LA MONJA ENTERRADA EN VIDA

Joventut al combat. Un viatge Barcelona –Xina- Japó i rodalies, entre les parets del relativament nou local La Seca- Espai Brossa. “Una monja enterrada en vida”, un repte i moltes ganes de gamberrisme teatral. Nao Albet i Marcel Borràs al capdavant d’un inquietant vaixell.

Fins el 8 d’abril, en ple cor del Born, és ressuscitada una monja. “La monja enterrada en vida o secrets d’aquell convent”, text original del dramaturg i empresari teatral de finals del segle XIX, Jaume Piquet, estrenada el 1886 a Barcelona, ha estat adaptada i dirigida (i interpretada) per aquest parell de joves que venen prement l’accelerador generacional d’actors, directors i dramaturgs.

El text original es basava en una llegenda urbana de finals del segle XIX, que circulava per ambients anticlericals i que parlava sobre atrocitats comeses a les fosques, dins els convents, com enterrar novícies o monges en vida, per cobrar-ne la dot que les famílies guardaven quan la filla no es casava. Aquest text, en la seva època, va ser dels més famosos de l’autor. Dins el gènere teatral del Grand Gignol, originari de Paris, utilitza i juga amb l’atracció humana cap a la mort i la tortura, i fa ressò de les exhibicions i execucions publiques de la França del segle XVIII.

La història explica com l’Elvira (interpretada per Shang-ye), ha estat tancada en un convent pel seu pare, intentant evitar que sucumbeixi al pecat de la carn amb el seu xicot, l’Albert, que desesperadament, intentarà rescatar la seva estimada de la reclusió en un convent dirigit per un abat de dubtosa integritat. Paral·lelament, un noi ha d’aconseguir taronges de l’arbre que hi ha al pati del convent, per un desig de la seva dona embarassada. L’Abad intentarà acabar amb la vida de l’Elvira quan s’assabenti que intenta escapar amb el seu estimat. El buscador de taronges s’hi veurà esquitxat sense remei. El plat està servit.

Els joves dramaturgs i directors Albet i Borràs ens presenten aquesta peça sota la seva particular visió. L’acció succeeix en la mateixa època que l’original, però amb tocs de modernitat que podrien patinar, però presos amb sentit de l’humor són gamberrades interessants. La monja és xinesa, i durant tota l’obra parla en xinès (subtitulat en català)i sap arts marcials. Amb aquesta premissa, ja podem intuir com divergirà l’adaptació de l’original. Bola de drac, el manga i Tarantino. Això també va dins la cassola. Una mica de sacsejada i… teatre gamberro, amb picada d’ullet, fresc i interessant. Potser massa  limitat a una generació en concret que connectarà amb l’espectacle.

A l’espectacle li manca cert rodatge actoral en algunes escenes. També s’hi  palpa certa intermitència, marcada per  massa foscos de llum (tot i que la resta d’il·luminació durant l’obra és molt aconseguida), i canvis amb transicions poc fluïdes,  que fan que l’espectacle de vegades sembli una fusió d’esquetxos.  L’escenografia està força ben resolta.

Una mica de punkarrisme a l’escena. Una adaptació més aviat estètica que conceptual, que aconsegueix deixar un bon sabor de boca, però poc pes en la memòria.