Irrational man

Davant d´ Irrational Man gairebé ens resulta lògic pensar-la com una baula més de la cadena que ha anat configurant a partir de Delictes i faltes (Crimes and Misdemeanors, 1989), Match Point (2005) i El somni de Cassandra (Cassandra 's Dream, 2007), una línia articulada a partir de Crim i càstig, la novel·la de Dostoievski, com a tòtem absolut des de la qual construir les ficcions. I en aquest sentit, Woody Allen és translúcid quan en Irrational Man es verbalitza a través del seu professor de filosofia, Abe (Joaquim Phoenix), que tot es redueix a l'elecció, la moralitat i la inevitabilitat de l'atzar, elements que es conjuguen en les pel·lícules citades. I sí, és clar, la retorçada fascinació pel crim perfecte com l'acte suprem de la ruptura de les normes morals. 

En la seva senectut, Woody Allen ha depurat tant els seus recursos expressius que la paròdia no és l'instrument per desmuntar i desmitificar l'objecte que es ridiculitza, sinó que es vehicula de manera estructural en incorporar en el si del seu propi personatge que  tot aquell histerisme i vitalisme desbocat ha donat lloc a la placidesa d'un dolç somni. Perquè ara tot està estructurat sota un classicisme diàfan i senzill que esborra tot artifici artístic. Ja no hi ha espai per vel·leïtats i justament aquestes mateixes són les que alienen al seu personatge principal, quan es rendeix davant l'estètica del crim perfecte o el defensa com un acte de creativitat. 

Sempre he admirat la humilitat i l'honestedat de la qual fa gala Woody Allen. Ha minimitzat tant les seves arquitectures dramàtiques que estructura una posada en escena d'allò transparent, aferrada a uns patrons inamovibles perquè allò visual mai consumeixi als seus personatges i a les interaccions que mantenen entre ells. Això no implica que la imatge es descuidi, perquè Darius Khondji, proporciona un cromatisme estudiadíssim que transmeti aquesta sensació d'harmonia i de placidesa, colors càlids en els quals el vestuari dels personatges se sincronitza sempre amb els llums i tonalitats de l'entorn físic en el que es troben. 

Aquesta sensació agradable, aquest to gairebé idealitzat però discretíssim, dóna peu perquè els seus personatges acabin amb facilitat atrapats en els seus somnis delirants. Aquí és on Abe, per atzar (sempre l´atzar com a contingència), troba aquesta experiència existencial que li torni a donar aquest vigor que havia perdut després d'haver-se precipitat en l'espiral de l'autocompassió. Irrational Man ja no tracta sobre l'arribisme o sobre aquells depredadors que modelen la moral al seu capritx per justificar les seves accions, com a Match Point i El somni de Cassandra. Podríem dir que ara es concentra en la identitat d'allò mental i de l'imaginari. En definitiva, les il·lusions, sempre omnipresents en el cinema del novaiorquès, aquests miratges que els seus personatges es fabriquen per transcendir la seva miserable existència. 

El frau com a mètode de vida, la mentida com a instint de supervivència. En aquest cas aquesta identitat ve configurada pel pensament heretat, el de Kant, el de Kierkegaard, el mateix que forma part de Woody Allen i que acaba subtilment desmitificat. A partir d'aquesta construcció intel·lectual, Woody Allen presenta Abe, necessitat d'aquesta espurna mestra que li permeti sortir de la desídia. I si aquesta tarda a arribar te la fabriques al teu gust. És així com Abe acaba justificant-se a si mateix la noció del crim. 

Hi ha dos tipus de mentides en Irrational Man, les que es crea a si mateix el personatge d´Abe com un acte d'autorealització, un procés introspectiu i individual. I les que formula Jill (Emma Stone), que són sempre de caràcter social. És una màscara en la qual ella és plenament conscient de la seva naturalesa (nega a tot el seu entorn que està enamorada d'Abe). Perquè Jill funciona en el film com la veu de la consciència d'Abe o la personificació del seny que progressivament el professor de filosofia va perdent (Joaquim Phoenix respon fantàsticament al personatge). Des d'aquest plantejament, Irrational Man ens condueix amb agilitat per aquest procés en el qual la comèdia mental arriba al seu cim físic. O el que és el mateix, de la idea a l'acte. L'únic problema és que aquí estem parlant d'un crim, un detall sense importància.

Només són dones

Carmen Domingo que ens va sorprendre i emocionar amb Jo maté a mi hija (Sala Muntaner, 2014), fa la seva segona incursió en el teatre com a dramaturga; ara amb un grapat d'històries entrellaçades: un "fals monòleg" en què s'integren les veus de cinc dones represaliades pel feixisme després de la Guerra Civil. Domingo parteix d'un profund coneixement del tema -no en va és autora de l'assaig Con voz y voto. Las mujeres y la política en España (1931-1945) - per ficcionalizar la veritat històrica que s'amaga després de centenars de testimonis reals de la repressió franquista. La dramatúrgia dels durs i bells retrats que dibuixa Carmen Domingo, compta amb la intel·ligència escènica i l'ofici de Carme Portaceli, incansable lluitadora per descobrir-nos nous autors i sempre compromesa en la vindicació feminista o, senzillament, femenina.

 A Portaceli devem el haver convertit el text en un monòleg a tres veus: la de Míriam Iscla (actriu), la de Maika Makovski (compositora i intèrpret musical) i la de Sol Picó (coreògrafa i ballarina). Una mena de ressò en el qual una primera veu es veu amplificada per les altres dues en una magnífica caixa de ressonància que, amb forma de megàfon, ha dissenyat Paco Azorín.Una obra de teatre que cal anar a veure. Per conèixer una part de la història que no es coneix i cal conèixer. Però també per veure un muntatge molt ben fet, molt ben estructurat, molt ben dirigit, amb unes interpretacions que ens atrapen des del primer moment i ja no ens deixaran anar més. 

L’espectacle que dirigeix la sempre combativa Carme Portaceli posa llum sobre aquelles que van ser víctimes del terror franquista durant la Guerra Civil i la postguerra. Mestres, sindicalistes, que sense participar en la confrontació bèl·lica van defensar la llibertat i la democràcia, també d’analfabetes executades només  perquè volien saber què li havia passat als seus marits. Totes elles van caure a la xarxa d’odi. Quantes van morir? No se sap. No hi ha estadística d’això. 

L’espectacle es basa en un text escrit a partir d’històries reals de supervivents recollides aquí i allà com un fresc de la indignitat, com una imatge colpidora de l’animalitat dels assassins, però també com una mostra de la valentia i la dignitat d’aquelles dones torturades i afusellades, tant a presons militars com a les voreres de camins i carreteres. Una magnífica Míriam Iscla, que camina en cada espectacle cap a l’excel·lència, dóna veu a aquestes veus silenciades que s’entrellacen com sortint de les foses comunes on s’amunteguen calaveres. 

Conèixer com va morir l’àvia. Saber on està enterrada i trobar les despulles. Sentir el dolor de la mare a qui prenen la filla i a la que engarjolen, torturen, menyspreen perquè a més de roja és... dona. I les dones no són res per als assassins. Contaminar-se del patiment, de la suor. Això busca i aconsegueix una funció puntejada amb encertadíssimes frases musicals de Maika Makovski i les coreogràfiques de Sol Picó.

A través de Míriam Iscla, reviuen milers (no podem saber el nombre perquè "només eren dones") de mares, germanes, amigues, amants, esposes, filles ... Totes elles van defensar a la seva manera la legalitat de la II República Espanyola contra la revolta feixista, aquest va ser el delicte pel qual van ser assassinades, torturades, violades ... i, encara avui, terriblement oblidades.

Woyzeck caducat

El teatre Tantarantana ha obert la temporada amb l'obra Woyzeck caducat, una versió del drama de l'alemany Georg Büchner. Aquesta obra del segle XIX ha sigut adaptada i dirigida per Roger Torns. La seva versió trasllada l'acció als nostres dies. Quatre joves actors interpreten el muntatge. Marc Ribera encarna Woyzeck, un pluriempleat que lluita per tirar endavant la seva família. Paula Malia, dóna vida a la seva companya, Maria, mare del seu nadó. Arnau Comas i Roger Torns interpreten la resta de personatges, com el doctor i el capità, els més grotescos de l'obra, amb ajuda de titelles. El muntatge combina la interpretació hiperrealista de la soferta parella protagonista amb el vessant més irónic i simbólic dels que els envolten i se n'aprofiten. 

Woyzeck caducat s'inspira en l'original de Georg Büchner, metge i dramaturg alemany que va deixar el text inacabat al morir als 23 anys. També inclou un passatge de Roberto Zucco, de Koltés, una altra obra basada en un personatge real, com Woyzeck. Amb escassos elements escenogràfics -dos pupitres, un lavabo i uns matalassos-, Torns intenta explicar per què la societat produeix persones com Woycek, un home que embogeix i acaba destruint el que més estima.  Torns, va crear el muntatge com a treball de curs a l'Institut del Teatre i d'allà va saltar al Círcol Maldà, on va estar quatre dies, suficients per apreciar l'impacte que va causar en el públic, aquest és el motiu pel qual s´ha tornat a programar al teatre Tantarantana. 

Roger Torns ha escrit aquesta versió, Woyzeck caducat, esquematitzant molt l’argument i deixant l’essència del Woyzeck original. L’ha fet molt més atractiva visualment, fins i tot en algun moment divertida, malgrat que ha respectat en tot moment la duresa del que està explicant; per això s’ha recolzat en la manipulació de titelles a escala humana, de cançons creades per ell mateix i d’una posada en escena en la qual contrasten molt els dos personatges principals Woyzeck i Maria amb la resta de personatges secundaris, tots ells interpretats per Arnau Comas i el mateix Roger Torns, vestits de blanc. 

Woyzeck, aquí no és un soldat, sinó un treballador de neteja, que per tal de sobreviure a més de pencar tot el dia, fa també de conillet d’índies oferint el seu cos a la ciència per què facin experiments amb ell (com menjar iogurts caducats) i tot per intentar tirar endavant una família, la Maria i el fill dels dos. Maria en veure que les entrades de diners són minses, també ofereix el seu cos a espatlles de Woyzeck, per intentar viure una mica millor. La volguda contemporització de l’argument és una bona idea, perquè acosta l’obra als espectadors d’avui en dia; les interpretacions molt potents, a causa d´una proposta molt física. 

Considerat un precursor de l’expressionisme, Büchner relatava en la seva obra original, els efectes deshumanitzadors dels poders socials en un soldat (aquí un treballador de neteja), explotat per doctors i els seus caps. El protagonista rep pressions intolerables per un ésser humà, que el conduiran inevitablement a la follia i al crim. Feines a hores, feines mal pagades, precarietat i misèria que aboquen els cossos de la parella a explotacions inconfessables de l’un per l’altre fins als extrems d’un final tràgic que deixa la criatura en mans dels espectadors. Una metàfora segurament de deixar el futur als que són a la platea perquè des del protagonisme de l’escenari totes les portes possibles han estat ja tancades. Per veure i reflexionar!!!

Marits i mullers

Woody Allen va disseccionar els problemes de les parelles que fa anys que arrosseguen la convivència a la pel·lícula Marits i mullers. Àlex Rigola, un dels directors escènics amb més projecció internacional, ha adaptat a Marits i mullers aquella comèdia amarga. L'estrena a La Villarroel amb un muntatge original, en què el públic, a més a més de seure als dos costats de l'escenari central, es podrà acomodar en algun dels sofàs que utilitzen els actors. Aquests mobles delimiten l'espai i gairebé són l'únic element escenogràfic.  Rigola va triomfar a Madrid el 2013 amb una primera versió de l'obra en castellà, estrenada en coproducció amb el Teatro de la Abadía. 

A La Villarroel comptarà amb un nou repartiment. Andreu Benito interpreta l'escriptor i professor de literatura (Woody Allen al film). El seu matrimoni amb la Mònica (Mònica Glaenzel) comença a ensorrar-se després de conèixer la notícia de la separació del Joan (Joan Carreras) i la Sandra (Sandra Monclús). Completen la producció Lluís Villanueva i Mar Ulldemolins, que es despleguen en diferents personatges. Woody Allen, que va escriure, va dirigir i va protagonitzar la pel·lícula, va tenir com a parella en la ficció la seva llavors companya en la vida real, Mia Farrow. El mateix any de la seva estrena, 1992, es va destapar l'escàndol de la relació d'Allen amb Soon-Yi, la seva fillastra, cosa que va provocar una agra separació de Mia Farrow. 

                     

Moltes de les obsessions del realitzador nodreixen la història: fidelitat, amistat, amor, sexe, desig, procreació i, per sobre de tot, l'erosió del temps en les relacions. Rigola ha concebut un espai dramàtic serè per guardar l'aire i el temps d'una comèdia dramàtica que juga amb les emocions com caramboles de billar. Impuls encoixinat, rodar tou i so de contacte sord. L'elegància de la combinatòria del xoc de les vuit boles en joc.Sense aquest ferm control i desenvolupament de l'intangible aquesta comèdia del desencís per parelles no tindria la densitat del que és sincer. 

Les emocions tenen tot el temps del món -i el director és un mestre- per germinar a l'interior dels intèrprets, créixer i morir davant el públic. Unes per inanició, altres de manera violenta. Verbalitzades majoritàriament, però també perceptibles en els silencis que frenen la velocitat de la comèdia en sec. La dimensió dramàtica del que no es diu, tan important en l'obra d'Ingmar Bergman --inspiració directa de Woody Allen per a la seva pel·lícula- com en la de Harold Pinter. Pinteriana Marits i Mullers? Potser no queda tan lluny aquesta adaptació del misteri del que es calla perquè és això el que domina en un text com Traïció. 

Només és un matís -com tants en aquest muntatge de subtileses-, suficient per dotar aquesta versió d'una personalitat pròpia sense rebaixar la càrrega d'humor i les seves bales d'ironia del text. El director que deixa profunda empremta en l'invisible perquè els intèrprets despleguin tot el seu talent. Magma perquè els actors estiguin magnífics sense ser -o semblar- alguna cosa més que ells mateixos. La discreció de dir-se només  Andreu, Joan, Mònica, Sandra, Mar i Lluís i atrapar al públic en les seves històries agredolces quan parlen o només escolten. 

I en aquest muntatge tots estan tot el temps amb l'orella parada, atents als relats creuats de les seves vides inventades. No hi ha personatges absents. Són allà sempre, repartits en el quadrilàter de sofàs disposat per Max Glaenzel com els convidats exhausts d'una festa en el seu declivi, quan el cansament, l'alcohol i la matinada exerceix de mantra per insospitades confessions de supervivents. La veritat que neix de la rendició de la barrera de la consciència. És un privilegi estar a La Villarroel per compartir aquest moment.

Psicosi de les 4.48

Hi ha autors maleïts perquè ningú els vol representar, per la seva dificultat, per la connexió amb el públic que requereixen, perquè necessiten una digestió lenta i perquè per a alguns "no venen". Entre ells, la dramaturga anglesa Sarah Kane. Tan maleïda i tan de culte que una vegada que entres en el seu univers,  és molt difícil de sortir-ne.

Sarah Kane és una important dramaturga britànica de la dècada dels 90. Els seus textos s’emmarquen a l’In-yer-face theater, que podríem traduir com “teatre sense embuts”, un teatre que busca incomodar l’espectador, burxar-lo, molestar-lo i enfrontar-lo amb temes incòmodes de la manera menys amable possible. Mark Ravenhill (de qui no fa gaire vam veure a Barcelona el seu Shopping & Fucking al Teatre Tantarantana) és un altre del seus representants més importants.

 La producció teatral de Sarah Kane però, és escassa. La dramaturga, afectada per una depressió profunda, es va suïcidar als 28 anys, uns mesos després d’acabar d’escriure Psicosi de les 4.48, el que molts diuen que és el seu text més personal. I deu ser així. Psicosi de les 4.48 ens introdueix a l’espai mental d’una dona que pateix depressió. Un text fragmentat amb un ritme impecable on assistirem als alts i baixos, els motius, les raons, els sentiments, la ràbia, la impotència, les sessions de teràpia, la fragilitat, la por, l’amor i les ganes de viure d’aquesta dona que malgrat la seva malaltia desborda una dolorosa lucidesa que desarma.

Només pel fet d'haver saltat saltat a l'arena de la valentia, d'haver optat per un text tan difícil, ple de foscor, l'últim que va escriure abans de suïcidar-se i posar-lo en escena, tota la companyia es mereix un sonor aplaudiment. No diré que és el que més em va impressionar però la poètica del text i la factura física i mental que exigeix aquest monòleg a l'actriu que ho interpreti és tan potent com el suïcidi artístic de la intèrpret que es llanci a ell amb o sense xarxa.

 El treball d'entrega absoluta d´Anna Alarcón ve molt ben acompanyat, per una il·luminació, un espai sonor i una escenografia mnimalista que, sense gaire res, permet construir les escenes de maneres diferents, trobant un cert ritme en les reiteracions d'espais o elements. És un text dur, que no permet contemplacions. 

Una feina desagraïda perquè obliga endinsar-se en un món fosc i en el que quasi no hi ha recompensa. La profunditat dels ulls d'Alarcón guanyaran en profunditat després d'aquest treball de recerca interior. A l'espectador li queda la reflexió de si és hipòcrita per acceptar una vida amb continues limitacions o si el comportament de Sarah Kane només es pot assumir des de la malaltia. Moisés Maicas, el director, va presentar un altre monòleg, (aquest cop amb Mar Ulldemolins) també corprenedor: 20 de novembre, de Lars Norén (Sala Atrium 2012). Aquell treball, que repassava els moments abans que un exalumne pretengués atemptar contra la seva escola (i que partia de material real) transmetia una angoixa major perquè si Kane pren una decisió fatal que no perjudica vitalment a ningú més, la de 20 de novembre ensenyava que l'amenaça en les escoles és invisible i constant, però això és un altre tema. 

Sarah Kane

Psicosi de les 4.48 és un espectacle commovedor i autèntic que no us hauríeu de perdre. Un magnífic inici de temporada per a La Seca.

El grito en el cielo

La Zaranda Teatro Inestable de Andalucía la Baja és una companyia molt prestigiada, coneguda i multipremiada internacionalment, sobretot a Amèrica Llatina. En la geografia espanyola compten amb un públic fidel que mai es perd els seus espectacles. A Catalunya són profundament admirats per la gent de l'ofici escènic, però bastant desconeguts pels espectadors, inclosos els que tenen hàbits teatrals. Ara es pot reparar això perquè La Zaranda recala al Romea, obrint la temporada del teatre barceloní fins al dia 20 de setembre, amb el seu últim treball, El grito en el cielo. Un muntatge estrenat a Temporada Alta de Girona, l'embrió del qual neix a la Biennal de Teatre de Venècia del 2014. 

D'aquí ve precisament ara La Zaranda després de realitzar un interessant taller en un antic manicomi on han representat El régimen del pienso, espectacle que al costat de El grito en el cielo significa un canvi de rumb en la companyia. Però tots dos incideixen en les bases sobre les que se sustenten els seus espectacles: una recerca constant, la consideració del teatre com a ritual sagrat, les devastacions que deixa el pas del temps i uns personatges que no viuen un argument, sinó una passió. També el repartiment presenta novetats, ja que l'habitual trio d'actors de la Zaranda, Gaspar Campuzano, Enrique Bustos i el mateix director, Francisco Sánchez, se sumen Celia Bermejo i Iosune Onraita. 

Amb 37 anys de trajectòria, el grup ha aconseguit no perdre en el camí seva condició de companyia friki, a la qual se li pot considerar fundadora del “neoesperpent”, hereu de Valle-Inclán, però amb components contemporanis com és la seva poesia escènica, la seva aversió per les modes i les tàctiques comercials, els seus textos depurats, una plàstica senzilla però colpidora i poètica i l'ús simbòlic i metafòric dels objectes més diversos. Mestres en l'ús clarobscur tan barroc com teatral, La Zaranda posa ara El grito en el cielo per aquelles persones condemnades,en el tram final de la seva vida, a romandre en una confortable i asèptica residència: un lloc poblat de desesperança per a personatges desnonats de la vida. 

Aquests personatges sense nord viuen en una estrafolària i asèptica avantsala mortuòria, "d'una clínica de referència internacional", on encara és possible somiar amb un viatge que els torni la vida, el dolor (com a part de la condició humana) i el tresor de la llibertat perduda.. Els quatre protagonistes de l´obra emprenen un viatge de retorn a la vida, al seu dolor i a la llibertat. Fugen del "confort i l'asèpsia" conscients que la vida va lligada al dolor i al risc. El plantejament terrible de l'espectacle no deixa entreveure la seva extraordinària comicitat; aquesta comicitat apareix, però, des de l'inici. 

El sentit de l'humor negre i profund de La Zaranda vessa per tot l'espectacle, presentant-nos uns personatges que ens entendreixen i diverteixen per la seva proximitat. Estimem la seva esforçada lluita per la dignitat, tot i saber-la inútil. Passió, compromís i genuïnitat defineixen a la companyia, que el 2010 va guanyar el Premi Nacional de Teatre. 

Després de 37 anys de trajectòria, deixant de banda les modes i les tàctiques comercials, les seves obres són el resultat d'una recerca constant, d'una introspecció profunda i d'un treball en comú que dóna lloc a la creació, una realitat que sorgeix com si tingués vida pròpia. La mort, les devastacions que deixa el pas del temps, la memòria són tractats amb humor i ironia sense perdre gravetat ni transcendència. 

Misión Imposible 5: nación secreta

Siguem sincers, la majoria de les sagues perden la seva brillantor al segon intent. Els seus guionistes es deixen anar davant el triomf de la primera, els directors obliden la seva empenta pensant que gairebé tot està fet, que la seva aportació personal serà nímia i, amb aquesta desídia inconscient, arrosseguen als actors. Al final, al tercer lliurament la saga ha mig mort d'inanició. No li passa a «Missió impossible». Es diu de Tom Cruise, productor i ànima del projecte, que és un actor pla (cosa que podria discutir-se fins a cert punt), i que treballa cent hores per aconseguir un pla que Day Lewis o De Niro farien en dos segons. Talent davant voluntat. Però una cosa és segura: Cruise treballarà aquestes cent hores, plogui, nevi o caigui el món. Aquest continu quefer, esforçat i voluntariós al màxim, és una cosa que acaba tenint el seu reflex en el remake de la sèrie que va marcar la televisió en els anys seixanta.

És una entretinguda pel·lícula comercial, en la qual el seu resolutiu protagonista ha de fer front a un totpoderós consorci criminal, que respon al nom d'El sindicat. Una arrencada trepidant dóna pas a un imparable desfilada d'espectaculars seqüències d'acció, emmarcades a Londres, Cuba, Viena i Casablanca. Ciutats per les que passeja l'incombustible heroi, per gaudi dels que gaudeixen de valent amb aquest popular gènere. Si el cinema en bona mesura és imatge en moviment, i aquest moviment es defineix lògicament per la velocitat de les seves imatges, el treball del realitzador Christopher McQuarrie és cinema al cent per cent. 

En contra dels que pensen que aquest cinquè lliurament de la saga no té guió, limitant-se a acumular efectes, convé aclarir que l'acumulació d'efectes de tota mena en un ordre dramàtic amb la idea de provocar sensacions en l'espectador és, de fet, la essència del guió cinematogràfic. No oblidem que el seu director va ser oscaritzat pel llibret de Sospitosos habituals (1995). A més es nota que el director-guionista triat per Cruise (Christopher McQuarrie, un home de confiança que ja va estar amb ell a Jack Reacher i Al filo del mañana ha donat voltes i voltes de rosca perquè la intensitat no baixés de revolucions (de fet, l'escena del Parlament anglès és fantàstica, plena de revolts i tobogans, d'anades i tornades, de tàctiques i contra-tàctiques. 

Juntament amb aquest guió cuidat al màxim, treballat amb molt de detall, Cruise i McQuarrie han elaborat un càsting també de confiança, apuntalat per dues peces encaixades amb precisió en el trencaclosques que sempre és aquest subtil joc de dolents i paladins: Rebecca Ferguson, amb bona química amb l'heroi, i Sean Harris, un dolent temible al qual han rebaixat la seva absent barbeta per donar-li un aspecte més terrorífic. La resta ja ho saben:  molta adrenalina  del minut u al cent-trenta, gestes impossibles (però totalment impossibles), deutores de James Bond , i persecucions de motos i cotxes.

Així doncs, estem davant d'un espectacle sensorial que ens arrossega en un carrusel visual, ple d'emoció, perill i aventura, en el qual destaca la brillant seqüència filmada a Viena durant la representació de l'òpera 'Turandot' de Puccini. En el ben conjuntat repartiment de veterans actors posa la cirereta al treball davant les càmeres de Rebecca Ferguson, convertida aquí en una sibil·lina agent del MI6, capaç d'atrapar a les seves xarxes a tot aquell que es posa davant d´ella.