Una paloma se posó en una rama para reflexionar sobre la existencia

 

Sense pausa però sense pressa, Roy Andersson porta 15 anys demostrant-nos que ésser humà significa estar sotmès a confusió, frustració, soledat i crueltat. També, cert, a espurnes de felicitat. I això és el més bell del seu cinema, que a través de l'humor absurd i una afectuosa misantropia és capaç de suggerir que la raça humana és un lloc estranyament acollidor i alhora desoladorament inhòspit. A Una paloma se posó en un rama ..., uns personatges a la vora de l'abisme (un home a punt de suïcidar-se, una científica que experimenta amb un mico) li deixen anar al seu interlocutor telefònic la mateixa frase: M'alegra sentir que estàs bé. El món s'enfonsa en un infern d'angoixa, però els habitants del grand guignol de Roy Andersson segueixen fent veure que tot va bé. Res estrany si atenem al fet que el projecte fílmic del cineasta suec entrellaça  l'existencialisme d'Ingmar Bergman, el surrealisme de Luis Buñuel , la comicitat de Jacques Tati i el manierisme monumental de Federico Fellini.

A Sam (Nils Westblom) i Jonathan (Holger Anderson) els agrada fer sentir feliços els altres, subministrar-los una  mica d'alegria, encara que la seva expressivitat sigui més aviat circumspecta, encarcarada, fins i tot desconsolada en el cas de Jonathan, al qui de vegades sacseja el plor perquè no se sent apreciat pel seu company. Una actitud, una imatge, que no sembla ser molt efectiva si ets comercial de l'espectacle i intentes vendre caixes del riure, ullals de vampir o una careta d'un home amb una dent. Es desplacen com autòmats, i no es diferencien molt de la maleta i del maletí que porten. Viuen en una pensió el passadís de la qual sembla més aviat el d'una presó. 

Aquesta sensació és la que transmeten els enquadraments del cinema de Roy Andersson. Són plans cel·la. Plans de llarga durada, o llarga condemna. Semblen vinyetes, com els enquadraments del cinema de Wes Anderson (Moonrise Kingdom – 2012 i The Grand Budapest Hotel -2014) o Ulrich Seidl  Hundstage (Días de canícula)- 2001 i Paraíso: Esperanza-2014),  vinyetes d’ elaborada composició en la qual cossos i objectes i buits es confonen, indistints, engranatges d'una impecable simetria en la qual tot sembla al seu lloc. Encara que res ho estigui. Les expressions són pàl·lides , com cobertes per una capa de cendra, o la primera capa de maquillatge d'un pallasso. Són espectres que transiten amb aspecte immobilitzat la successió d'enquadraments com capítols esfilagarsats encara ajustats amb un nus corredís. La narració s’orquestra sobre gestos i frases que s'enquisten com lletanies, com si no hi hagués res més enllà dels repertoris i els tràmits, i no hagués forma de subvertir la coreografia. 

N'hi ha que es jeuen, o s’asseuen amb gest absort en la cel de la seva habitació, perquè no tenen diners. Disposar de temps, i preocupacions, incita a la reflexió. N'hi ha que, i són bastants, se n´alegren que algú, amb qui parlen per telèfon, li vagi bé. Com si aquests sempre estiguessin fora de la seva realitat, perquè a ells, els que habiten aquesta cel·la de realitat dissecada, no sembla anar-los bé. De fet no sembla anar res, com si visquessin en compartiments estancs. D'acord, els temps es confonen perquè realment no s'ha avançat ni evolucionat molt. Els temps s'han amuntegat, canvien les aparences però no hi ha progressió substancial remarcable. Per això, varien les lletres de les cançons, però no la música. A un bar qualsevol en el qual entren Jonathan i Sam perquè se senten perduts i no troben una adreça, irrompen immediatament uns soldats d'inicis del segle XVIII que sí semblen saber quina és la seva adreça, una guerra, contra els russos, en la qual serien derrotats, amb la batalla de Poltava com decisiva confrontació, inici de la fi de Suècia com a país dominant a Europa. 

La seva pretensió no deixa de ser el reflex d'una arrogància, humana, massa humana, imposar-se als altres, i exercir la dictadura del caprici, com exemplifica el seu rei, Carles XII, quan expulsa totes les dones del bar, perquè el seu únic interès són els homes. Quatre segles després, se segueix transpirant derrota. I poca confiança en el gènere humà. Un cartell indica << Homo sapiens >>. A continuació, com a il·lustració, un mico lligat amb corretges pateix descàrregues elèctriques. I posteriorment, per reblar quines són les principals inclinacions que defineixen com de escassa és la nostra evolució, uns soldats del segle XIX introdueixen a uns nadius negres en una mena de gegantí barril que s'usa com rostidor que es cuina a foc lent. Homo sapiens, o com remarcar la posició dominant mitjançant l'exercici de la crueltat. Qui devori abans a l'altre, guanya. 

Hi ha escletxes, bretxes, en el paisatge lunar d'aquests plans cel·les, cossos que s'abracen i acaricien, cossos que semblen desprendre del encarcarament o de la recança, aquesta que et pot condemnar a una mateixa cadira en un mateix bar durant setanta anys després d'una decepció amorosa. Per això, molts tendeixen a contemplar criatures alades dissecades en vitrines de museus. No deixen de ser el seu reflex. Éssers estacionats que esperen la mateixa línia d'autobús a la mateixa hora de cada dia mentre escolten el parrup d'un colom posat en una branca per reflexionar sobre l'existència. Potser la ment d'algú si voli, i senti que és un altre dia diferent a aquell en el qual es posen els que només esperen que la successió dels dies sempre sigui la mateixa. Potser algú sí reciti una poesia amb la seva vida alada en comptes d´abandonar-se a la mateixa plaça de vida dissecada.

L´Hort de les oliveres

El tàndem Xavier Albertí-Narcís Comadira funciona. Des d’aquell meravellós Pinsans i caderneres a aquest muntatge bizarre que es pot veure fins al final de mes al TNC on el poeta fa servir L’hort dels cirerers de Txékhov, els Evangelis i el Hamlet de Shakespeare per fer un retrat de la Catalunya d’avui.  La família i alguns convidats de Setmana Santa són  convocats a la casa pairal de l'Hort de les Oliveres es reuneixen per celebrar, com feien cada any abans de la mort del patriarca Bofill, els dies de Pasqua. La causa de la trobada d'aquest any, però, amaga l'interès d'uns per tancar amb urgència el tracte de venda de la finca, sempre que l'hereu dels Bofill cedeixi a la clàusula que el testament li ha atorgat en privilegi de decidir unipersonalment sobre la casa i les oliveres, al marge de l'herència compartida amb la mare i la germana. 

Amb aquest conflicte d'interessos de fons, cadascun dels personatges treu a la llum els seus fantasmes i els seus secrets: el fill, que ha portat a la finca un amic de Yale que no respon a les seves expectatives sentimentals; la germana, sempre a segona fila de les decisions, promesa amb un jove entusiasmat amb els plànols del futur projecte urbanístic; l'antiga amiga d'infància del fill-hereu condemnada a renunciar a un casament amb ell; el notari amic de la família i pare de l'amiga d'infància; el capellà del poble, que pensa també treure cert profit de la venda de la finca als russos amb millores per a la parròquia i la comunitat; la mare de la família que ha baixat per força de París; la minyona de tota la vida que no para de la taula a la cuina on prepararà el xai. 

El quadre de família, estàtic i gairebé de color sèpia, obre el retaule. Tots plegats deixen que sigui la minyona ancestral de la casa de L'Hort de les Oliveres la que protagonitzi una escena que desembolica el passat ple de figures, ceràmiques i peces de vaixella embolicades en paper de diari amb rastre al·lèrgic de pols. L'actriu Mont Plans és Angeleta, aquesta minyona que, a peu de pista i a peu de micro, posa en antecedents els espectadors sobre qui és qui i el perquè i el com de la família Bofill. L'actor Oriol Genís és el poeta Narcís Cordelira, afeccionat al teatre i les arts expressives. Tamborí penjat al braç i flabiol de cobla, serà qui posi en solfa tota la colla reunida. La música ja no s'aturarà pràcticament des d'aleshores i durant l'hora i mitja de l'espectacle que no obviarà un fons escenogràfic d'una dotzena d'oliveres emboirades. Antoni Comas, revestit aquí de mossèn Relats, és el rector de Riudejoncs de les Arenes, que va del piano de cua al teclat electrònic i del teclat electrònic a l'harmònium, passant per la llarga taula del Sant Sopar, posant música i veu en solitari. 

La Felicitat Pons interpretada per l'actriu Mercè Arànega, en un paper que li demana més saber ser-hi com una figura volàtil que no esclatarà radiant, també a peu de micro, fins al final, amb el cos a L'Hort de les Oliveres i el cor a París, on ha deixat la seva amant. El fill i hereu de L'Hort de les Oliveres, Guillem Bofill, interpretat per Rubèn de Eguia i a qui tant l'autor com la posada en escena de Xavier Albertí li reserven un passatge tràgic d'aires existencialistes.El muntatge no deixa cap dels altres intèrprets al marge. Hi té un paper de conseller autoritari l'actor Carles Canut, el notari Frederic Riu, cobejant a Felicitat, la mare, de qui no sap el seu secret de llit, i intentant redirigir el destí del fill Guillem, frustrat per la nul·la relació de compromís prevista entre la seva filla, Amèlia (interpretada per Aina Sánchez), una Ofèlia posada afinadament al dia, i l'hereu Guillem. 

Hi falten encara l'amic de Guillem, Fidel, vingut de Yale, interpretat per Ricard Farré, i la parella de promesos, Esperança, la filla Bofill (Marta Ossó, un dels papers sempre presents però més fugaços en interpretació) i Bruno, el seu promès (Robert González), que protagonitza, amb risc d'ofec, una escena vocal amb la gola en brollador absolutament meritòria. La posada en escena es magnifica per la innovació de l´aposta, amb tots els elements escenogràfics a la vista, encara que pertanyen a diferents localitzacions i tempos, on els personatges es mouen quasi permanentment a escena.  

Els actors/cantants, realitzen una magnífica interpretació coral, on tots els personatges demostren la seva vàlua. Només em queda felicitar a la direcció del TNC per aquesta aposta arriscada; que aposta per un teatre musical contemporani que s’acosta a l’opereta amb molta qualitat i que malgrat aquest enorme esforç segurament no aconseguirà ser reconeguda a causa de no ser una producció massa comercial. Per a mi es tracta d’una de les millors produccions d’aquesta temporada

La sombra del actor

Com en el preciós i malenconiós títol de la novel·la de Mishima, es tracta d'un mariner que va perdre la gràcia del mar. Bé, aquí és un actor que creu haver perdut l'etern estat de gràcia amb què va ser beneït pel teatre. I l'estupefacció deixa pas a un insuportable dolor, la sensació d'estar acabat. I vell. I sol. Que a falta de valor o eficàcia per suïcidar-se, la negror més tenebrosa inundarà el seu present i futur. Que el que atorgava cert sentit a la seva existència, la seva impressionant facultat per expressar sentiments, crear personatges i emocionar als receptors de la seva màgia ha desaparegut per sempre. Però en l'ocàs apareixerà una oportunitat per al deprimit amb causa. Serà un amor problemàtic amb una dona desassossegant, juganera i lesbiana que podria ser la seva filla, fins i tot la seva néta. (Greta Gerwing) Li donarà sexe, joventut, companyia, complicitat en el riure, potser fins amor. I el que ja no té gairebé res a perdre s'interna en un terreny tan arriscat com miraculós. Sabent que ha d'enginyar-se- les per pagar les factures. També poder recuperar la màgia a l'escenari. 

El que explica Levinson (Rain Man) és dramàtic i patètic, però no renuncia al to de comèdia, al sentit de l'humor,a l'autoparòdia, i a les situacions esperpèntiques. I no pots desviar la mirada de la cara d'Al Pacino ni desinteressar-te del que diu amb aquesta veu entre sedosa i trencada. Immens Al Pacino que desapareix en els seus papers -en els aconseguits- per convertir-se en alguna cosa així com el mirall de les nostres febleses. Feia temps que ho enyorava. Aquest Al Pacino que no es deixava veure massa reapareix per la porta gran en La sombra del actor. No és aquí un tipus mesurat, per dins. És Al Pacino deslligat. Histriònic. En el límit de la paròdia. Sense por al ridícul; deixant bocins de si mateix per aquí i per allà. Al Pacino sense xarxa, doncs. Amb una característica afegida a l'habitual gesticulació: els anys. La vellesa. Veterà Al Pacino que, com Simon Axler, el protagonista de la història d'aquest film parla de renúncies i fragilitats. Tot i que no és només una col·lecció de desgràcies. L'actor troba un gir còmic que ho compensa -i ens compensa- de tant dolor. Al Pacino tràgicament divertits. 

Com ho va ser De Niro a El rey de la comedia; cosa que aquest últim, amb el que ha estat, sembla ja incapaç d'aconseguir, almenys amb sinceritat. Perquè Al Pacino, instal·lant-se en la tercera edat, s'atreveix a riure de si mateix en aquesta adaptació de La humiliació, títol original de la novel·la de Roth en què es basa el film. La humiliació, efectivament. Es posa a la pell d'una llegenda que ja no és capaç de distingir quan està en escena de quan no, i que tracta de recuperar el sentit d'humanitat i realitat que posseïa abans que el seu art el devorés, l'actor fa servir el paper com un joc de miralls per contemplar el seu propi declivi i comunicar una commovedora desesperació. Curiosament, sembla haver redescobert la seva passió per la interpretació donant vida a un home que ha perdut la seva.

Novament un actor com a protagonista d'un drama amb toc còmic, com Michael Keaton a Birdman, amb la qual aquest film té molts punts de contacte. Per què la insistència en els actors i els seus drames? Potser perquè el món és un escenari on cadascú té el seu paper; un paper que acaba en l'absurd amb molta facilitat, potser. Com li passa a Al Pacino aquí, amb una vella fan (Kyra Sedgwick) que vol que mati per ella. El món, com el teatre.

Confidències a Al.là

La Sala Atrium ha reposat Confidències a Al.là després del seu èxit al començament de l´actual temporada. Un  text de gran cruesa, duríssim, que reflexa de forma tan lúcida com brutal una realitat coneguda i esfereïdora. Dos actrius (Mireia Trias i Judit Farrés) realitzant un impressionant i esgotador treball orgànic, corporal, vocal i vivencial. Un espectacle que es un cop de puny directe a l’estomac i que et deixa tocat. No hi ha cap ficció en el que s’exposa, si no una crua realitat que es repeteix una i altre vegada afectant a mil.lers i mil.lers de dones. Un tracte vexatiu envers la dona, senzillament inhumà, hipòcritament realitzat una i una altre vegada a l´empar i amb el nom de l´Al.là. 

L’escriptora d’origen magribí Saphie Azzedine, autora de la novel·la Confidències a Al.là en què es basa el muntatge, descriu les misèries d’una estructura patriarcal recolzada sobre una religió intransigent, però no cal viatjar al Magrib o a regions més remotes per visualitzar i comprendre la situació que descriu: la pastora berber que es prostitueix per fugir d’un entorn pobre i ignorant podria ser una adolescent d’un barri profundament degradat del Primer Món . És cert que el fet que Jbara, la protagonista, sigui de confessió musulmana i s’atreveixi a dinamitar els tabús de l’ islam, afegeix un plus d’actualitat al relat –i d’interès entre el públic occidental–, però el seu discurs és universal. I l’aposta dramatúrgica i escènica de Magda Puyo per a Confidències a Al·là aconsegueix potenciar-lo.

La protagonista de l’obra es una noia magrebí, Jbara, a la que seguim en la seva trajectòria vital, des de la infància fins l’etapa adulta. Viu perduda a les muntanyes  amb uns pares neutralitzats per la religió (el pare) i per la tradicional submissió (la mare). Es veu obligada a tenir relacions sexuals des de ben petita amb el pastor veí (gairebé com un joc, a canvi d´un iogurt de magrana), forçada sense opció a la prostitució quan es queda embarassada,  va buscant la llibertat a la ciutat i objecte sexual a un prostíbul de luxe al servei dels emirs capritxosos i cruels (l´escena de l´habitació plena de bitllets tirats al terra que poden ser seus si els agafa seient-se al damunt i apretant els glutis, operació gairebé  impossible, contemplada en off amb un agut riure creixent per part de l´emir-client de torn, et posa el cor en un puny).

Les dues actrius –sí, dues, perquè el de Puyo és un monòleg a dues veus, un altre dels encerts del muntatge– vesteixen un conjunt que podria portar qualsevol jove occidental, samarreta de tirants (amb sostenidors vermells per sota) i faldilla curta texana, l’una, i brusa i minifaldilla de colors terrosos, l’altra; pel que fa als progressos socials-econòmics-sexuals de Jbara, es representen per mitjà d’unes sabates de tacó alt i per una col·lecció de tangues que igual figuren ser bijuteria com vestits de lluentons. I en l’escena que simbolitza que la jove ha tocat fons en el seu camí per obtenir riquesa i benestar, Jbara es treu el tanga més ostentós, el de perles, i es queda nua de cintura en avall: un recurs de direcció que pot incomodar l’espectador, sobretot, perquè fa manifesta la baixesa d’un poderós que es diverteix humiliant els seus inferiors, i la d’un servidor disposat a perdre la seva dignitat a canvi de riquesa. No és la nuesa la que pertorba, sinó la maldat moral.

L’opció de desdoblar el personatge en dues actrius permet jugar amb l’espai o amb el so –una d’elles controla la taula de so i arrenca a cantar mentre l’altra interpreta determinades escenes–, i el disseny d’il·luminació de Maria Domènech, amb domini de la llum vermella, dóna el to just que reclama una història de corrupció moral: cridanera, agressiva i vulgar. Magda Puyo fa un dels seus millors treballs, tant pel que fa a la versió com a la direcció dins d´una escenografia asèptica i dominada pel color vermell intens de Ramón Simó.

El Capital Humano

En l'última i molt ambiciosa pel·lícula de l'italià Paolo Virzì -que va demostrar un gratificant coneixement de la seva tradició cinematogràfica autòctona a La prima cosa bella (2010) i va llançar un cert gerro d'aigua freda amb Todo el santo dia (2012). La mort d'un ciclista torna a ser un funcional ressort narratiu per indagar en un determinat estat de la qüestió. Partint de la novel·la Human Capital del nord-americà Stephen Amidon, Virzì fragmenta el seu relat en tres capítols, focalitzats en altres tants personatges, un pròleg i un epíleg.

Sense ser una pel·lícula de vides creuades ni un film d'episodis, El capital humano té característiques d'aquestes dues modalitats. Narra una sola història, ramificada en diverses subtrames, a partir dels punts de vista de tres personatges diferents. Una mica com Rashomon (1950) d´Akira Kurosawa, salvant totes les distàncies, però ampliant la perspectiva subjectiva i amb un últim capítol en què el punt de vista es desplaça al del narrador ajuntant tots els personatges de la trama.  Aquesta és una de les característiques principals del film, ben portada pel seu director: cada capítol ens aporta alguna novetat més enllà de fer-nos veure els esdeveniments de manera complementària a través dels diversos actors del drama. L'altra particularitat és que intenta ser, i ho aconsegueix només a estones, una visió demolidora i encertada de la societat capitalista en què vivim i de la incertesa a què estem abocats. Tot comença amb un accident de carretera en què resulta atropellat un ciclista; ressons de Muerte de un ciclista (1955), de Bardem, però també de La mujer sin cabeza, (2008)de Lucrecia Martel. Després, cada bloc retrata les misèries dels diferents personatges, especialment la d'un home ridícul i dolent capaç de sacrificar els seus per aconseguir privilegis en una societat que ha acabat suplint el benestar per la ferocitat.

El director italià Paolo Virzi ha confeccionat un thriller bastant revelador d'aquesta societat dominada per financers sense escrúpols i arribistes més aviat incauts que es deixen seduir per l’anhel d'escalar socialment. Tot això mitjançant una dissecció prou aguda de dues famílies contraposades. Una d'elles d'alt rang, no en va el patriarca controla una societat d'inversions tan opaca com ell mateix. L'altra família està capitanejada per un modest promotor immobiliari, que anhela fer el salt i gaudir dels privilegis que presumptament només pot atorgar els diners. Per aconseguir-ho lluitarà intrèpidament per tal d'accedir a aquest univers, tancat i hipòcrita, que sembla nedar constantment en l'abundància i la felicitat. En suma, gent que viu de i per les aparences. L'univers Berlusconi no és aliè. Diferents avatars dramàtics sumiran a aquestes dues famílies en situacions cada vegada més penoses, tot i que els perdedors, com bé se sap, gairebé sempre solen ser els mateixos. És a dir, els més febles.

 En aquest escenari tan teatral hi ha una altra figura en joc: un jove marginal, criat en un reformatori. Un atropellament amb fuga transformarà aquesta crònica familiar en un thriller que aconsegueix mantenir l'espectador en tensió gairebé constant, tot i els alts i baixos de certs trams d'aquesta història estructurada en diversos capítols i en un espai temporal de sis mesos. L’al·lusió al muntatge escènic no és gens gratuïta. Perquè la dona del tauró de les finances és una dama que camufla les seves frustracions en una vida de luxe. El seu principal fracàs és no haver pogut cristal·litzar el seu gran somni: treballar com a actriu. Interpretar en el dia a dia ocultant el buit interior és la seva quotidiana representació teatral. Un personatge a càrrec de la magnífica Valeria Bruni Tedeschi, que troba en Fabricio Bentivoglio un gran oponent.

El Capital Humano es revela com una història tràgica en la que els diners es converteixen en el centre de qualsevol decisió que es pugui prendre. I on tenir una especial saviesa és el menys important en un món en què el talent no es traspassa ni és hereditari però el capital si. 

El curiós incident del gos a mitjanit

Fa tres anys el National Theatre va traslladar a escena un best-seller de la novel·la juvenil no només al Regne Unit, sinó arreu del món. El curiós incident del gos a mitjanit ha esdevingut el darrer gran èxit de l’etapa daurada de Nicholas Hytner al capdavant de la institució (precedit per títols com Els nois d’història o War Horse) i actualment encara està en cartell al West End sense data de sortida. Julio Manrique feia temps que tenia el projecte d’escenificar la seva pròpia versió de l’adaptació teatral amb el seu equip habitual i finalment ha estat al Teatre Lliure on hem pogut gaudir del que ja és un dels èxits de la temporada.

No sé si és una bona o dolenta l’adaptació de la novel·la perquè no l'he llegit, així que deixo per als fans aquest judici. No em va cridar l'atenció en el seu moment i, ara amb l'adaptació teatral vaig preferir deixar-la per després, per no veure’m  condicionat. Totes les entrades exhaurides, fins per a la prorroga, ja ens anuncia que estem davant d'un fenomen, del qual ben segur tindrem notícies la temporada que ve, i del que potser hauria d'estar mesos a la cartellera, com passaria en altres ciutats europees. Però de moment, uns afortunats hem pogut gaudir del muntatge. Des de fa algun temps ja, hi ha un nom que ressona  i aquest és Pol López. El curiós incident del gos a mitjanit no hagués estat possible sense ell. No veig cap actor més interpretant a Christopher. Sens dubte és la seva millor interpretació fins a la data per la quantitat de matisos que requereix el personatge i per la naturalitat de la interpretació d'aquest nen de 15 anys amb algunes característiques de la síndrome d'Asperger.

Christopher desprèn tendresa, una característica que en major o menys mesura impregna a l'obra. Durant la qual, en certa moments, veiem com es tenyeix de violència i com és gestionada abans de tornar a la situació de calma. En el muntatge domina la imaginació simbòlica, un cervell difícil de controlar, el del Christopher, que va més enllà del que tots pensen. I tot i que el pes de la història recau en Pol López, està envoltat d'uns secundaris de luxe.

Si una adaptació de la literatura al teatre sempre comporta riscos, en aquest cas, la versió original anglesa ja els supera combinant una veu narradora que recorda l'origen del text i centrant tota l'acció en el personatge principal, el jove Christopher, al voltant del qual circulen alguns dels personatges secundaris de la novel·la —o no tan secundaris, esclar— que formen part del seu món: el pare (Ivan Benet), la mare (Cristina Genebat), la gent del veïnat (Mireia Aixalà, Carme Fortuny...), els policies (Norbert Martínez, Xavier Ricart), el reverend de l'escola (Norbert Martínez), els viatgers del tren, el personal de l'estació, el professorat, l'amic de la mare...

Potser la interpretació que més sorprèn és la de Cristina Genebat com Judy, la mare de Christopher, principalment en els seus moments tendres i de gran càrrega emotiva quan llegeix les seves pròpies cartes. Lluc Castells signa una escenografia màgica, d'aquestes que en entrar a la sala ets incapaç de imaginar tot el que donarà de si .La mort del gos Wellington amb una forca, al jardí del veïnat on viu en Christopher —l'escultura de la bèstia presideix l'escena ja abans de començar— desencadena en el noi l'obsessió per descobrir qui l'ha matat i per què.

Una investigació detectivesca —picada d'ullet a Sherlock Holmes— que porta Christopher a esbrinar la veritat de la relació amb els seus pares, desemmascarar les mentides de casa i donar sortida a un viatge iniciàtic que només ha d'aconseguir traspassar fins a Londres en tren perquè ell mateix es convenci que, malgrat ser com és, ho pot fer tot... tot, tal com pregona amb satisfacció en una frase que tanca l'obra, tot i que un es permet de recomanar als espectadors que no se'n vagin de seguida després dels aplaudiments finals i no es perdin l'epíleg —amb caràcter d'espontani— que el mateix actor Pol López els regalarà com si fos el bis d'un concert. 

Sigui com sigui, és un dels millors espectacle que he vist en les últimes temporades. D'aquests per al record, que se't queden dins durant molt de temps. Llàstima que el ritme de la cartellera et faci passar tan ràpid al següent.

PURGA

Purga de Sofi Oksanen va ser primer un èxit teatral (2007) i després un èxit de narrativa. El camí a la inversa de l’habitual de moltes novel·les que acaben als escenaris. La mateixa dramaturga va transformar la peça teatral en un novel·la que ha tingut també un recorregut d’èxit. Per què? Al darrera de Purga hi ha un drama humà que explica amb pocs personatges una tragèdia històrica de dimensions colossals.Tot funciona i tot emociona i he de dir que les dues hores i quart de l'espectacle passen amb una fluïdesa sorprenent. No és aquest un espectacle fàcil ni per a tots els públics, però és un gran espectacle. 

La tragèdia que s’inicia amb les purgues esfereïdores de la Unió Soviètica d’Stalin als anys 30, quan el sol fet de ser fill o net d’un pare o un avi amb estudis, o el sol fet de posseir un vestit massa nou, o massa bo, et podia condemnar a la deportació. Era l’extermini dels anomenats Kulaks, grangers rics que havien sostingut la revolució a la dècada dels anys vint del segle passat. Acabada la Segona Guerra Mundial, vençuts i expulsats els alemanys, el règim soviètic feia extensiu a tots aquells territoris annexionats com les Repúbliques Bàltiques, les purgues contra els kulaks. Purga explica una història situada a Estònia.Martin (Santi Ricart) és el resultat d’aquella violència original. Ell ha de netejar el seu nom embrutat per uns progenitors exiliats a Finlàndia convertint-se en el primer de la classe, l’Stalinista fervorós. Esdevingut membre destacat del partit local, Martin serà el salconduit d’Aliide (Maria Molins), qui també ha de netejar el seu expedient tacat per uns pares deportats.

 Aliide ha patit en pròpia pell la violència dels soldats de l’exèrcit roig, la seva fúria sexual; faria qualsevol cosa per no tornar a ser torturada, vexada. Ja no som als anys trenta, sinó al 1947. Aliide aconsegueix sobreviure casant-se amb en Martin i fent tot allò que en Martin li demana, com ara denunciar la família que li resta. Fins i tot sacrificarà allò que més voldria protegir, el més preuat. Saltem a 1992, Estònia ha esdevingut estat independent. Però els tentacles de les màfies russes s’abraonen sobre el fràgil país nou. Zara (Andrea Portella) arriba a la casa d’una Aliide (Carme Elias) ja vella, rossegada per la consciència del que va viure i del que va fer. Zara fuig d’un present igualment espantós de violència sexual, i el que no sabem en començar Purga és si ha anat a parar en un amagatall segur o en una trampa en refugiar-se a casa de l’Aliide.

Posar en escena Purga, no és una tasca fácil, però Ramon Simó  sens dubte, l'ha superat amb èxit. No sé si l'argument fil per randa és seguit per l'espectador que no estigui informat d'aquesta història complexa, però és ben segur que rebrà les sensacions que la situació reflexa, les emocions, les terribles angoixes, les tortures i la por als seus màxims nivells, la història d'un petit país −Estònia− que rep els cops de totes les tendències polítiques.

L'espai escènic, −també de Ramon Simó− sobri però expressiu,  s'acompanya de filmacions útils que ens fonen amb l'acció dels personatges.

 I aquests tenen interpretacions absolutament brillants, començant per la protagonista, Carme Elies. El seu personatge no només protagonitza escenes del 1992 sinó que és present com una ànima en pena observadora quan apareix la Aliide de jove, intepretada per Maria Molins, empresonada entre la seva relació de conveniència amb un camarada del règim i l'enamorament frustrat pel cunyat, l'home de la seva germana, un pagès del bosc, maqui, resistent, que ella amaga en un doble fons de l'armari i a qui tothom dóna per mort.

Tant Carme Elias com Maria Molins creen, amb una brillant força dramàtica, algunes de les escenes essencials, més silenciosa l'Aliide ja gran, més viva i apassionada l'Aliide jove.Ernest Villegas és el pagès amagat, Hans, que creu encara en la recuperació de la llibertat d'Estònia, amb una interpretació d'homenot rural que no decep mai en mans d'aquest actor. L'actor Santi Ricart és el camarada comunista, Martin, aspirant a la poltrona que no arriba, que s'ha aparellat amb Aliide i que s'han apropiat de la granja mentre denunciaven la resta de la família. Els destins de l'un i l'altre estan en mans de l'Aliide jove. 

Els actors Jordi Martínez (Lavrenti) i Pep Ambròs (Paixa) són els dos membres de la màfia que persegueixen la jove Zara (l'actriu Andrea Portella) i que, amb una interpretació de gènere que ratlla la línia del bo, el dolent i la víctima, integren el triangle més contemporani, cosa que configura un muntatge tan arriscat com interessant per a espectadors exigents!!