AGOST

Ho sé, és molt tard,  però vaig anar a veure Agost l´últim dia de funció. Tenia moltes ganes de veure l´èxit de la temporada del Teatre Nacional.

El dramaturg Tracy Letts (Tulsa, 1965) va guanyar el Tony i el Pulitzer a la millor obra teatral el 2008 amb August: Osage County, una tragicomèdia que reuneix en el si d'una família de l'Amèrica profunda els elements propis d'una temporada sencera de qualsevol culebrot que es preï, de manera que l'espectador assisteix, com voyeur, a l'exposició dels draps bruts dels Weston: suïcidi, divorci, adulteri, incest, maltractaments, pedofília i addiccions diverses.

Amb aquesta obra Tracy Letts (Tulsa, Oklahoma, 1965) ha triomfat a Broadway,  i ha obtingut el Premi Pulitzer i el premi Tony a la millor obra. Això no significa que August. Osage County hagi estat manufacturada en el cultiu teatral de Nova York i explotada comercialment al Music Box Theatre de Broadway. Al contrari, és possible que una obra d'aquesta envergadura, de quatre hores de durada i tretze actors, no hauria agafat el vol a Broadway, on cada vegada s'aposta menys per nous dramaturgs americans, si no hagués arribat com un producte acabat i contrastat pel públic del Steppenwolf Theatre Company de Chicago Aquesta companyia d'Illinois, fundada el 1974, és avui un grup estable de 41 membres, al qual Tracy Letts pertany com a actor i dramaturg.

Cites de TS Elliot i Emily Dickinson, o l'al·lusió sobre la culpa col·lectiva de la població nord-americana pel que fa al genocidi del poble natiu, personificada en la minyona índia, volen elevar el to del conjunt del que, dividit en episodis, no passaria de ser un fulletó que barreja hàbilment la tragèdia amb la farsa. I encara que els draps bruts es van ventilant de manera una mica previsible i les escenes grotesques són a vegades una mica forçades, Agost funciona.  I el muntatge de Belbel també, sobretot si un sap que va a veure.

Si t´agrada espiar pel forat del pany, aquí podem veure, entre altres coses, com l´Anna Lizaran i l´Emma Vilarasau (en el paper de Bàrbara, la filla gran) es tiren dels pèls, com la pressió familiar fa tartamudejar a Rosa Renom (Ivy , la filla mitjana); com Montse German (Karen, la petita) excusa amb aplom al seu promès pedòfil; com aquest (Òscar Molina) entabana a la jove Jean, la néta (Clara de Ramon); com Jordi Banacolocha (el cunyat de Violet) planta cara a la seva dona (Maife Gil) i com al maldestre fill de tots dos (Albert Triola) li cau el guisat de la mare.

Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Rosa Renom, Montse German, Miafe Gil, Jordi Banacolocha, Albert Triola i Òscar Molina.

Agost ens parla de la força que té la veritat per sortir a la llum, i el dolor que infligeix ​​en les persones quan aquesta veritat ha estat llargament segrestada i finalment emergeix amb tota la violència de les revelacions. Aquí, el detonant és la desaparició i posterior suïcidi del patriarca, el vell Beverly, alcohòlic irrecuperable, que tolera l'addicció a les pastilles de la seva dona a canvi que el deixi beure.. El buit que deixa obliga a les seves tres filles (Barbara, Karen i Ivy) a reunir-se i afrontar una realitat familiar de la qual totes havien fugit.

El personatge de l´Anna Lizaran és sens dubte l'eix que vertebra tant la trama de Tracy Letts com el muntatge que signa Sergi Belbel. I és que aguantar una funció que, amb els entreactes, es va a gairebé quatre hores i mitja no és fàcil per a l'espectador ni ha de ser-ho per als intèrprets. Argument i posada en escena han de enganxar molt. Aquí tenim una història que enganxa per la via del culebrot i una exhibició escènica que ho fa des que es desplega la impressionant escenografia de Max Glaenzel marcada pel mateix autor de la peça: una formidable casa de camp de tres plantes a Oklahoma que és com una gegantina casa de nines amb tots els accessoris. Impressiona veure la sala gran del Teatre Nacional plena i dreta aplaudint a l´Anna Lizaran.



La impressionant escenografia d´Agost