FAUST

Aleksandr Sokurov es un director fascinat por el mal. Per la banalitat del mal, que diria Hannah Arendt, però també pel seu origen: la temptació del poder absolut, que porta a homes petits  infeliços a convertir-se en figures capaces de arrossegar el món al caos. Després de mostrar-nos els seus retrats de Hitler (Moloch, 1999), Lenin (Taurus, 2000) i Hirohito (El sol, 2005) el cineasta rus que va explicar la historia del seu país en un pla seqüència de noranta minuts (El arca rusa), completa ara la seva “Tetralogia del poder” portant-nos al cor mateix d´aquest mal tan humà: el mite de Faust. Guanyadora al Festival de Venècia, Faust suma una nova obra mestra a la filmografia del gran autor rus. Alexander Sokurov es en aquest sentit un autor lliure com pot ser Peter Greenaway, Raoul Ruiz o més descaradament: Manoel de Oliveira, els quals ja amb la etiqueta “d’autors” molt sovint es dediquen a fer el gamberro i demostren al seu públic que poden ser més barroers que qualsevol comèdia pretesament “destroyer” de les que ens porten els americans.

Però el text Goethe aquí li permet a Sokurov inspeccionar, entre línees, els mecanismes que posen en funcionament el poder desmesurat de l’home que l’acaba convertint en un tirà. Així com ens indica el director i Goethe, la infelicitat crea autèntics monstres i éssers perillosos. En el cas de Faust la insatisfacció ve provocada més que per la manca de l’absolut coneixement per les necessitats bàsiques i elementals i comunes de l’ésser humà: diners, menjar i sexe. La putrefacció del regne dels humans i la carn sobre la carn. Els cossos xoquen i bloquegen el pas, el sentit de la lletjor de la pestilència del món i la putrefacta penalitat deixen a l’individu en l’abisme del coneixement . L’única via de salvació és aquest instant de felicitat en la bellesa de Margarita, aquest mocador blanc, que representa l’únic reducte de virginitat i lacònica perfecció d´allò que alguna vegada va ser el paradís terrenal.

Margarita

Sempre s´ha tingut la imatge del diable com aquell terrible i poderós ésser capaç de sumir la voluntat, la fe i la moral de l’ésser humà, però en Faust es un sac de carn aglutinada i deformada la pestilència de la qual i les flatulències semblen ser l’única associació amb els inferns. Un diable dèbil que és un simple monstre que intenta enredar als humans amb falsos miracles o plaers dignes de Baco.

Les imatges que ens proposa Sokurov són el reflex de la seva pròpia ànima, el caràcter clarament pictòric es dibuixa en la marca de la bellesa, el dolor, el món decrèpit i caduc dels cossos en contacte, el surrealisme i l’hedonisme, mentre l’atordiment  del temps comença a evaporar-se mentre  es paralitza. Alguns la criticaran com una pel·lícula soporífera i densa i no és així: és una pel·lícula que brilla en veure la seva manera de plasmar les fosques reflexions que representa en aquest petit univers que emmarca. El director aconsegueix materialitzar el seus pensaments sobre l’obra i no a l’inrevés, com sol passar amb els cineastes que mai seran autors. Faust ens parla sobre que aquest excés de poder converteix als homes en déus i l’ànima humana queda dibuixada com aquest mocador virginal  i blanc que cau dels cels per enfonsar-se en el llot  del nostre regne mortal i material. Més enllà d’aquest «Qui ha contemplat la bellesa amb els seus propis ulls està consagrat ja a la mort» de Muerte en Venecia de Visconti, en Faust  Sokurov la bellesa sembla també condemnatòria però no hi ha salvació ni consagració de l’ànima sota la falç de la mort. La bellesa implica aquí la desaparició de l’ànima de l’individu, del control del poder sobre el coneixement i el Totpoderós. L’home capaç de matar també ho és de dirigir els seus actes sobre la silueta del diable, de projectar la seva culpa para abatre’l, enterrar-lo i sumir-lo, per poder avançar i créixer tant com un Déu. 

Faust i el diable