ELS DOLENTS (Shakespeare´s Villains)

Farà 12 anys, Manel Barceló es va submergir en el món de Shakespeare per oferir aquella joia anomenada Shylock, de Gareth Armstrong, que contemplava el jueu de Venècia com etern boc expiatori, i ens parlava també dels seus principals intèrprets (de Burbage a Anthony Sher) a través dels temps. Gairebé per les mateixes dates, Steven Berkoff, l'etern noi dolent del teatre britànic, presentava els seus Shakespeare´s Villains al West End, peça que "va alliberar" recentment perquè puguin representar d´altres. Així ha pogut aconseguir-la l'actor català, en una estupenda versió de Màrius Serra (Els dolents de Shakespeare), dirigida magistralment per Ramon Simó, amb la que omple cada nit la barcelonina sala Muntaner. Aviat hauria de girar per tot Espanya, perquè és un espectacle ideal per a temps de crisi: un sol actor interpretant a una desena de protagonistes i a una trentena (i em quedo curt) de secundaris. A primera vista, Els malvats de Shakespeare s'aproparia a aquests recitals de grans textos salpebrats amb pinzellades didàctiques o de memòria actoral, però la comicitat gamberra i provocadora de Berkoff permet a Barceló el desplegament dels seus talents en un continu canvi de tons i registres, com s'adverteix des del començament: l'actor "resumeix" Otel.lo com si fos una entrada de clowns o una funció de titelles i ens talla el riure en sec quan Yago, mortalment seriós, exposa els seus plans en el seu primer part. La línia humorística, entre pantomima i farsa, on es multipliquen els secundaris que surten i desapareixen com en un pimpampum frenètic (actors, crítics, públic imaginari) fa pensar en mestres mímics com Dario Fo o Caubère. "Shakespeare", ens diu Berkoff / Barceló, "va crear els grans fills de puta de la història de la literatura". I tot seguit procedeix a establir un escalafó de la maldat, segons el qual Yago seria un "malvat mediocre", corcat per una passió tan baixa com l'enveja, mentre que Ricard III seria el canalla "genial, brillant, satànic, encantat de fer el mal ". Barceló està esplèndid en el monòleg d'obertura de la tragèdia ("aquest és l'hivern del nostre descontentament") i després fa brillar les pinzellades satíriques de Berkoff, que van des de la pulla festiva i ocurrent (la graciosa imitació d'Al Pacino a Looking for Richard, marejat pel diluvi d'ús dels "experts" en el pentàmetre iàmbic) fins la tossudesa pura i dura, com equiparar a Charles Spencer, crític del Telegraph, amb Hitler i Bin Laden.

Hi ha, per a mi, una constant: el treball actoral de Barceló em sembla molt superior a la major part dels textos de Berkoff, que incorren en no poques obvietats i estan una mica sotmesos a la recerca de l'efecte còmic o la provocació per la cara. Així, la visió de Macbeth com "aspirant a vilà" i Lady Macbeth "desfeminizant-se per ocupar el rol masculí" està força trillat, i el que realment ens enlluerna són els dos monòlegs que precedeixen a l'assassinat de Duncan: no és cosa fàcil saltar de la teoria o l´humor al centre de la situació per arribar al moment, com fa Barceló, a l'exacta temperatura emocional. Una mica més arriscada (però bastant discutible) és la visió de Shylock, a qui Berkoff considera un arquetip ferotge, un malvat "per raó social", dictat per les normes de l'època i pasteuritzat després, afirma, per la correcció política: un dolent , doncs, disposat a fer pagar amb sang totes les humiliacions rebudes, no gaire diferent del Jueu de Malta de Marlowe. Aquesta teòrica xoca frontalment amb la interpretació de l'actor, que en la trobada amb Antonio culminada pel pacte de la lliura de carn ens fa veure un Shylock essencialment humà i al qual li sobren els motius. Aquest contrast torna a repetir en el terç final: l'equiparació entre Coriolà i Bill Clinton, enfrontats tots dos, segons Berkoff, als requeriments d'un senat "popular", no se sosté ni amb pinces, i el que realment importa és la invectiva de Barceló.

On millor funciona la mixtura d'anàlisi bromista i joc dramàtic és en la part central dedicada a Hamlet, a qui Berkoff presenta com un assassí en sèrie que, a diferència de Ricard III, no ho sembla, "i que en qüestió de dos mesos passa d'estudiant introvertit a carregar amb sis morts sobre la seva consciència ". El text, molt hàbilment construït, arrenca amb l'escena del fantasma, segueix amb les imaginàries i molt divertides reaccions de Claudi davant la representació de l´obra-trampa i just a la meitat  com un malabarista, Barceló fa créixer i sosté en l'aire totes les tensions de l´acarament entre Hamlet i Gertrudis (assassinat de Poloni inclòs) i al mateix temps entra i surt dels personatges interpretant als seus actors respectius, en un passatge paral·lel on a) l'actriu s'adona que ha perdut un fermall essencial per a l'acció ib) l'actor es veu forçat a una improvisació delirant per salvar la papereta.

La galeria de vilans acaba amb una pirueta menor, però decididament simpàtica a partir de El somni d'una nit d'estiu: a ulls de Berkoff, Oberó seria un narco isabelí, que fa escampar el polsim màgic per posar en evidència a Titània i sembrar el caos amorós al bosc, i Puck, és clar, el camell de torn. Un surt de Els  Dolents de Shakespeare amb tots els dubtes sobre el text apuntades més amunt però amb una certesa absoluta: ha presenciat un descomunal tour de force de Manel Barceló de gairebé dues hores de durada sense mirar el rellotge ni per un moment.