dimecres, 25 de juliol de 2012

El principi d´Arquímides


Profunditat i reflexió en un embolcall d'aparent senzillesa. Gestos aparentment innocents que, sumats a una impenetrable capa de prejudicis, es transformen en por i violència.Impactant en la seva simplicitat, capaç de remoure valors i principis, El Principi d'Arquimedes és ja una de les obres del festival Grec Barcelona 2012 .
Tot comença en una piscina. Els cavallets de mar, els més petits de l’escola de natació, es llencen per primer cop a l’aigua sense bombolla. Però un d’ells té por. Llavors, el monitor l’abraçarà i li farà un petó. És un gest de tendresa per tal de tranquil·litzar l’infant o és l’actuació d’un pervertit? I amb aquest fet com a punt de partida, Josep Maria Miró i Coromina ens planteja un drama moral amb el qual l’espectador acaba dubtant de tot. Fins a quin punt interessa la vida privada d’una persona si sempre ha fet bé la seva feina? És important saber si ha tingut algun trauma infantil, si li agraden els homes o les dones, si té parella o si li agradaria tenir un gos? Poden els pares qüestionar la feina d’un professor?

Ruben de Eguía i Roser Batalla
Amb un ús inquietant de l'ambigüitat i amb un muntatge molt interessant a base de salts temporals, El principi d’Arquimedes fa que ens plantegem tota una sèrie de qüestions morals de la societat d’avui en dia. Amb aquesta ordenació que no segueix una línia temporal clàssica l’espectador va muntant un trencaclosques amb peces, cada vegada més difícil de col·locar. L’escenografia, senzilla però original, gira durant l’espectacle i t’obliga a observar la situació des de diferents perspectives. Tot  depèn del punt de vista sobre la qüestió i això es trasllada a la mateixa escenografia (Enric Planas) en un relat  no lineal en el qual l’alteració formal no és un pur caprici, un joc estilístic, sinó part essencial  de la narració.  L'efecte, màgic, funciona molt bé com a metàfora visual de la importància de posar-se a un altre lloc i de mirar els fets de lluny i des d'altres angles.  D’aquesta manera es manté una gran tensió al llarg de l’obra i s’aconsegueix la implicació del públic, que es fica en la pell dels personatges, intenta comprendre i jutjar.

L´espai, el gimnàs, com a metàfora visual i de perspectiva.
Però el més important de l’obra, allò que la fa actual, que li dóna un caire sociopolític i ens fa reflexionar, és la manera com un dubte, una acció aparentment innocent, i que no sabem tan sols si ha existit, es converteix amb pretext d’una paranoia col·lectiva que qui sap com pot acabar, i que ens recorda com de fàcil pot resultar la manipulació de les persones, sobretot en els temps que vivim on la seguretat és el valor màxim dels estats. I si el text és directe, punyent, la direcció i la interpretació (Albert Ausellè, Roser Batalla, Rubén de Eguía i Santi Ricart) resulten admirables en el seu realisme.
Una obra contemporània que no decep, i que consolida la força del teatre català del moment. Magnífic

Santi Ricart, Rubén de Eguía, Roser Batalla i Albert Ausellé.


1 comentari:

  1. Crec que tots fem el mateix.... però l'última foto la vaig fer amb el meu mòbil....

    http://florestanbcn.blogspot.com.es/2012/07/el-principi-darquimedes.html

    De todas formas gracias por utilizarla.
    La irás a ver a la Villarroel.??? Mañana Jueves la estrenan...
    Saludos
    Florestán

    ResponSuprimeix