dimecres, 6 de maig de 2015

PURGA


Purga de Sofi Oksanen va ser primer un èxit teatral (2007) i després un èxit de narrativa. El camí a la inversa de l’habitual de moltes novel·les que acaben als escenaris. La mateixa dramaturga va transformar la peça teatral en un novel·la que ha tingut també un recorregut d’èxit. Per què? Al darrera de Purga hi ha un drama humà que explica amb pocs personatges una tragèdia històrica de dimensions colossals.Tot funciona i tot emociona i he de dir que les dues hores i quart de l'espectacle passen amb una fluïdesa sorprenent. No és aquest un espectacle fàcil ni per a tots els públics, però és un gran espectacle. 


La tragèdia que s’inicia amb les purgues esfereïdores de la Unió Soviètica d’Stalin als anys 30, quan el sol fet de ser fill o net d’un pare o un avi amb estudis, o el sol fet de posseir un vestit massa nou, o massa bo, et podia condemnar a la deportació. Era l’extermini dels anomenats Kulaks, grangers rics que havien sostingut la revolució a la dècada dels anys vint del segle passat. Acabada la Segona Guerra Mundial, vençuts i expulsats els alemanys, el règim soviètic feia extensiu a tots aquells territoris annexionats com les Repúbliques Bàltiques, les purgues contra els kulaks. Purga explica una història situada a Estònia.Martin (Santi Ricart) és el resultat d’aquella violència original. Ell ha de netejar el seu nom embrutat per uns progenitors exiliats a Finlàndia convertint-se en el primer de la classe, l’Stalinista fervorós. Esdevingut membre destacat del partit local, Martin serà el salconduit d’Aliide (Maria Molins), qui també ha de netejar el seu expedient tacat per uns pares deportats.

 Aliide ha patit en pròpia pell la violència dels soldats de l’exèrcit roig, la seva fúria sexual; faria qualsevol cosa per no tornar a ser torturada, vexada. Ja no som als anys trenta, sinó al 1947. Aliide aconsegueix sobreviure casant-se amb en Martin i fent tot allò que en Martin li demana, com ara denunciar la família que li resta. Fins i tot sacrificarà allò que més voldria protegir, el més preuat. Saltem a 1992, Estònia ha esdevingut estat independent. Però els tentacles de les màfies russes s’abraonen sobre el fràgil país nou. Zara (Andrea Portella) arriba a la casa d’una Aliide (Carme Elias) ja vella, rossegada per la consciència del que va viure i del que va fer. Zara fuig d’un present igualment espantós de violència sexual, i el que no sabem en començar Purga és si ha anat a parar en un amagatall segur o en una trampa en refugiar-se a casa de l’Aliide.


Posar en escena Purga, no és una tasca fácil, però Ramon Simó  sens dubte, l'ha superat amb èxit. No sé si l'argument fil per randa és seguit per l'espectador que no estigui informat d'aquesta història complexa, però és ben segur que rebrà les sensacions que la situació reflexa, les emocions, les terribles angoixes, les tortures i la por als seus màxims nivells, la història d'un petit país −Estònia− que rep els cops de totes les tendències polítiques.
L'espai escènic, −també de Ramon Simó− sobri però expressiu,  s'acompanya de filmacions útils que ens fonen amb l'acció dels personatges.


 I aquests tenen interpretacions absolutament brillants, començant per la protagonista, Carme Elies. El seu personatge no només protagonitza escenes del 1992 sinó que és present com una ànima en pena observadora quan apareix la Aliide de jove, intepretada per Maria Molins, empresonada entre la seva relació de conveniència amb un camarada del règim i l'enamorament frustrat pel cunyat, l'home de la seva germana, un pagès del bosc, maqui, resistent, que ella amaga en un doble fons de l'armari i a qui tothom dóna per mort.


Tant Carme Elias com Maria Molins creen, amb una brillant força dramàtica, algunes de les escenes essencials, més silenciosa l'Aliide ja gran, més viva i apassionada l'Aliide jove.Ernest Villegas és el pagès amagat, Hans, que creu encara en la recuperació de la llibertat d'Estònia, amb una interpretació d'homenot rural que no decep mai en mans d'aquest actor. L'actor Santi Ricart és el camarada comunista, Martin, aspirant a la poltrona que no arriba, que s'ha aparellat amb Aliide i que s'han apropiat de la granja mentre denunciaven la resta de la família. Els destins de l'un i l'altre estan en mans de l'Aliide jove. 


Els actors Jordi Martínez (Lavrenti) i Pep Ambròs (Paixa) són els dos membres de la màfia que persegueixen la jove Zara (l'actriu Andrea Portella) i que, amb una interpretació de gènere que ratlla la línia del bo, el dolent i la víctima, integren el triangle més contemporani, cosa que configura un muntatge tan arriscat com interessant per a espectadors exigents!!










Cap comentari:

Publica un comentari