MAR I CEL

El vell vaixell d'Àngel Guimerà i Xavier Bru de Sala torna a solcar la Mediterrània. La companyia teatral, especialitzada en musicals, Dagoll Dagom ha tornat a muntar el seu musical més icònic, Mar i Cel al Teatre Victòria per celebrar el seu 40è aniversari. És la tercera vegada que reestrenen aquesta història de pirates, després de l'estrena de 1988 i la seva posterior reposició en 2004. Sens dubte, aquest és el gran musical català per excel·lència. Els qui han tingut la sort de viure el naixement, l'esclat i la puixança de Mar i cel es trobaran aquesta vegada amb un espectacle renovat tant en la forma com en els intèrprets —un càsting 99,99% nou— però fidel a l'esperit de la primera adaptació: modernitzar Guimerà, fer-lo contemporani, entenedor i recuperar el seu paper estimulant per a noves fornades no només d'espectadors sinó també de nous intèrprets que troben en els reptes de Mar i cel l'escola imprescindible en qualsevol cultura teatral. 

La història explica com uns corsaris musulmans tenen presos a un grup de cristians. El capità dels pirates és Saïd, qui de petit va ser expulsat del país després de veure com assassinaven als seus pares. Ara solca els mars servint la seva venjança. Però dins del grup de cristians hi ha una dona, Blanca. L'obra escrita per Àngel Guimerà en 1888 és un dels drames romàntics per excel·lència de la literatura catalana, el nostre Romeo i Julieta. Un segle just després Dagoll Dagom va encarregar a l'escriptor Xavier Bru de Sala perquè la adaptés per al teatre. Al mateix temps el compositor Albert Guinovart es va encarregar de dotar el text d'una partitura única. El resultat es tracta d'una obra que s'aproxima més al concepte operístic que no al musical, tant per l'estructura narrativa i musical com, sobretot, per les veus, agafant tots els tons, greus i aguts, dels barítons a les més líriques. 

 Ningú es pot sentir aliè a la trama de fons de Mar i cel en un moment que les tensions i el xoc entre dues cultures i religions, la islàmica i la cristiana, i el mur que encara divideix el món en dos, orient i occident, torna a estar encès. Ningú, tampoc, no es pot continuar sentit aliè a la història d'amor, èpica i heroica, que, amb un to jovel i idealista es teixeix entre els dos pols oposats del conflicte, la jove cristiana Blanca i el jove morisc Saïd. Ella, hereva dels qui al segle XVI persegueixen i expulsen els moros. Ell, testimoni de la crueltat que ha patit la seva família i el desarrelament propi tot i ser també fill de la Mediterrània. La nova versió pivota igualment entre aquests dos grans eixos. L'equip de Joan Lluís Bozzo ha aconseguit amb aquesta nova versió armar el muntatge amb un muntatge audiovisual espectacular. La innovació entra de la mà de la tècnica amb una introducció d'efectes visuals de fons celestial i marítim, i d'efectes sonors ambientals que fan que el mar cobri més protagonisme i que el rugir de les ones i la tempesta s'escampi per la sala gràcies a un sistema similar a allò que el cinema va descobrir i que abans s´anomenava Dolby estèreo. 

Les projeccions de fons atorguen la profunditat que exigeix ​​el text (i que el reduït escenari no pot aportar) amb aquest mar i aquest cel que va mutant, amb el palau reial de Felip III o amb el soco.Però l'aposta més important d'aquesta recuperació de Mar i cel és el relleu generacional de la companyia, planter de futur que garanteix que la proesa de Dagoll Dagom de tornar-hi no acabarà aquí. Blanca és Anna Sant Martí, una actriu gallega de veu clara. Al costat de la noia està Roger Berruezo, Saïd, el capità corsari. En aquest cas, Berruezo se li nota un creixement per dotar el personatge d'una veu amb una amplitud de greus que li queda com un guant. Però el gran encert de càsting no està només en els dos protagonistes sinó també a la resta del repartiment. Torna Pep Cruz (actor senyera de la companyia) a ser Joanot, però després hi ha Xavi Lite, veu de baríton per marcar el fidel Hassen, la veu del grumet Idriss, magnífica Júlia Jové, el Osman de Víctor Arbelo, el Albanès de Marc Vilavella , el Ferran de Toni Viñals o la preciosa i delicada veu d'Elena Tarrats entre moltes altres. Un repartiment coral que marca el futur del musical a Catalunya.

 Però per sobre de tots hi ha un personatge omnipresent, l'emblema de la funció: el vaixell. Construït per Montse Arenós i Isidre Prunés (a qui se li va fer un calorós homenatge al principi de la funció causa de la seva mort), el vaixell pirata és majestuós amb el seu cavall de mascaró, movent-se de dreta a esquerra i girant sobre si mateix gràcies a un sistema hidràulic. Per això, al final, i després dels reiterats aplaudiments a tot l'equip artístic i tècnic, es va deixar uns minuts perquè el vaixell rebés també els seus crits mentre seguia solcant el mar cap a l'infinit, per portar aquest musical cap a l'eternitat.