Boys don´t cry

BOYS DON´T CRY

Amb la voluntat de dedicar un important espai a la dramatúrgia contemporània catalana, el Festival Grec acull a l'Espai Lliure Boys don't cry, de Victòria Szpunberg, autora que repeteix al Grec 2012 ja que també ha fet la dramatúrgia del muntatge de dansa Ballant a la sorra, de Maria Rovira. L'interpreten Alícia González Laá, Francesc Garrido, Armand Villén, i David Anguera i la direcció és de Glòria Balañà.

Que el poder segueix sent una cosa d'homes, està més que clar. Per molt que ens vulguin fer creure que el feminisme ja no cal, que les dones ja hem aconseguit tot el que volíem i que estem millor ara que en qualsevol altre moment històric, a l'hora de la veritat, els càrrecs de poder estan ocupats , en la seva àmplia majoria, per homes

És per això que la dramaturga Victoria Szpunberg ha triat dos homes com a protagonistes de la seva història. L'un ha triomfat i exerceix el poder polític. A l'altre, l'artista, la vida no li ha anat gaire bé. Què vol dir tenir poder? I què vol dir no tenir una bona feina en una societat que reclama a l'home una professió d´èxit? Dos vells amics en situacions oposades tornaran a coincidir sota la mirada d'una dona que els coneix bé d'aquells temps en què sonava “Boys don't cry” de The Cure que, com The Martins i Marie Brizard, són icones d'un passat de molta complicitat, amb moltes expectatives i grans ànsies de futur... Avui, però, als nois els tocarà plorar. Tornar-se a trobar amb un antic amic pot ser una excusa perfecta per enfrontar-se amb el millor o el pitjor d'un mateix.

El text reflexiona, no només sobre el concepte de poder en si, sinó sobre la seva importància en una societat en crisi, sobre la relació que s'estableix entre els que el tenen i els que no, i també sobre l'enfonsament de les expectatives en el pas de la joventut a la maduresa. Una visió una mica pessimista o un reflex d'allò més realista sobre el que passa dia a dia al nostre voltant?

Armand Villén i Francesc Garrido

Glòria Balañà i Victoria Szpunberg formen un tàndem creatiu sòlid, ja que no és el primer cop que treballen juntes. L'obra ha fet un trajecte vertiginós que va començar als assaigs. L'hem viscut conjuntament ja que un muntatge es fa a l'escenari amb els actors, no a casa. No ha estat fàcil, calia trobar-li el to. Va de una mirada crítica a un viatge emocional. M'ha interessat aquest recorregut i he intentat que arribi al públic, diu Balañà.

El més agraït per a la directora és que l'autora li va dir que la seva dramatúrgia l'havia ajudat a entendre l'obra. Ara hi ha una tendència a que l'autor es dirigeixi la seva pròpia obra, però jo penso que un director l'ajuda sempre a interpretar. Una mirada múltiple enriqueix l'espectacle, opina Ramon Simó, director del Festival Grec.

Francesc Garrido, Alícia González i David Anguera

El títol –un tema de The Cure- representa una època. El passat dels personatges. I com llavors, la intenció de barrejar l'alta cultura amb una cultura kitch: L'interessant és traspassar-ho, no jutjar-ho. Se senten moltes músiques, són importants. Es barreja el Boys don't cry amb cites de Fito Paez i de filòsofs. El llenguatge està en un punt on les paraules simples no ens serveixen. Hi ha un sentit tràgic, també. La impotència, la impossibilitat d'acabar amb aquest món, un malson del que els personatges –o nosaltres- no poden sortir, conclou Szpunberg.