi Boixaderas és l’actor. Jordi Bosch, l’enterramorts, i Andreu Benito, a la fi el lligam de tots ells, el professor a qui se li ha mort no fa molt de temps el pare.
Quatre homes i una afició. Gairebé un vici. O una passió. El joc. Les cartes i el casino. El joc de cartes és un mirall del joc de la vida. En la que cap dels quatre ha tingut bones cartes . De tot ja fa temps, perquè han creuat  l’equador de les seves vides. Vides grises. Normals? En qualsevol cas, vides sense grans alegries i assumides amb certa resignació. Tot passa a  la cuina del professor. Una cuina greixosa i mal il·luminada, a mig camí entre un casino de poble i un refugi atòmic, l’espai escènic en què s’encaren aquests quatre ‘losers’ ja deixa intuir la desorientació còmica del personal. Allà jugant a cartes, beuen ginebra i mengen magdalenes. El professor té un problema judicial i ha demanat l’ajuda dels seus companys, dels seus amics, de la seva única família. I allà fan cap l’enterrador, enamorat d’una prostituta ucraïnesa, un home sempre nerviós. Un barber que va haver de vendre la seva part de la barberia per deutes de joc i que pateix perquè tem que la seva dona el deixi. I l’actor, sempre fent càstings i amb certa afició per les situacions incomodes.


Quatre homes sols, sense cap dona que els vingui a enemistar ni a auxiliar-los dels seus deliris. Els jugadors ens va presentant cadascun d’aquests quatre individus amb encaraments vis-à-vis. L’obra es va desplegant com una baralla de cartes sobre una taula. No hi ha una trama en sentit clàssic que ens porti a un conflicte i a la transformació d’uns herois. Aquests quatre homes jubilables que s’agermanen al voltant d’una taula, sota un llum, comencen i acaben al mateix punt. Tot i haver comès un delicte important, al final s’acaren amb ells mateixos, intentant esbrinar sense aconseguir-ho massa què ha canviat en les seves vides després de delinquir. I la conclusió és que ben poc. Per això continuen jugant a cartes, entre cofois i perplexos
Els quatre protagonistes tenen en comú el joc i algun comportament peculiar. És curiós com l’autor extreu detalls humorístics de la grisor del seus personatges, abocats a una existència intranscendent. Ni com a perdedors són gran cosa.
Els quatre grans actors contribueixen a què la funció camini amb un cert interès, destil·lant humor cap a una última jugada atrevida i que no resoldrà la vida però que si surt bé, els donarà un marge de felicitat. Els jugadors està destinada a conrear el favor del públic però el seu ritme lent que pretén mostrar el tedi dels personatges pot encomanar l´avorriment a una part del públic que espera que passi alguna cosa.






Cap comentari:

Publica un comentari