Una comèdia british amb acudits fins però explosius. La directora Magda Puyo i els tres actors que defensen «Parlour Song» (Josep Julien, Victòria Pagès i Joan Negrié) tenen clar que és una obra perversa amb un humor salvatge i cruel. Aquest text de Jezz Butterworth presenta a tres personatges que aparentment conviuen sense problemes però que pateixen unes crisis d'identitat irreparables.
El muntatge que s´ha estrenat al Teatre Goya és una coproducció del Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER) i la Sala Trono de Tarragona.
El text de Butterworth proposa un joc pervers, amb un humor bastant salvatge i cruel i amb unes situacions i uns personatges propers, tendres i entranyables.
Com la gelosia, l’engany i la sospita poden despertar la part més fosca de l’ànima humana, que dorm latent a l’interior de tots. Aquesta és la idea que dóna forma a l’obra, el resultat de la qual, és una comèdia negra, en què les dosis d’humor, de fet, són pràcticament nul·les. La trama presenta la història d’en Ned, un home que sospita que la seva dona, amb qui ha tingut més d’una dècada de fidel matrimoni, està decidida a abandonar-lo. La idea es converteix en un malson que l’assetja dia i nit. Si aquesta hipotètica situació es donés ell és plenament conscient que la bèstia de dintre seu, el seu instint irracional, venjaria l’oprobi sofert arribant a extrems inhumans, com matar la persona estimada. Aquesta és al capdavall la por que corca constantment la ment del protagonista. En una entrevista a Londres l’autor original va definir-ho com “la versió anglesa d’un blues”.
La peça teatral —repetim-ho, construïda en clau d’humor negre— és interpretada per Josep Julien en el paper de Ned, l’home que es guanya la vida demolint edificacions arquitectòniques que lentament i progressiva perdrà la dona per demolir inconscientment els fonaments del fràgil matrimoni. Victòria Pagès encarna a Joy, la dona que cercarà refugi en els braços de Dale (Joan Negrié), el millor amic del marit que esdevé a la vegada la veu en off que narra el peculiar trio amorós.
 |
| Josep Julien, Victòria Pagès i Joan Negrié |
L’acció se situa en un context bucòlic: una bona urbanització de llars estèticament idèntiques en què el veïnat es troba aparentment compenetrat en mantenir vincles que es podrien considerar de vegades massa íntims. El subtítol, Música de fons, esdevé una metàfora que il·lustra aquesta bogeria existent mig amagada rere l’aparent serenor del matrimoni benestant. Però sota la façana sempre hi ha subjacent un esperit salvatge i animal adormit que pot despertar en qualsevol moment. Això és el que es converteix en malson. Tot i que l’actuació no sigui d’allò espectacular, l’escenografia creada per Ramon Simó, destaca per la seva singularitat: una pantalla de dimensions colossals rere l’acció crea paisatges il·lusoris i construeix fragments de frases de l’obra per enaltir i pronunciar la rellevància dins la trama. El peculiar argument consciencia l’espectador que fins i tot els contextos aparentment més idíl·lics amaguen la llavor del mal, sota les petjades, únicament a l’espera de germinar ara mateix.
La directora Magda Puyo creu que el quid de l'èxit de «Parlour Song» és que no segueix els codis normals. «La narració i els diàlegs es van combinant. L'autor pretén escriure una cançó però el resultat és una mica més especial que una simple cançó ».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada