Hi
ha autors maleïts perquè ningú els vol representar, per la seva dificultat, per
la connexió amb el públic que requereixen, perquè necessiten una digestió lenta
i perquè per a alguns "no venen". Entre ells, la dramaturga anglesa Sarah
Kane. Tan maleïda i tan de culte que una vegada que entres en el seu univers, és molt difícil de sortir-ne.
Sarah
Kane és una important dramaturga britànica de la dècada dels 90. Els seus
textos s’emmarquen a l’In-yer-face theater, que podríem traduir com “teatre
sense embuts”, un teatre que busca incomodar l’espectador, burxar-lo,
molestar-lo i enfrontar-lo amb temes incòmodes de la manera menys amable
possible. Mark Ravenhill (de qui no fa gaire vam veure a Barcelona el seu Shopping & Fucking al Teatre
Tantarantana) és un altre del seus representants més importants.
La producció
teatral de Sarah Kane però, és escassa. La dramaturga, afectada per una
depressió profunda, es va suïcidar als 28 anys, uns mesos després d’acabar
d’escriure Psicosi de les 4.48, el
que molts diuen que és el seu text més personal. I deu ser així. Psicosi de les 4.48 ens introdueix a
l’espai mental d’una dona que pateix depressió. Un text fragmentat amb un ritme
impecable on assistirem als alts i baixos, els motius, les raons, els
sentiments, la ràbia, la impotència, les sessions de teràpia, la fragilitat, la
por, l’amor i les ganes de viure d’aquesta dona que malgrat la seva malaltia
desborda una dolorosa lucidesa que desarma.
Només
pel fet d'haver saltat saltat a l'arena de la valentia, d'haver optat per un
text tan difícil, ple de foscor, l'últim que va escriure abans de suïcidar-se i
posar-lo en escena, tota la companyia es mereix un sonor aplaudiment. No diré
que és el que més em va impressionar però la poètica del text i la factura
física i mental que exigeix aquest monòleg a l'actriu que ho interpreti és tan
potent com el suïcidi artístic de la intèrpret que es llanci a ell amb o sense
xarxa.
El treball d'entrega absoluta d´Anna Alarcón
ve molt ben acompanyat, per una il·luminació, un espai sonor i una escenografia
mnimalista que, sense gaire res, permet construir les escenes de maneres
diferents, trobant un cert ritme en les reiteracions d'espais o elements. És un
text dur, que no permet contemplacions. 
Una feina desagraïda perquè obliga
endinsar-se en un món fosc i en el que quasi no hi ha recompensa. La
profunditat dels ulls d'Alarcón guanyaran en profunditat després d'aquest
treball de recerca interior. A l'espectador li queda la reflexió de si és
hipòcrita per acceptar una vida amb continues limitacions o si el comportament
de Sarah Kane només es pot assumir des de la malaltia. Moisés Maicas, el
director, va presentar un altre monòleg, (aquest cop amb Mar Ulldemolins) també
corprenedor: 20 de novembre, de Lars
Norén (Sala Atrium 2012). Aquell treball, que repassava els moments abans que
un exalumne pretengués atemptar contra la seva escola (i que partia de material
real) transmetia una angoixa major perquè si Kane pren una decisió fatal que no
perjudica vitalment a ningú més, la de 20
de novembre ensenyava que l'amenaça en les escoles és invisible i constant,
però això és un altre tema.
 |
| Sarah Kane |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada