dilluns, 23 de juny de 2014

El loco y la camisa


“No existeix bogeria més gran que la de viure en la contínua mentida ". Probablement són aquestes paraules les que defineixen millor aquesta obra. Unes paraules dites pel seu autor i director, Nelson Valente, que ha portat aquesta magnífica obra des de Buenos Aires a Barcelona de nou, aquesta vegada al Teatre Romea, després d'haver estat l'estiu passat a La Villarroel amb un èxit rotund (i molt merescut).
La primera escena és antològica: la resignada mestressa de casa planxant-li la camisa al senyor, i aquest entorpint-li la feina amb el diari ben estès sobre la taula. Ella preocupada per la salut de la sogra i ell ni cas que el "mate" no està prou calent per culpa de la bona dona. El director Nelson Valente ens regala un altre magnífic exemple d'aquest teatre argentí naturalista i proper que furga en les misèries humanes des de la comicitat i l'excel·lència interpretativa.
El loco y la camisa  és un espectacle que mostra la convivència entre quatre membres d'una família argentina i també la seva actitud davant l'arribada del promés de la seva filla a casa. Davant d´això, els pares i ella intenten amagar al germà, perquè la bogeria l'empeny a dir sempre la veritat. Aquí el boig del títol acaba resultant el més lúcid de tots. L'únic que, sense barreres repressives que el detinguin, deixa anar les veritats tal qual, mentre la resta de la família roman encegada entre mentides i frustracions. 


Cal evitar que el boig del seu germà aparegui per allà i li amargui la vetllada i el pretès casori que la traurà de la precarietat. Cada personatge assumeix un paper concret en la història, i al llarg de la representació anem veient la realitat de tota la família, dels conflictes interns, tractats de tal manera que fa que l'espectador se senti com si estiguessis dins de la casa, vivint la història amb aquesta família.
Algunes situacions que es provoquen en la funció són a vegades molt violentes i són portades a l'extrem però, d'aquesta mateixa forma i com a contrapunt, també ens trobem amb altres que s'estiren fins a un punt que frega el surrealisme, un surrealisme que resulta fins còmic però que té un rerefons i una intencionalitat de fer reflexionar. Reflexionar sobre la convivència familiar, la veritat, la violència ... Sobre la realitat d'una família, el com s'intenta amagar aquella part de les nostres vides que no agrada mostrar davant d´algú aliè a casa com pot ser la teva parella.
Temes inquietants, com el desgast de la convivència en una llar amb massa coses que amagar i, sobretot, la lúcida i descarnada mirada del boig, figura tradicional d’aquell que diu les veritats sense embuts ni disfresses, cosa que sempre provoca incomoditat. El silenci dels “assenyats” (que encobreix una tensió i una violència extremes) versus la paraula lúcida del boig que posa tothom en evidència. Difícil entrellat que els intèrprets fan volar amb una fluïdesa i una màgia poc comunes. 


Es tracta d’un treball inspirat i rotund, amb una autenticitat interpretativa per caure d’esquena, perquè a més saben salpebrar l’amargor dels fets amb una comicitat irresistible, que no deixa de provocar cert nerviosisme en reconèixer tantes actituds i situacions properes.
Una gran història que cobra una total versemblança gràcies a la brillant interpretació de l'elenc format per Gabriel Beck -esplèndid en la seva bogeria, imprescindible destacar la seva gran actuació-, Lide Uranga, Carlos Roses, Soledad Baptista i José Pablo Suárez, i la magnífica direcció de Valente . Dos elements que han d'estar molt ben tractats representar amb tanta mestria una trama tan complexa com aquesta.
Un muntatge magnífic que demostra l'excel·lent salut d'una escena argentina que captiva les platees amb quatre trastos, un gran guió i, per descomptat, uns actors excel·lent.





Cap comentari:

Publica un comentari