dimarts, 31 de juliol de 2012

LA CASA SOTA LA SORRA



Després dels espectacles Ruddigore o la nissaga maleïda i el més recent, En Joan sense por, l’encara jove companyia Egos Teatre l´ha tornat a encertar amb  La casa sota la sorra i ha inclòs en l’antologia teatral catalana un musical d’aquells de repertori que respira aire fresc, ironia dramàtica i lluminositat musical per tots els costats. La novel·la La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó, publicada el ja llunyà 1966, ha viscut les peripècies i turbulències editorials de l’època sense que l’hagin aconseguit descavalcar encara avui de tenir nous lectors.
L’espectacle és una picada d’ullet imparable, un tic incontrolable d’un gag rere l’altre, autoirònic, de vegades directament delirant, que sobretot reivindica el plaer de divertir-se. Ells a l’escenari i l’espectador a la sala. Una història de múltiples girs d’herois, aventurers, agents secrets, mata-Haris, actors de pa sucat amb oli, dives de saldo, directors estressats, dolents dolentíssims preparats per a un càsting d’Austin Powers, transvestits, assassins, espies alemanys, elefants voladors, hienes cantadores, detectius privats, secretàries en dificultats, i cultes sudanesos amb el carnet d’Òmnium Cultural i el ritme d’Al Jolson.
Resulta que la intenció era fer un espectacle per a joves. Molt bé. Admetem-ho així perquè és així i amb aquesta filosofia com s’ha programat al TNC. Però que vagin posant-se al cap els responsables del xou que és un espectacle, que si bé té un registre juvenil, accepta també una mirada adolescent més madura per ser entès i que té el do de poder fascinar al mateix temps tant els més petits, ni que en principi i per si sols els costi desgranar-ne l’entrellat. Però, ¿no són aquests els ingredients de qualsevol bon espectacle teatral que pot ser vist per tothom sense fronteres d’edat?Cal remarcar que Egos Teatre està creant un planter d’intèrprets que, partint de la disposició total i del tot terreny, són capaços d’adaptar-se a les característiques de cadascun dels seus espectacles.


Maria Santallusia i Albert Mora
Malgrat que el protagonista de la trama és en Pere Vidal, qui realment es menja l’escenari és el tripartit femení, encapçalat pel personatge de Hans que, en el rodatge ha estat canviat per una dona amb aires d’estrella de Los Angeles. Magnífica. Però no es queda enrere el paper del senyor Ti, també interpretat per una actriu, ni el de la secretària de rodatge que és un dels casos que es veu afectada per la substitució de personalitat. Al costat d’elles tres, els personatges masculins juguen a complir ordres de les tres dames que no pas a decidir res en concret sobre la trama. Aquest recurs de barreja i confusió entre els personatges és una constant en tot el musical i, amb alguns d’ells, la trama juga molt amb la realitat i les aparences fins que arriba un moment que és difícil establir qui és qui i on és cadascú en un moment determinat.
Sí, han passat més de quaranta anys des de la creació de ‘La casa sota la sorra’, però tot continua sent rabiosament contemporani. Potser ara més que abans i tot. El musical no només serà un èxit d’aquesta temporada sinó que els programadors ja es poden anar preparant per tenir-lo en reserva per a una altra temporada, si les pròrrogues no són possibles. Hi ha musical per temps i per a tots els públics. I no es pot desaprofitar una producció pròpia que ha tingut l’encert de defugir de la nyonyeria del gremi i de fer una nova lectura atrevida on no hi falta una bona dosi d’humor i una desacomplexada mitificació d’un heroi català que, a més, parla en català, cosa gairebé excepcional en el temps que corren.  

Rubén Montañà, Anna Alborch. Albert Mora, Maria Santallusia, Toni Sans i Lali Camps.

Cap comentari:

Publica un comentari