Una paloma se posó en una rama para reflexionar sobre la existencia

 

Sense pausa però sense pressa, Roy Andersson porta 15 anys demostrant-nos que ésser humà significa estar sotmès a confusió, frustració, soledat i crueltat. També, cert, a espurnes de felicitat. I això és el més bell del seu cinema, que a través de l'humor absurd i una afectuosa misantropia és capaç de suggerir que la raça humana és un lloc estranyament acollidor i alhora desoladorament inhòspit. A Una paloma se posó en un rama ..., uns personatges a la vora de l'abisme (un home a punt de suïcidar-se, una científica que experimenta amb un mico) li deixen anar al seu interlocutor telefònic la mateixa frase: M'alegra sentir que estàs bé. El món s'enfonsa en un infern d'angoixa, però els habitants del grand guignol de Roy Andersson segueixen fent veure que tot va bé. Res estrany si atenem al fet que el projecte fílmic del cineasta suec entrellaça  l'existencialisme d'Ingmar Bergman, el surrealisme de Luis Buñuel , la comicitat de Jacques Tati i el manierisme monumental de Federico Fellini.

A Sam (Nils Westblom) i Jonathan (Holger Anderson) els agrada fer sentir feliços els altres, subministrar-los una  mica d'alegria, encara que la seva expressivitat sigui més aviat circumspecta, encarcarada, fins i tot desconsolada en el cas de Jonathan, al qui de vegades sacseja el plor perquè no se sent apreciat pel seu company. Una actitud, una imatge, que no sembla ser molt efectiva si ets comercial de l'espectacle i intentes vendre caixes del riure, ullals de vampir o una careta d'un home amb una dent. Es desplacen com autòmats, i no es diferencien molt de la maleta i del maletí que porten. Viuen en una pensió el passadís de la qual sembla més aviat el d'una presó. 

Aquesta sensació és la que transmeten els enquadraments del cinema de Roy Andersson. Són plans cel·la. Plans de llarga durada, o llarga condemna. Semblen vinyetes, com els enquadraments del cinema de Wes Anderson (Moonrise Kingdom – 2012 i The Grand Budapest Hotel -2014) o Ulrich Seidl  Hundstage (Días de canícula)- 2001 i Paraíso: Esperanza-2014),  vinyetes d’ elaborada composició en la qual cossos i objectes i buits es confonen, indistints, engranatges d'una impecable simetria en la qual tot sembla al seu lloc. Encara que res ho estigui. Les expressions són pàl·lides , com cobertes per una capa de cendra, o la primera capa de maquillatge d'un pallasso. Són espectres que transiten amb aspecte immobilitzat la successió d'enquadraments com capítols esfilagarsats encara ajustats amb un nus corredís. La narració s’orquestra sobre gestos i frases que s'enquisten com lletanies, com si no hi hagués res més enllà dels repertoris i els tràmits, i no hagués forma de subvertir la coreografia. 

N'hi ha que es jeuen, o s’asseuen amb gest absort en la cel de la seva habitació, perquè no tenen diners. Disposar de temps, i preocupacions, incita a la reflexió. N'hi ha que, i són bastants, se n´alegren que algú, amb qui parlen per telèfon, li vagi bé. Com si aquests sempre estiguessin fora de la seva realitat, perquè a ells, els que habiten aquesta cel·la de realitat dissecada, no sembla anar-los bé. De fet no sembla anar res, com si visquessin en compartiments estancs. D'acord, els temps es confonen perquè realment no s'ha avançat ni evolucionat molt. Els temps s'han amuntegat, canvien les aparences però no hi ha progressió substancial remarcable. Per això, varien les lletres de les cançons, però no la música. A un bar qualsevol en el qual entren Jonathan i Sam perquè se senten perduts i no troben una adreça, irrompen immediatament uns soldats d'inicis del segle XVIII que sí semblen saber quina és la seva adreça, una guerra, contra els russos, en la qual serien derrotats, amb la batalla de Poltava com decisiva confrontació, inici de la fi de Suècia com a país dominant a Europa. 

La seva pretensió no deixa de ser el reflex d'una arrogància, humana, massa humana, imposar-se als altres, i exercir la dictadura del caprici, com exemplifica el seu rei, Carles XII, quan expulsa totes les dones del bar, perquè el seu únic interès són els homes. Quatre segles després, se segueix transpirant derrota. I poca confiança en el gènere humà. Un cartell indica << Homo sapiens >>. A continuació, com a il·lustració, un mico lligat amb corretges pateix descàrregues elèctriques. I posteriorment, per reblar quines són les principals inclinacions que defineixen com de escassa és la nostra evolució, uns soldats del segle XIX introdueixen a uns nadius negres en una mena de gegantí barril que s'usa com rostidor que es cuina a foc lent. Homo sapiens, o com remarcar la posició dominant mitjançant l'exercici de la crueltat. Qui devori abans a l'altre, guanya. 

Hi ha escletxes, bretxes, en el paisatge lunar d'aquests plans cel·les, cossos que s'abracen i acaricien, cossos que semblen desprendre del encarcarament o de la recança, aquesta que et pot condemnar a una mateixa cadira en un mateix bar durant setanta anys després d'una decepció amorosa. Per això, molts tendeixen a contemplar criatures alades dissecades en vitrines de museus. No deixen de ser el seu reflex. Éssers estacionats que esperen la mateixa línia d'autobús a la mateixa hora de cada dia mentre escolten el parrup d'un colom posat en una branca per reflexionar sobre l'existència. Potser la ment d'algú si voli, i senti que és un altre dia diferent a aquell en el qual es posen els que només esperen que la successió dels dies sempre sigui la mateixa. Potser algú sí reciti una poesia amb la seva vida alada en comptes d´abandonar-se a la mateixa plaça de vida dissecada.