Confidències a Al.là

La Sala Atrium ha reposat Confidències a Al.là després del seu èxit al començament de l´actual temporada. Un  text de gran cruesa, duríssim, que reflexa de forma tan lúcida com brutal una realitat coneguda i esfereïdora. Dos actrius (Mireia Trias i Judit Farrés) realitzant un impressionant i esgotador treball orgànic, corporal, vocal i vivencial. Un espectacle que es un cop de puny directe a l’estomac i que et deixa tocat. No hi ha cap ficció en el que s’exposa, si no una crua realitat que es repeteix una i altre vegada afectant a mil.lers i mil.lers de dones. Un tracte vexatiu envers la dona, senzillament inhumà, hipòcritament realitzat una i una altre vegada a l´empar i amb el nom de l´Al.là. 

L’escriptora d’origen magribí Saphie Azzedine, autora de la novel·la Confidències a Al.là en què es basa el muntatge, descriu les misèries d’una estructura patriarcal recolzada sobre una religió intransigent, però no cal viatjar al Magrib o a regions més remotes per visualitzar i comprendre la situació que descriu: la pastora berber que es prostitueix per fugir d’un entorn pobre i ignorant podria ser una adolescent d’un barri profundament degradat del Primer Món . És cert que el fet que Jbara, la protagonista, sigui de confessió musulmana i s’atreveixi a dinamitar els tabús de l’ islam, afegeix un plus d’actualitat al relat –i d’interès entre el públic occidental–, però el seu discurs és universal. I l’aposta dramatúrgica i escènica de Magda Puyo per a Confidències a Al·là aconsegueix potenciar-lo.

La protagonista de l’obra es una noia magrebí, Jbara, a la que seguim en la seva trajectòria vital, des de la infància fins l’etapa adulta. Viu perduda a les muntanyes  amb uns pares neutralitzats per la religió (el pare) i per la tradicional submissió (la mare). Es veu obligada a tenir relacions sexuals des de ben petita amb el pastor veí (gairebé com un joc, a canvi d´un iogurt de magrana), forçada sense opció a la prostitució quan es queda embarassada,  va buscant la llibertat a la ciutat i objecte sexual a un prostíbul de luxe al servei dels emirs capritxosos i cruels (l´escena de l´habitació plena de bitllets tirats al terra que poden ser seus si els agafa seient-se al damunt i apretant els glutis, operació gairebé  impossible, contemplada en off amb un agut riure creixent per part de l´emir-client de torn, et posa el cor en un puny).

Les dues actrius –sí, dues, perquè el de Puyo és un monòleg a dues veus, un altre dels encerts del muntatge– vesteixen un conjunt que podria portar qualsevol jove occidental, samarreta de tirants (amb sostenidors vermells per sota) i faldilla curta texana, l’una, i brusa i minifaldilla de colors terrosos, l’altra; pel que fa als progressos socials-econòmics-sexuals de Jbara, es representen per mitjà d’unes sabates de tacó alt i per una col·lecció de tangues que igual figuren ser bijuteria com vestits de lluentons. I en l’escena que simbolitza que la jove ha tocat fons en el seu camí per obtenir riquesa i benestar, Jbara es treu el tanga més ostentós, el de perles, i es queda nua de cintura en avall: un recurs de direcció que pot incomodar l’espectador, sobretot, perquè fa manifesta la baixesa d’un poderós que es diverteix humiliant els seus inferiors, i la d’un servidor disposat a perdre la seva dignitat a canvi de riquesa. No és la nuesa la que pertorba, sinó la maldat moral.

L’opció de desdoblar el personatge en dues actrius permet jugar amb l’espai o amb el so –una d’elles controla la taula de so i arrenca a cantar mentre l’altra interpreta determinades escenes–, i el disseny d’il·luminació de Maria Domènech, amb domini de la llum vermella, dóna el to just que reclama una història de corrupció moral: cridanera, agressiva i vulgar. Magda Puyo fa un dels seus millors treballs, tant pel que fa a la versió com a la direcció dins d´una escenografia asèptica i dominada pel color vermell intens de Ramón Simó.