NO SÉ SI…





Una de les grans de la dansa contemporània catalana, Marta Carrasco, aterra al Versus Teatre per a presentar per primer cop a Barcelona el seu darrer espectacle No sé si.... Després d’haver rebut unes crítiques excel·lents arran del seu pas per Terrassa i pel Temporada Alta del 2011 i haver rebut distincions com el Premi Racimo en l’apartat de dansa. Acompanyada a l’escenari d'Alberto Velasco, Marta Carrasco desprèn en aquest darrer espectacle el desig de voler jugar a la vida.

A No sé si… dues germanes bessones són les protagonistes d’un passeig per la vida, intens i lúdic. En aquesta obra còmica i hipnòtica, Marta Carrasco hi té de comparsa d’emocions l’actor val·lisoletà Alberto Velasco, que ja havia participat en el darrer espectacle de la creadora catalana (Dies Irae, en el Rèquiem de Mozart). Si el filòsof alemany Schiller ens deia que l’ésser humà només ho és quan juga, i que a banda només juga quan és lliure, l’eslovè Žižek la primavera del 2011 afirmava: «La situació actual és una gran merda i, precisament per això, cal recórrer a la comèdia. Insisteixo: quan les coses van maldades, només ens queda el riure. Evidentment, és un riure mig buit, mig embogit.». L’espectacle demana al públic el riure i el desig de voler jugar a la vida, de seguir voler jugant, de recordar la infantesa (i tal vegada la seva innocència i autodefensa implícites) per trobar forces per tirar endavant.

Acostumats com estem a posar etiquetes, a classificar tot, artistes com Marta Carrasco resulten refrescants i necessàries. El seu caos, la seva capacitat de barrejar, una i altra vegada, disciplines com la dansa contemporània, el gest i el moviment i aconseguir transmetre emoció, riure i bellesa visual són quelcom necessari de tant en tant per obrir la nostra mirada com a espectadors. Quan un ja coneix part de la trajectòria d'aquesta creadora és molt gratificant poder respondre a les preguntes "què  aniràs a veure?" o  "quina mena d'espectacle veuràs”?  amb un "no ho sé”, és Marta Carrasco, vull deixar-me sorprendre!".

Després del més fosc Dies Irae, el seu últim espectacle, No sé si ..., Ens torna la Carrasco més alegre i esbojarrada, igualment emotiva però menys seriosa i més vital. La funció, que es pot veure al Versus Teatre de Barcelona fins al 29 d'abril, és també més senzilla visualment i escenogràficament: una pantalla translúcida, el joc de llums i ombres i desenes de sabates escampades per l'escenari i penjades d'un mòbil gegant són els únics elements.
 No hi ha molt més, perquè aquí els dos elements importants són la música (una barreja molt emocional que va de Henry Mancini a Jaques Brel passant per Supertramp o Barbra Streisand) i els intèrprets. I és aquí on cal aturar-se i fer una reverència d'admiració i agraïment al gran talent d'Alberto Velasco, un grandíssim actor, en tots els sentits. Veient-lo moure´s i fer ganyotes amb una expressivitat espectacular un té la sensació que constantment roba protagonisme a la Carrasco. Si bé és cert que això respon a una decisió meditada, la veritat és que un cop vist l'espectacle la complicitat entre els dos és tan espectacular que un ja té ganes de veure una nova funció d'aquesta parella.
Com passa sovint amb ella, no és fàcil explicar el fil argumental de No sé si ... Tampoc importa gaire. Les diferents escenes semblen explicar la relació entre dos personatges aparentment molt diferents que s'autodefineixen com "germanes bibitelinas i vitalícies". L'amor, l'odi, l'autoritat, la incapacitat de trencar els vincles emocionals o els records seran alguns dels sentiments, sovint contradictoris però absolutament compatibles, que podrem llegir en cadascuna de les accions: baralles puerils, balls plens de bogeria i felicitat, una divertida i estrambòtica classe de dansa clàssica amb una professora alemanya, ...
També té un paper destacat la mort: en un dels moments més emotius Marta Carrasco sembla comunicar-se amb el seu pare mentre sona el fabulós “Ne me quitte pas” de Brel. Una lliçó de vida! Imprescindible!