La sombra del actor

Com en el preciós i malenconiós títol de la novel·la de Mishima, es tracta d'un mariner que va perdre la gràcia del mar. Bé, aquí és un actor que creu haver perdut l'etern estat de gràcia amb què va ser beneït pel teatre. I l'estupefacció deixa pas a un insuportable dolor, la sensació d'estar acabat. I vell. I sol. Que a falta de valor o eficàcia per suïcidar-se, la negror més tenebrosa inundarà el seu present i futur. Que el que atorgava cert sentit a la seva existència, la seva impressionant facultat per expressar sentiments, crear personatges i emocionar als receptors de la seva màgia ha desaparegut per sempre. Però en l'ocàs apareixerà una oportunitat per al deprimit amb causa. Serà un amor problemàtic amb una dona desassossegant, juganera i lesbiana que podria ser la seva filla, fins i tot la seva néta. (Greta Gerwing) Li donarà sexe, joventut, companyia, complicitat en el riure, potser fins amor. I el que ja no té gairebé res a perdre s'interna en un terreny tan arriscat com miraculós. Sabent que ha d'enginyar-se- les per pagar les factures. També poder recuperar la màgia a l'escenari. 

El que explica Levinson (Rain Man) és dramàtic i patètic, però no renuncia al to de comèdia, al sentit de l'humor,a l'autoparòdia, i a les situacions esperpèntiques. I no pots desviar la mirada de la cara d'Al Pacino ni desinteressar-te del que diu amb aquesta veu entre sedosa i trencada. Immens Al Pacino que desapareix en els seus papers -en els aconseguits- per convertir-se en alguna cosa així com el mirall de les nostres febleses. Feia temps que ho enyorava. Aquest Al Pacino que no es deixava veure massa reapareix per la porta gran en La sombra del actor. No és aquí un tipus mesurat, per dins. És Al Pacino deslligat. Histriònic. En el límit de la paròdia. Sense por al ridícul; deixant bocins de si mateix per aquí i per allà. Al Pacino sense xarxa, doncs. Amb una característica afegida a l'habitual gesticulació: els anys. La vellesa. Veterà Al Pacino que, com Simon Axler, el protagonista de la història d'aquest film parla de renúncies i fragilitats. Tot i que no és només una col·lecció de desgràcies. L'actor troba un gir còmic que ho compensa -i ens compensa- de tant dolor. Al Pacino tràgicament divertits. 

Com ho va ser De Niro a El rey de la comedia; cosa que aquest últim, amb el que ha estat, sembla ja incapaç d'aconseguir, almenys amb sinceritat. Perquè Al Pacino, instal·lant-se en la tercera edat, s'atreveix a riure de si mateix en aquesta adaptació de La humiliació, títol original de la novel·la de Roth en què es basa el film. La humiliació, efectivament. Es posa a la pell d'una llegenda que ja no és capaç de distingir quan està en escena de quan no, i que tracta de recuperar el sentit d'humanitat i realitat que posseïa abans que el seu art el devorés, l'actor fa servir el paper com un joc de miralls per contemplar el seu propi declivi i comunicar una commovedora desesperació. Curiosament, sembla haver redescobert la seva passió per la interpretació donant vida a un home que ha perdut la seva.

Novament un actor com a protagonista d'un drama amb toc còmic, com Michael Keaton a Birdman, amb la qual aquest film té molts punts de contacte. Per què la insistència en els actors i els seus drames? Potser perquè el món és un escenari on cadascú té el seu paper; un paper que acaba en l'absurd amb molta facilitat, potser. Com li passa a Al Pacino aquí, amb una vella fan (Kyra Sedgwick) que vol que mati per ella. El món, com el teatre.