El Capital Humano

En l'última i molt ambiciosa pel·lícula de l'italià Paolo Virzì -que va demostrar un gratificant coneixement de la seva tradició cinematogràfica autòctona a La prima cosa bella (2010) i va llançar un cert gerro d'aigua freda amb Todo el santo dia (2012). La mort d'un ciclista torna a ser un funcional ressort narratiu per indagar en un determinat estat de la qüestió. Partint de la novel·la Human Capital del nord-americà Stephen Amidon, Virzì fragmenta el seu relat en tres capítols, focalitzats en altres tants personatges, un pròleg i un epíleg.

Sense ser una pel·lícula de vides creuades ni un film d'episodis, El capital humano té característiques d'aquestes dues modalitats. Narra una sola història, ramificada en diverses subtrames, a partir dels punts de vista de tres personatges diferents. Una mica com Rashomon (1950) d´Akira Kurosawa, salvant totes les distàncies, però ampliant la perspectiva subjectiva i amb un últim capítol en què el punt de vista es desplaça al del narrador ajuntant tots els personatges de la trama.  Aquesta és una de les característiques principals del film, ben portada pel seu director: cada capítol ens aporta alguna novetat més enllà de fer-nos veure els esdeveniments de manera complementària a través dels diversos actors del drama. L'altra particularitat és que intenta ser, i ho aconsegueix només a estones, una visió demolidora i encertada de la societat capitalista en què vivim i de la incertesa a què estem abocats. Tot comença amb un accident de carretera en què resulta atropellat un ciclista; ressons de Muerte de un ciclista (1955), de Bardem, però també de La mujer sin cabeza, (2008)de Lucrecia Martel. Després, cada bloc retrata les misèries dels diferents personatges, especialment la d'un home ridícul i dolent capaç de sacrificar els seus per aconseguir privilegis en una societat que ha acabat suplint el benestar per la ferocitat.

El director italià Paolo Virzi ha confeccionat un thriller bastant revelador d'aquesta societat dominada per financers sense escrúpols i arribistes més aviat incauts que es deixen seduir per l’anhel d'escalar socialment. Tot això mitjançant una dissecció prou aguda de dues famílies contraposades. Una d'elles d'alt rang, no en va el patriarca controla una societat d'inversions tan opaca com ell mateix. L'altra família està capitanejada per un modest promotor immobiliari, que anhela fer el salt i gaudir dels privilegis que presumptament només pot atorgar els diners. Per aconseguir-ho lluitarà intrèpidament per tal d'accedir a aquest univers, tancat i hipòcrita, que sembla nedar constantment en l'abundància i la felicitat. En suma, gent que viu de i per les aparences. L'univers Berlusconi no és aliè. Diferents avatars dramàtics sumiran a aquestes dues famílies en situacions cada vegada més penoses, tot i que els perdedors, com bé se sap, gairebé sempre solen ser els mateixos. És a dir, els més febles.

 En aquest escenari tan teatral hi ha una altra figura en joc: un jove marginal, criat en un reformatori. Un atropellament amb fuga transformarà aquesta crònica familiar en un thriller que aconsegueix mantenir l'espectador en tensió gairebé constant, tot i els alts i baixos de certs trams d'aquesta història estructurada en diversos capítols i en un espai temporal de sis mesos. L’al·lusió al muntatge escènic no és gens gratuïta. Perquè la dona del tauró de les finances és una dama que camufla les seves frustracions en una vida de luxe. El seu principal fracàs és no haver pogut cristal·litzar el seu gran somni: treballar com a actriu. Interpretar en el dia a dia ocultant el buit interior és la seva quotidiana representació teatral. Un personatge a càrrec de la magnífica Valeria Bruni Tedeschi, que troba en Fabricio Bentivoglio un gran oponent.

El Capital Humano es revela com una història tràgica en la que els diners es converteixen en el centre de qualsevol decisió que es pugui prendre. I on tenir una especial saviesa és el menys important en un món en què el talent no es traspassa ni és hereditari però el capital si.