Aquellos días azules

Aquellos días azules és una obra que parla de la infància, de la poesia i de l'amor. El títol de

 l´obra està basat en els últims versos trobats a la butxaca d'Antonio Machado quan, després d'un esgotador camí de l'exili, mor malalt.”Estos días azules y este sol de mi infancia”

És la història de tres homes que ronden la trentena i reviuen la seva infantesa, una infantesa a la Barcelona dels vuitanta en què" miliquitulilapotinga ... anysianyspermoltsanys ... lacabralacabralapu ... ", les genolleres, els trianglets de Nocilla i el jugar a la pilota eren d´allò més. Una infinitat de records emmagatzemats en el més profund de la memòria que fan del espectacle una festa alegre i cínica. El que a un sempre li toqués ser "sucre" en els jocs i que no li suposés una altra reflexió que el poder fer el que volgués sense cap conseqüència ...

Una obra esplèndidament actuada i dirigida, amb una dramatúrgia original d'excel·lent factura. Mai sabem si Robert González, Jordi Llovet i Joan Solé, són tres músics que actuen o tres actors que fan música; però és que totes les fronteres s'aprimen: entre la infantesa i l'adultesa, entre home i dona, entre somni i realitat. Fiquen en l'escenari del Círcol Maldà totes les nostres pors de nens, totes les nostres rialles, el nostre primer petó, les nostres joguines i tota la poesia que, encara que el món quotidià s'esforci a treure'ns, existeix en les nostres vides. No necessiten res més que els seus cossos, les seves veus i els seus instruments musicals.

L´espectacle aprofita l'estirada que té la nostàlgia en tota una generació (que oscil·la entre els 30 i els 40 anys i que estira tot el que pot la seva cada vegada més llunyana joventut) per construir un alegre collage que barreja cançons i melodies amb les que hem crescut. Parla d'aquests anys idealitzats on ens crèiem lliures però estàvem lligats als adults, on van començar les nostres limitacions i, malgrat això, sempre volem tornar..

La barreja resulta molt divertida en la seva caòtica estructura, i és capaç de seduir fins i tot als més escèptics. Aquí la clau, més enllà de la selecció i el seu ordre, és el treball del trio actoral, amb molt talent per a l'humor, per al cant i fins i tot com a instrumentistes.  La seva feina ens recorda, sobretot, l'extraordinari que són aquests éssers anomenats actors: Les seves possibilitats infinites, la seva capacitat per mostrar el que no existeix, per atrapar-nos, per canviar el nostre estat d'ànim, per reconciliar-nos amb tots els dies de la nostra vida que no van ser blaus.

Aquellos días azules ens transporta a un paisatge comú, el dels estius infinits, els genolls ensangonades, les pilotes punxades o la por a dormir a les fosques

Un muntatge d'emocions, tan caòtiques i passatgeres com les que dominen el nen fins que comença a dubtar de l'eternitat dels estius. A través de fragments de poemes de la literatura catalana, de melodies amb lletres manipulades.–totes amb intencions escatològiques–, records, obsessions (una nena pèl-roja), terrors nocturns, d´escenes infantils que a més d'un li recordaran la seva pròpia història, i el millor poema de la història catalana..

El resultat és una funció a la qual és impossible no rendir-se amb un somriure còmplice. Una proposta que, després de la sorpresa d'Un mosquit petit, confirma que Marc Artigau és un altre dramaturg a tenir en compte en el prolífic panorama teatral català.