Timó d´Atenes

Després d’haver inaugurat oficialment l’onzena edició del festival Shakespeare, Timó d’Atenes torna a la Biblioteca de Catalunya amb la particular versió que n’ha fet La Brutal, una productora fundada per David Selvas fa tres temporades a la qual, i entre d’altres, ara s’hi ha incorporat Julio Manrique. Timó d'Atenes és una peça estranya, difícil, que el poeta escriu en 1607, gairebé com a pòrtic o primera incursió en l'experimentació formal dels romanços, a cavall entre la faula i el discurs moral. Poc se sap d'aquesta obra. Segons alguns estudiosos, Shakespeare va intentar escriure mà a mà amb Thomas Middleton, però no està provat. Sembla, igualment, que no la va acabar, que potser es va cansar d'ella i la va tirar al calaix; en tot cas no hi ha constància de la seva estrena i no s'edita fins a vint anys després. És possible  que se li creués Coriolà, composta per les mateixes dates, i que el personatge d'Alcibíades, el militar amic de Timó i repudiat pels senadors atenesos, amb el qual l'antiheroi romà guarda no poques semblances, fos el seu germen. Alcibíades es diria que ha estat una mica abandonat per Shakespeare: forma part del grup de convidats de Timó al principi, és un vague mirall de la seva caiguda i agent final de la destrucció de la ciutat, però té molt poques escenes. 

Tampoc sabem massa de Timó: el coneixem com milionari, generós i mecenes, sense família ni amant; se'ns diu, tard i molt de passada, que va ser militar, i la seva mort, potser fruit d'un suïcidi, és una incògnita. Sobre el seu perfil psicològic se m'ocorren dues possibilitats, a escollir: a) necessita ser adorat, però és un malgastador i un ingenu al que aixequen la camisa, detonant seva còsmica ira, i b) (més interessant) anhela secretament ser despullat de tot , per abocar-se al no res. La trama d'aquesta curiosa barreja de tragèdia, comèdia satírica i al·legat furiós és molt lleu: bé podria haver estat un monòleg o un poema dramàtic. Excepte Alcibíades, el fidel criat Flavi (aquí convertit en Flàvia) i el virulent Apemant, misantrop professional, els restants personatges són tot just ombres, pinzellades sense individualitzar, dos grups compactes: la petita cort de paràsits i aduladors que envolta Timó, i els visitants sense nom, irònicament equiparats per Shakespeare (lladres, senadors) que acudeixen després a la seva cova. Quan Timó es retira del món, l'acció s'atura i passa a ser reflexió (imprecatòria, però reflexió).

Timó d'Atenes és un text obert, un experiment sense cadàvers (físics) a l'escenari. Metafísics, tots. L'acció es retira per deixar pas a l'estricta reflexió. La conclusió és poc optimista per a la humanitat. Alguna cosa hi ha de lúcida decepció en l'etapa final de Shakespeare, confirmada després amb la seva última obra: La tempesta. Shakespeare la va situar a la Grècia clàssica; Sergi Pompermayer i David Selvas la transporten a l’Atenes dels nostres dies, però l’espectador pot ubicar-la en molts altres indrets, ja que la història que ens explica és del tot extrapolable. L’actualització també es fa visible a través del vestuari, la música i, sobretot, de l’escenografia, que contraposa els dos espais principals on es desenvolupa l’acció: la casa d´en Timó, un habitatge que endevinem dissenyat segons dicten les últimes tendències, i el descampat naturalista ple de deixalles on ha decidit acabar els seus dies.

Posada en escena reduïda als personatges essencials per explicar aquest viatge de l'aparença hedonista a l'ascetisme com a forma de protesta radical davant del món. Lliure de necessitats per a ser lliure per pensar i dir tot allò que el compromís davant el pròxim no permet expressar. Austeritat que es manifesta també en allò formal, amb solucions escèniques interessants, com l'ús del flash-back. Timó d'Atenes és també un vehicle perfecte perquè Julio Manrique mostri tot el seu arsenal interpretatiu. Un 'tour de force' físic, mental i emocional que aprofita a fons per demostrar per què és un dels actors de referència del teatre català. Present gairebé tot el temps a l'escenari, sedueix el públic amb la seva convicció per conduir el personatge per tots els estadis de la seva transformació interior. En cadascuna de les seves etapes i parlaments és d'una honestedat conqueridora.La violència i l’agressivitat dels crits i cops de peu, que pretenen plasmar el malestar que s’ha generat dins i fora del protagonista, contribueixen a refermar l’aire contemporani que caracteritza aquesta proposta  i que, d’altra banda, esdevé un bon esquer per captar un sector de públic jove que sovint es troba a faltar a les platees i per al qual s’ha creat el projecte Escena 25. Un bon equip d’intèrprets –entre els quals cal destacar Marta Marco, Mireia Aixalà, Òscar Rabadan, Fèlix Pons...– fan costat a un gran Julio Manrique.

PD.- La companyia La Brutal, fundada per l'actor i director David Selvas, ha afegit al projecte la parella Julio Manrique (exdirector del Teatre Romea) com a codirector artístic i l'actriu i traductora Cristina Genebat, com a coordinadora de continguts, entre altres col·laboradors. La primera obra va ser L'habitació blava (Teatre Romea, 2010-2011), i, a més de l'actual Timó d'Atenes, tenen en cartera: Los Esqueiters (Nao Albet i Marcel Borràs, estrena novembre Temporada Alta); Santa Nit (Cristina Genebat, estrena desembre 2014) i World of Wolves o W of W (Núria Legarda, a partir de textos de Shakespeare, sense data d'estrena).

Love is Strange (El amor es estraño)

Que dues  dues persones enamorades portin 39 anys plegats és un fet irrellevant, per natural, que potser en un món com l'actual s'ha convertit en rellevant, per poc habitual. Que aquestes dues persones puguin casar-se després d'aquesta pila de temps de convivència gràcies a una nova llei que permet el matrimoni homosexual és un fet rellevant, en el social, que parteix d'un fet irrellevant, per habitual: l'amor, sigui de la condició que sigui. Que aquesta signatura, que aquest contracte legal, porti a un d'ells a l'atur a causa del component homosexual, i amb això a la crisi econòmica i a una sèrie de problemàtiques quotidianes de caràcter casolà, sentimental i amistós és un fet enormement rellevant . Encara que el que sorprèn, i és fantàstic, és que el director i guionista que ha descrit aquest panorama en els primers minuts d´El amor es estraño decideixi a partir d'aquí convertir en irrellevant que aquests dos éssers que s'estimen siguin homes, perquè amb això arriba a un fet rellevant: la naturalitat amb la qual s'hauria de veure que dues persones del mateix sexe s´adorin.

L'anecdotari cinematogràfic universal probablement acabarà registrant El amor es estraño com la pel·lícula del matrimoni homosexual entre Alfred Molina i John Lithgow al Nova York de la legalització dels casaments gais (aprovades el 2011). Encertarà, però es quedarà curt: aquest film no amaga una ànima exemplaritzant ni és el Philadelphia de la segona dècada del segle XXI. Aquesta és una pel·lícula d'actors, de secundaris habituals en sabatilles d'estar per casa, còmodes davant de qualsevol personatge que consagra la parella Molina-Lithgow, una de les més creïbles dels últims temps. Més enllà de tot això, incloses les opcions de nominació a l'Oscar, la història d'aquesta parella madura i de tots els que els estimen (és un film sobre els afectes i els riscos diaris que poden patir) davant d'una situació sobrevinguda, està rodada amb un gust i una precisió exquisits. 

Ira Sachs, al qual coneixíem per apuntar als sentiments difusos en El juego del matrimonio i Keep the Lights On, càrrega aquesta vegada el pes en la llum de la ciutat (Manhattan, un altre actor principal) i dels seus personatges, il·luminant les seves petites victòries i derrotes quotidianes. La sensibilitat i el tempo elegits per al doble desenllaç (aquest noi perdut a l'escala) obren el focus de l'esperança lluny d'amaneraments, amb el toc humanista just per tirar endavant sense auto enganyar-nos. 

A través d'una bella fotografia, tant en interiors com en exteriors, i d'una elegant posada en escena, de les que no es noten, però que engrandeixen cada seqüència pel seu gust per l'enquadrament, Ira Sachs ha realitzat una pel·lícula sobre la dificultat per conviure sota un mateix sostre, encara que sigui entre persones que s’estimen: marit i dona, aquests amb els fills, i tots ells amb un nouvingut.

 Una obra profundament novaiorquesa que, a més, juga bé amb el concepte del fora de camp i que conté una preciosa el·lipsi (clàssica, amb fos a negre, però inesperada, pel moment) que aglutina un conjunt en el qual llueixen les interpretacions dels dos actors: les seves mirades, els seus somriures, els seus petons, la seva delicadesa, la seva complicitat. I així, d'una manera irrellevant per assolir la rellevància, compondre una cosa que sembla passada de moda però que és perenne: una gran pel·lícula.

El suïcidi de l´elefant hipotecat

La capacitat de LAMiniMAL a tergiversar una rèplica és notable. Tant sigui una cita,aparentment senzilla i concloent, com un moviment. Canviar un ítem d'una frase descobreix un món de significats diferents. La jove companyia, que treballa seguint el joc de l'aleatorietat que preconitza José Sanchis Sinisterra, presenta aquests dies a La Seca El suïcidi de l´elefant hipotecat un muntatge que satura de dicció però que, en canvi, persegueix una dramatúrgia que es pot reconèixer. La companyia busca en el caos la indefensió de l'espectador. Tot i tractar-lo sempre amb molta correcció, el porta a llocs en què aquest se senti insegur i, per tant, la funció no pot ser passiva. 

La trilogia Fer sonar una flor busca aquesta certa incomoditat (encara que convidin a vi i a patates fregides i sempre se sigui molt cordial). Els textos breus de l'autor es veuen pervertits per titulars del diari. De sobte, que una cosa sigui poca cosa, es converteix en l'anarquia, o la impotència.

Malgrat tot té la voluntat de generar una reflexió respecte al sistema imperant a partir de textos breus de Sanchis Sinisterra. Llavors La Seca esdevé un lloc de debat, un espai en comú on els petits fragments de vida compartida s’aproximen per crear una experiència teatral integradora. A les tres instal·lacions hi veiem conductes plenes de gestos repetits i sistemàtics. Relacions viciades que seran els acompanyants d’un text que poc a poc s’anirà teixint conjuntament fins a filar una única peça. Són moviments mimètics, pautats al compàs de la música. S’acceleren, s’alenteixen, s’aturen. Així com el text, que juga amb el ritme i la sonoritat. 

És un espectacle ple de mirades al públic, que el fa sentir-se partícip, implicat. Intentem estar pendents de tot, no deixar escapar res, però potser l’error està en voler captar i racionalitzar tots els estímuls. Hi ha quelcom de visceral que no és pot controlar però que ens va removent. És interessant el joc dels intèrprets, que deixen de ser-ho per esdevenir espectadors davant el gran monòleg final. El personatge parla del que significa per a ella acabar la funció i creuar la porta de sortida. És cedir-li el torn a l’actriu, desaparèixer com a personatge, renunciar a la seva vida. És allà on ens fan evident l’artifici teatral, ens obliguen a prendre consciència del fet escènic. Una màgia especial es construeix al voltant d’aquest moment, on per uns moments el personatge ens apel·la, ens mira, ens explica les seves angoixes. Som els seus confidents. I inevitablement amb el cap el magnífic text Sis personatges en busca d´un autor de Luigi Pirandello.

Segurament, l'encert d'El suïcidi de l'elefant hipotecat és que es poden reconèixer bé els personatges. No són realistes (l'exercici de moviment reiteratiu obliga a unes interpretacions fredes) però sí que es percep com el seu discurs va fent-se cada cop més simple, com si caigués per un embut, i els matisos quedessin fora de la botella. No és gratuït que els titulars els extreguin de diaris com ara La Razón, El Mundo i ABC. Les altres capçaleres es troven exposades, com si fos una opinió que no es vol discutir; es deixa marcir als quioscos. El que compta és la seguretat d'una classe que s'atreveix a discrepar en les motivacions del suïcidi.Com la de l'elefant que, després de dotze anys de provar de fer un salt per sortir del zoo de Tunis i veure que no n'era capaç, va acabar deixant-se caure. I morint.

VICTÒRIA D´ENRIC V

La nova Kompanyia del Teatre Lliure s'ha enfrontat ara a un gran clàssic: Enric V; pot ser, de les recreacions shakespearianes de la història d'Anglaterra, la que ha gaudit de més èxit en l'escena contemporània. Però Pau Carrió -que signa versió i direcció- ha volgut, d'alguna manera, bastir el personatge amb escenes de la segona part d'Enric IV. Es tracta d'aquelles escenes en que ens mostren un jove príncep Enric desvergonyit i pocasolta, company d'una soldadesca gens noble i més atent a gaudir dels plaers de la vida que no pas als assumptes d'Estat. Un bon contrast amb la figura del valent i astut Enric V que portarà les seves tropes a una gran victòria i acabarà per ser el primer en la successió al tron de França.

Els fets històrics van ocórrer entre el 1387 i el 1422. Una de les primeres versions de Shakespeare data del 1594 —la distància de dos-cents anys crea llegenda— i la que es considera que dóna peu a la versió actual, és del 1598. I la versió que n'ha fet Pau Carrió vol recuperar, en part, l'esperit de com es representava en temps de Shakespeare, explicant als espectadors la història, fent-ne novament llegenda i reblant el clau en els aspectes que el pas del temps la fan encara més èpica.

Enric V, com a heroi que és, deixa poques ombres per a les contradiccions del seu personatge. Tot i així, la interpretació que en fa Pol López és molt àmplia, ja que la peça va tensant el personatge pel seu vessant més festiu i popular i per la seva grandiloqüència de monarca responsable. 

El joc de presentar l'escena despullada, com faria Shakespeare al The Globe, juga molt a favor. I també la incorporació musical (i l'apunt coreogràfic) per aconseguir que la lluita ressoni al cap de l'espectador com una superproducció quan, en realitat, tot es mostra amb un contrallum i cossos patinant sobre un linòleum humit. L'obligació de doblar de personatges permet que cada actor defensi rols ben diferents, cosa que és interessant d'ensenyar per a un repartiment com aquest format per la Kompanyia del Lliure. La paraula de Shakespeare no perd intensitat amb unes interpretacions més properes que si tot sonés ampul·lós. El joc funciona per la seva simplicitat i honestedat. El públic és, per moments, l'exèrcit a qui arenga per a una derrota digna o una victòria històrica.

Pau Carrió ha fet una versió que ha revestit amb música original —autoria d'Arnau Vallvè, a la bateria, músic del grup Manel, amb algun cop de mà, o de violoncel, de l'acriu Laura Aubert, i algun altre reforç musical del mateix Pau Carrió i d'Albert Prat— i que ha despullat d'artificis, posant-se ell mateix com a mestre de cerimònies i deixant una sorpresa visual i plàstica per a una de les escenes finals que integra en el muntatge la coreografia de tall contemporani i la interpretació coral indie. Entremig, el text adaptat de la versió de Shakespeare manté la riquesa del llenguatge original, sense absurdes frivolitats, i amb una notable bona dicció, essencial en una obra com aquesta que ha de rebotar sense dificultats cap als espectadors.

El repartiment respon amb equilibrada entrega a les exigències d’aquesta versió que qüestiona l’objectiu de la victòria i planteja interrogants sobre les seves conseqüències.

La Isla Mínima

Alberto Rodríguez és un director que augmenta en interès a cada nou film que realitza. No era el mateix el d´El Traje que el de Siete virgenes, el d'After que el de Grupo 7.La isla mínima comparteix amb aquesta última el gènere policíac, però tant la història relatada com la manera d'utilitzar l'espai i inserir-lo com un protagonista més des dels preciosos títols de crèdit (plànols alçats dels aiguamolls de manera que semblin un dibuix al·lucinant abans que una geografia real) és ben diferent. A més, sent un relat neoclàssic d'enquesta policíaca (dos agents d'ideologia oposada, expedientats tots dos per diferents raons, han de aclarir l'assassinat de dues germanes adolescents en un poble de les maresmes del Guadalquivir), és també un retrat ajustadíssim, sense alçar la veu , dels efectes gens residuals del franquisme, o tardo-franquisme, en la societat dels vuitanta.

 A poc a poc, el realitzador andalús està construint, com qui no vol la cosa, potser la més coherent de les carreres en el cinema criminal que s´hagi vist en el recent cinema espanyol. En aquesta, sens dubte, la seva pel·lícula més rodona, per no,  dir, la seva primera obra mestra, aconsegueix a més una cosa que ja s'intuïa en l'anterior  Grupo 7 (2012): la capacitat del director, i del seu guionista, el imprescindible Rafael Cobos, per reconstruir amb extrem rigor el referent històric més o menys recent. Aquí, una exposició de l'impactant fotògraf sevillà Atín Aya li serveix d'inspiració per armar un trencaclosques fascinant, es miri per on es miri: la resolució d'un doble crim a les maresmes del Guadalquivir, en l'any de gràcia de 1980; un escenari senzillament exquisit,i  un assassinat repugnant. 

La pel·lícula d'Alberto Rodríguez és apassionant des del punt de vista del gènere: Déu n'hi do reconduir amb èxit fins a tres trames criminals en una sola pel·lícula, sense perdre mai de vista cap, i complint amb satisfacció la conclusió de totes. Ho és des del punt de vista dels seus personatges. La relació entre el policia demòcrata Raúl Arévalo i l'esmunyedís Javier Gutiérrez (excel·lents tots dos, però cal delimitar que aquí el segon aconsegueix el seu millor personatge en cinema fins a la data) és qualsevol cosa menys maniquea. Des del punt de vista històric, que potser és el que millor sap reflectir el film. Aquest moment de canvi, quan molt viscontinianament el que és vell es resisteix a morir, però el que és nou li costa molt obrir-se pas (en definitiva, la creació d'una ficció essencialment política), mai havia estat reconstruït així en el cinema espanyol. 

La incertesa, l'horror sense nom, la vida dels “señoritos” avorrits que es passen de la ratlla, però també la passivitat de les classes subalternes, els somnis d'adolescents que es moren d'avorriment i aspiren a un món de confort, el dia a dia d'anar trampejant per seguir vivint, són els elements del trencaclosques. Al film no li falta gairebé res: tensió i atmosfera, tempo modèlic, alguna que una altra sorpresa i gir ben portats, excel·lent treball dels seus dos actors protagonistes, ajustada i expeditiva violència, dos finals exemplars (un pel que fa a la trama policíaca, un altre en relació a aquest retrat de la societat espanyola i la influència de la dictadura).

I, com ja he dit, un ús excel·lent del lloc, de l'espai físic, la terra mansa perforada per l'aigua que sembla influenciar emocionalment els personatges més que qualsevol una altra cosa, un lloc que sembla oblidat del món. I el retrat d'una societat i d'un canvi polític que explica moltes coses del que està passant actualment en la societat i en la política espanyola. On el franquisme i la corrupció estan instal.lats en el poder i que són un simptoma de la descomposició d´un règim. Una gran, immensa pel·lícula. 

MAR I CEL

El vell vaixell d'Àngel Guimerà i Xavier Bru de Sala torna a solcar la Mediterrània. La companyia teatral, especialitzada en musicals, Dagoll Dagom ha tornat a muntar el seu musical més icònic, Mar i Cel al Teatre Victòria per celebrar el seu 40è aniversari. És la tercera vegada que reestrenen aquesta història de pirates, després de l'estrena de 1988 i la seva posterior reposició en 2004. Sens dubte, aquest és el gran musical català per excel·lència. Els qui han tingut la sort de viure el naixement, l'esclat i la puixança de Mar i cel es trobaran aquesta vegada amb un espectacle renovat tant en la forma com en els intèrprets —un càsting 99,99% nou— però fidel a l'esperit de la primera adaptació: modernitzar Guimerà, fer-lo contemporani, entenedor i recuperar el seu paper estimulant per a noves fornades no només d'espectadors sinó també de nous intèrprets que troben en els reptes de Mar i cel l'escola imprescindible en qualsevol cultura teatral. 

La història explica com uns corsaris musulmans tenen presos a un grup de cristians. El capità dels pirates és Saïd, qui de petit va ser expulsat del país després de veure com assassinaven als seus pares. Ara solca els mars servint la seva venjança. Però dins del grup de cristians hi ha una dona, Blanca. L'obra escrita per Àngel Guimerà en 1888 és un dels drames romàntics per excel·lència de la literatura catalana, el nostre Romeo i Julieta. Un segle just després Dagoll Dagom va encarregar a l'escriptor Xavier Bru de Sala perquè la adaptés per al teatre. Al mateix temps el compositor Albert Guinovart es va encarregar de dotar el text d'una partitura única. El resultat es tracta d'una obra que s'aproxima més al concepte operístic que no al musical, tant per l'estructura narrativa i musical com, sobretot, per les veus, agafant tots els tons, greus i aguts, dels barítons a les més líriques. 

 Ningú es pot sentir aliè a la trama de fons de Mar i cel en un moment que les tensions i el xoc entre dues cultures i religions, la islàmica i la cristiana, i el mur que encara divideix el món en dos, orient i occident, torna a estar encès. Ningú, tampoc, no es pot continuar sentit aliè a la història d'amor, èpica i heroica, que, amb un to jovel i idealista es teixeix entre els dos pols oposats del conflicte, la jove cristiana Blanca i el jove morisc Saïd. Ella, hereva dels qui al segle XVI persegueixen i expulsen els moros. Ell, testimoni de la crueltat que ha patit la seva família i el desarrelament propi tot i ser també fill de la Mediterrània. La nova versió pivota igualment entre aquests dos grans eixos. L'equip de Joan Lluís Bozzo ha aconseguit amb aquesta nova versió armar el muntatge amb un muntatge audiovisual espectacular. La innovació entra de la mà de la tècnica amb una introducció d'efectes visuals de fons celestial i marítim, i d'efectes sonors ambientals que fan que el mar cobri més protagonisme i que el rugir de les ones i la tempesta s'escampi per la sala gràcies a un sistema similar a allò que el cinema va descobrir i que abans s´anomenava Dolby estèreo. 

Les projeccions de fons atorguen la profunditat que exigeix ​​el text (i que el reduït escenari no pot aportar) amb aquest mar i aquest cel que va mutant, amb el palau reial de Felip III o amb el soco.Però l'aposta més important d'aquesta recuperació de Mar i cel és el relleu generacional de la companyia, planter de futur que garanteix que la proesa de Dagoll Dagom de tornar-hi no acabarà aquí. Blanca és Anna Sant Martí, una actriu gallega de veu clara. Al costat de la noia està Roger Berruezo, Saïd, el capità corsari. En aquest cas, Berruezo se li nota un creixement per dotar el personatge d'una veu amb una amplitud de greus que li queda com un guant. Però el gran encert de càsting no està només en els dos protagonistes sinó també a la resta del repartiment. Torna Pep Cruz (actor senyera de la companyia) a ser Joanot, però després hi ha Xavi Lite, veu de baríton per marcar el fidel Hassen, la veu del grumet Idriss, magnífica Júlia Jové, el Osman de Víctor Arbelo, el Albanès de Marc Vilavella , el Ferran de Toni Viñals o la preciosa i delicada veu d'Elena Tarrats entre moltes altres. Un repartiment coral que marca el futur del musical a Catalunya.

 Però per sobre de tots hi ha un personatge omnipresent, l'emblema de la funció: el vaixell. Construït per Montse Arenós i Isidre Prunés (a qui se li va fer un calorós homenatge al principi de la funció causa de la seva mort), el vaixell pirata és majestuós amb el seu cavall de mascaró, movent-se de dreta a esquerra i girant sobre si mateix gràcies a un sistema hidràulic. Per això, al final, i després dels reiterats aplaudiments a tot l'equip artístic i tècnic, es va deixar uns minuts perquè el vaixell rebés també els seus crits mentre seguia solcant el mar cap a l'infinit, per portar aquest musical cap a l'eternitat.

Desde Berlin

40 anys de la publicació de “Berlin”, un dels quatre o cinc discos cabdals en la història del rock . Disc elegíac, disc barroc, “Berlin” va ser, recordeu per aquells que tenim certa edat, aquell monument en 10 cançons que el 1973 va posar els cabells de punta als peixos grossos de la RCA que, després de l'apoteòsic èxit comercial de “Transformer” l'any anterior, ja es fregaven les mans amb una nova col·lecció d´èxits. Error en el tret. Aviat van saber que Lady day, Caroline says o The bed -altres tants himnes a la desolació / gamma suïcida no s'assemblaven molt als hits no menys magistrals de la talla de Vicious, Perfect day o Walk on the wild side. Amb l'angoixant  “Berlin”, Lou Reed signava una obra mestra, rubricant en vinil la seva irrefrenable missió de lliurar al món  l´arquetip d'obra conceptual, aspra i tendent a l'incomprensible, almenys per als que esperant mel reben fel. 

Eren temps, encara, de reticències davant de segons quins realismes, o potser davant d'un avançat en el temps 'Dirty realism' des de la música que arribaria cinc anys després a la literatura. “Berlin”, cinc anys després del Maig del 68 destapava sense subterfugis la situació d'una parella tocada per l'esquizofrènia, la degradació personal, la violència, l'addicció drogoaddicta i el suïcidi.

¿Com es reflecteix tot això en un muntatge escènic, a carn viva, sense que fereixi la sensibilitat dels espectadors i, a més, els embolcalli en una atmosfera poètica? Borja Sitjà, director del Romea i vell amic de Lou Reed, va encarregar a Andrés Lima que portés a escena una cosa tan complexa com el relat imaginari d'aquests dos desgraciats. Lima va citar, en la distància, a Juan Villoro, Pau Miró i Juan Cavestany. Cadascú va escriure les seves escenes i les va enviar. Mai es van veure. El director ho va acoblar tot. Faltava traduir en carn, crit i llàgrima l'epopeia d'aquests dos penjats. Van aparèixer a l'escenari Nathalie Poza i Pablo Derqui. I així va néixer Desde Berlin.

Caroline i Jim són dos joves ionquis —ella prostituta i drogoaddicta, ell, un proxeneta amb brots de maltractador—, que passen de la primera trobada ingènua a la tragèdia personal quan el temps ha marcit la ingenuïtat inicial i ha desfet la parella amb els fills sota protecció social. Ni la dramatúrgia ni la direcció els ho han posat fàcil, als dos intèrprets. Algunes de les escenes, a cor, o més aviat a cos obert, creen un clima de calidesa que s'estén silenciosament per la platea.

Una altra cosa és si els fans de Lou Reed acabin de trobar que les diferents escenes del muntatge els apropen o els allunyen de la banda sonora que puguin tenir en la seva memòria musical. Que ningú no s'esperi una reproducció del disc. El muntatge guanya per la partida teatral i per la interpretació de Nathalie Poza i Pablo Derqui que —a banda de fugaces intervencions al piano d'ella, a vegades perfilada en ombra xinesa, i a la guitarra elèctrica d'ell— es lliuren en cos i ànima a reflectir amb intensitat i passió l'ascensió a la glòria i la baixada als inferns dels dos personatges.

El director i els tres autors  que li han donat format dramatúrgic als carrers musicals del “Berlin” de Lou Reed, no han pretès pas il·lustrar narrativament el disc conceptual que els inspira, ni tampoc han caigut en la temptació de convertir el seu muntatge en una mena de concert dramatitzat. Del que es tractava , era de deixar-se arrossegar per les atmosferes creades per Reed per tal de traduir-les en un grapat d’escenes punyents tan intenses i intensament desorganitzades com els sentiments i les reaccions al límit dels seus protagonistes. I ho han aconseguit de forma més que notable, amb l’ajut impagable de les esplèndides imatges videogràfiques de Miquel Àngel Raió i de l’espai sonor i els arranjaments musicals preparats per Jaume Manresa. 

Tots ells, ens proposen un viatge cap el Berlín dividit en dos per un mur brutal ( una dualitat que també guarda el seu bon paral·lelisme amb la que es mou per dins de Caroline i Jim), que serveix com a rotund paisatge d’una de les grans obres mestres de la història de la música. Ha plogut prou des del 1973 perquè els espectadors del segle XXI sàpiguen del que els parla Lou Reed. El “Dirty realism” de ficció ha mort però el seu verí està més viu que mai en la societat actual. Per això el muntatge Desde Berlin llisca com un poema visual que fa de testimoni epidèrmic d'un temps present. Magistral!!!!