dissabte, 14 d’abril de 2012

CORIOLÀ




Shakespeare torna a estar de moda als teatres de Barcelona. Tres són les obres del dramaturg britànic que conviuen en l’escena catalana: El mercader de Venècia al Teatre Nacional de Catalunya, Els dolents a la Sala Muntaner (inspirat en els vilans de les seves obres) i Coriolà al Teatre Lliure. La primera i la tercera, a més, comparteixen un mateix esperit, reivindicar l’actualitat dels textos de Shakespeare lligant-los amb el context en què vivim: crisi, manca d’escrúpols dels poderosos o ambició.
Tot i  no formar part de les tragèdies més conegudes i representades de Shakespeare, Coriolà és potser una de les més complexes per la personalitat del protagonista, un heroi militar que rebutja el poble tant com qualsevol manera política de sotmetre's a la seva complaença. A Coriolà ,com ja havia fet l'escriptor anglès a Juli Cèsar, explora sense aventurar conclusions el funcionament de la democràcia romana mostrant les intrigues polítiques dels patricis i senadors confrontades a la supèrbia de l'heroi en qui veuen  el perfil d'un tirà. Basada en una obra de les Vides Paral·leles de Plutarc, el text de Coriolà resultava tan contemporani a la Roma dels Cèsar com a l'Anglaterra de 1609 i també, doncs, a la nostra actualitat democràtica.
Hi ha actituds en l’ésser humà que mai canvien i Shakespeare sembla que ho sabia. En el cas de Coriolà, però, la cosa se’ns mostra tan clara que, fins i tot, ens neguiteja. L’acció gira al voltant de Cneus Marcius, àlies Coriolà, heroi romà aspirant a cònsol que és rebutjat per la poca afecció que li té al poble (vol comptar amb ell per arribar al poder, però les seves ambicions el converteixen en un traïdor). Coriolà, enfadat, no dubta a venjar-se, esdevenint situacions paradoxals que fan que pensem en una paraula que domina l’escenari del Teatre Lliure: democràcia.
El director Àlex Rigola ho ha volgut aprofitar per fer una versió moderna del clàssic de Shakespeare. Ha fet del text, cinc actes, una refundició absoluta i presenta una proposta escènica sòbria, eminentment  minimalista i més enunciativa que teatral que sembla buscar  el ressò de les paraules, la profunditat de les idees llançades pels intèrprets al públic, cara a cara. Sobre l'escena buida, Rigola disposa una enorme paraula giratòria, "Democracy",  amb la que el director vol expressar, i això sí que és actual, les debilitats i contradiccions del sistema democràtic. Els personatge reduïts a  vuit actors (cinc homes i tres dones) que són, bàsicament, els tribuns, els que jutgen Coriolà, però vestits d´una manera contemporània: camises blanques, pantalons negres i corbates. L’escenografia és mínima: cadires, alguns guants vermells de boxa (les restes de la batalla) i la resta forma part de la imaginació dels espectadors.
El director conserva gairebé íntegrament la primera escena en la qual el poble es queixa de què els governants tenen de tot  mentre ells passen gana. Un text i unes paraules de rabiosa actualitat on Mercè Arànega, en el paper de la mare de Coriolà, i Joan Carreras en el del protagonista, transmeten uns personatges de carn i ossos.  Encara que la resta dels actors han estat molt bé a l’hora del text que ha sonat potentíssim.


Joan Carreras com a Coriolà
 L'etern conflicte de la fam del poble que creu que els qui manen buiden la menjadora és la síntesi dels fets. Àlex Rigola se centra en el discurs com un combat entre Coriolà i els seus opositors. En uns quants assalts i uns quants KO, entre remor de batalla i pluja de metafòrics cops de puny —desenes de guants vermell sang encès que volen simbolitzar segurament la caiguda dels vençuts— i el ball kung fu o, en versió medieval, de l'estil que podríem anomenar Desperta ferro!
Fa deu anys, una altra versió de Coriolà es va veure adaptada al català pel mateix Joan Sellent, que també signa l'actual. Aleshores va ser el director Georges Lavaudant el que la va presentar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, amb Lluís Homar de protagonista i vint-i-tants personatges més. Allà, dominava la fredor i la grogor dels ponts de l'urbs. Aquí, tot és negre i llis. Dues maneres d'afrontar un text que, com més temps passa, més ressona, dissortadament, a massa actual. "No hi ha democràcia enlloc", afirmen unes paraules de l'escriptor José Luis Sampedro incloses en el programa de mà. "La gent està boja?", es pregunta després. "No, la gent està manipulada." Àlex Rigola ho intenta constatar mitjançant Shakespeare en encara no una hora i quart. Deixant enrampat Coriolà al mig de la colla de covards que l'han endollat al corrent de la traïció.
Una versió molt personal però d’indubtable actualitat . No us la podeu perdre!!

Cap comentari:

Publica un comentari