diumenge, 8 de juny de 2014

La Dama de les Camèlies


D'una experiència amorosa frustrant i personal, el fill d'Alexandre Dumas —una etiqueta inseparable de la marca universal del pare— va trencar barreres a mitjan segle XIX esquitxant contra la seva pròpia societat un realisme que, ben mirat, cent cinquanta anys després encara cueja.
De La Dama de les Camèlies s'han fet diverses versions cinematogràfiques —una de clàssica és la de Greta Garbo, el 1936, dirigida per George Cukor— i teatralment aquí es qualifica com a històrica la que va protagonitzar Margarida Xirgu, al Teatre Principal el 1911, a banda d'una incursió menys coneguda, el 1929, de l'actriu Maria Vila al Teatre Romea. I poca cosa més, des d'aleshores ençà, excepció feta, esclar, de l'òpera La Traviata, de Giuseppe Verdi, basada en el mite de les camèlies.
El públic a banda i banda de l´escenari. Situada en un temps intemporal i estructurada en quatre escenes que corresponen a les quatre estacions (primavera-estiu-tardor-hivern, seguint els estats d´ànim de la protagonista), el muntatge busca en la sobrietat seguir el drama interior de la protagonista.  Nausicaa Bonnin, treballa el personatge des de la interioritat, combinada amb un acurat treball corporal i una perfecta matisació del text. Un  treball molt intens que aconsegueix transmetre´t  plenament el drama viscut per la protagonista. Al seu costat destaquen Montse Guallar, que interpreta amb mestria a la frívola i interessada amiga Prudence, i els veterans Joan Anguera, Duval pare, i Pep Jové, sempre efectius. El jove dubitatiu, noble però immadur Armand està també molt ben interpretat per Albert Prat. De la resta de l´elenc destaquem especialment a Laia de Mendoza, que interpreta la seva criada Nanine, l´única persona que li és fidel, i a Joan Sureda, l´amic d´Armand. 


Si primer —exultant vestit vermell de sang—, Nausicaa Bonnín representa una Marguerite Gautier imponent, amb una alegria de façana molt singular i personal, a poc a poc va caient, des de la seva caricatura de prostituta de luxe de l'època, en el declivi dels deutes, la trampa de l'amor de debò, la realitat de les convencions socials, el sacrifici de renunciar al jove Armand Duval per mantenir la seva llibertat com a dona, però també per no esmicolar la família Duval després de la visita i el xantatge que li fa el pare del noi, per acabar finalment, tocada des dels inicis per la malaltia de la tuberculosi —el càncer de l'època—, en una decrepitud física, lúcida quan s'acosta al final —bata d'anar per casa negra—, en un monòleg que tanca l'obra on l'actriu cal que dosifiqui i domini la força dramàtica com si el drama no existís.


Hi ha una sòlida raó per anar a La Seca i veure l'adaptació teatral que Hermann Bonnín ha dirigit de La dama de les Camèlies: gaudir de prop de la gran interpretació de Nausicaa Bonnín. El director ha apostat-i encertat-amb una posada en escena radicalment nua, només recolzada en una excel·lent il·luminació de Josep Maria Civit. No hi ha res, excepte el treball actoral de la companyia, moguts per una invisible coreografia. Entre tots destaca, Nausicaa Bonnín en un viatge cap a l'interior del personatge que culmina amb un final espectacular per la intimitat que crea entre ella, el personatge i l'espectador, lliurat al seu tràgic i solitari desenllaç. Una mort seca, sense ornaments, com tot el muntatge, que per si sol justifica l'extravagància d'haver rescatat una novel·la romàntica de Alexandre Dumas fill.




Cap comentari:

Publica un comentari