Misión Imposible 5: nación secreta

Siguem sincers, la majoria de les sagues perden la seva brillantor al segon intent. Els seus guionistes es deixen anar davant el triomf de la primera, els directors obliden la seva empenta pensant que gairebé tot està fet, que la seva aportació personal serà nímia i, amb aquesta desídia inconscient, arrosseguen als actors. Al final, al tercer lliurament la saga ha mig mort d'inanició. No li passa a «Missió impossible». Es diu de Tom Cruise, productor i ànima del projecte, que és un actor pla (cosa que podria discutir-se fins a cert punt), i que treballa cent hores per aconseguir un pla que Day Lewis o De Niro farien en dos segons. Talent davant voluntat. Però una cosa és segura: Cruise treballarà aquestes cent hores, plogui, nevi o caigui el món. Aquest continu quefer, esforçat i voluntariós al màxim, és una cosa que acaba tenint el seu reflex en el remake de la sèrie que va marcar la televisió en els anys seixanta.

És una entretinguda pel·lícula comercial, en la qual el seu resolutiu protagonista ha de fer front a un totpoderós consorci criminal, que respon al nom d'El sindicat. Una arrencada trepidant dóna pas a un imparable desfilada d'espectaculars seqüències d'acció, emmarcades a Londres, Cuba, Viena i Casablanca. Ciutats per les que passeja l'incombustible heroi, per gaudi dels que gaudeixen de valent amb aquest popular gènere. Si el cinema en bona mesura és imatge en moviment, i aquest moviment es defineix lògicament per la velocitat de les seves imatges, el treball del realitzador Christopher McQuarrie és cinema al cent per cent. 

En contra dels que pensen que aquest cinquè lliurament de la saga no té guió, limitant-se a acumular efectes, convé aclarir que l'acumulació d'efectes de tota mena en un ordre dramàtic amb la idea de provocar sensacions en l'espectador és, de fet, la essència del guió cinematogràfic. No oblidem que el seu director va ser oscaritzat pel llibret de Sospitosos habituals (1995). A més es nota que el director-guionista triat per Cruise (Christopher McQuarrie, un home de confiança que ja va estar amb ell a Jack Reacher i Al filo del mañana ha donat voltes i voltes de rosca perquè la intensitat no baixés de revolucions (de fet, l'escena del Parlament anglès és fantàstica, plena de revolts i tobogans, d'anades i tornades, de tàctiques i contra-tàctiques. 

Juntament amb aquest guió cuidat al màxim, treballat amb molt de detall, Cruise i McQuarrie han elaborat un càsting també de confiança, apuntalat per dues peces encaixades amb precisió en el trencaclosques que sempre és aquest subtil joc de dolents i paladins: Rebecca Ferguson, amb bona química amb l'heroi, i Sean Harris, un dolent temible al qual han rebaixat la seva absent barbeta per donar-li un aspecte més terrorífic. La resta ja ho saben:  molta adrenalina  del minut u al cent-trenta, gestes impossibles (però totalment impossibles), deutores de James Bond , i persecucions de motos i cotxes.

Així doncs, estem davant d'un espectacle sensorial que ens arrossega en un carrusel visual, ple d'emoció, perill i aventura, en el qual destaca la brillant seqüència filmada a Viena durant la representació de l'òpera 'Turandot' de Puccini. En el ben conjuntat repartiment de veterans actors posa la cirereta al treball davant les càmeres de Rebecca Ferguson, convertida aquí en una sibil·lina agent del MI6, capaç d'atrapar a les seves xarxes a tot aquell que es posa davant d´ella.