TAXI...Al TNC!

Canvi de cicle. Esperem molt del nou TNC de Xavier Albertí i de moment, per encetar aquesta primera temporada, el gran mestre de cerimònies ha transformat la Sala Gran en una gegantina màquina del temps que ens transporta al mític Paral·lel dels anys 20 i 30 del passat segle, quan el gènere de les varietés sorgit de la Barcelona més canalla actuava d'hegemònic divertiment interclassista. Irreverència, ploma, música, màgia, humor; tot té cabuda en aquest calaix de sastre amb més de 70 artistes implicats i on el mateix Albertí (convenientment caracteritzat) dirigeix l'orquestra en directe al més pur estil music hall.

Taxi... Al TNC! és una inauguració diferent, un macro-espectacle benèfic i popular, obert a tot tipus d'espectadors i amb la vocació de trencar la solemnitat pròpia d'un acte inaugural, fent així trontollar els aires de grandeur que sempre han acompanyat a tan insigne equipament.

Durant hora i mitja i sota la dramatúrgia de Lluïsa Cunillé , Josep Maria Miró i Xavier Pujolràs, se succeeixen diferents números musicals (no tots) presentats per la gran veu de Jordi Boixaderas. També hi ha orquestra en directe sota la batuta de la directora polonesa Wanda Pitrowska que es presenta a si mateixa d'una manera suggestiva i que amaga una altra identitat sota del seu vestit de gala. Cada número és dirigit per un director diferent : Josep Maria Miró (qui aquest any estrena dues obres en el mateix TNC ), Carlota Subirós, Alícia Gorina, Jordi Prat i Coll , Xavier Martínez, Jordi Oriol, Israel Solà, Lurdes Barba, Joan Maria segura i el mateix director artístic del TNC , Xavier Albertí.

L'únic fil conductor de la vetllada és el bon humor, l'astracanada i la sàtira. Hi ha alguns números que resulten brillants. Com aquest Viatge deliciós en què el tenor Antoni Comas i la soprano Claudia Schneider presten les seves precioses veus als personatges bíblics de Josep i Maria en un viatge d'alt contingut sexual. També amb quedo amb el ritme de Fresquibilis sur mer amb un elenc esplèndid de dones destacant Marcia Cisteró i Mercè Arànega, o amb els Mali Vanilli, un duo còmic de cantants que es fan passar per una parella al cuplet de Soy Miguelito, o amb la esplèndida Aina , de veu poderosa i presència expansiva que relata la vida d'una prostituta a Flor de vici . El que es va endur però a majoria dels elogis va ser sens dubte Lluís Homar  capaç de fusionar home i dona en el número d´El cap viu. .

Però en aquest Taxi ... Al TNC ! no solament hi havia cuplets, balls sensuals i cotilles. El número del Mag Hausson, habitual de l'Espai Brossa - La Seca qui juntament amb Lina Lambert d´hostessa va saber enlluernar al públic amb els seus jocs de cartes i d'ampolles. Però sens dubte qui van sorprendre més van ser Animal Religion, un duo d'acròbates i ballarins. Un al piano interpretava El Vestir d'en Pascual de Joan Viladomat , l'altre es contornejava com si fos un gat. Un número de gran bellesa i complexitat.

L'espectacle va acabar amb la irrupció de quatre dels integrants de EGOS Teatre, una meravellosa companyia de teatre musical , que es van acomiadar del públic amb el tema que dóna nom a l'obra. Tots els diners que es recaptin en aquestes funcions seran per al programa Apropa Cultura, impulsat per L'Auditori però que té la implicació de 30 equipaments de Catalunya. Aquestes sales ofereixen entrades a 3 euros per facilitar l'accés a grups com ara de discapacitats, víctimes de violència de gènere i malalts mentals.

Una suggestiva inauguració de temporada. 

Un trozo invisible de este mundo

Les maletes es desplacen per la cinta corredora. Cauen a terra i xoquen entre elles, acumulant-se . Són trossos de vida d'immigrants, estancats, no poden avançar, no els deixen. Per allí apareix un senyor que decideix posar ordre a aquests vestigis, els separa i els posa drets i en fila . Mentre ens explica la seva visió sobre l'ordre que ha de seguir aquest món, tractant al públic també com si fos immigrant , adoctrinant-nos sobre la nostra naturalesa migratòria. Que ens quedi clara la diferència entre nosaltres i ells, que entenguem que aquí al primer món, amb les seves pròpies misèries, no podem cabre. Aquest policia duaner és el mar al principi d'Arquímedes i no deixarà que ocupem el seu espai. Qui ens fica el discurs demagògic és Juan Diego Botto, autor d'un text traçat amb poesia i dolor que es diu Un trozo invisible de este mundo, i que  s´ha representat al Teatre Lliure de Montjuïc aquest passat mes de setembre. L'obra està dirigida per Sergio Peris - Mencheta , recent guanyador del Premi Ceres per aquesta obra.

L'actor argentí establert a Espanya des de fa molts anys aprofita la seva condició d'exiliat argentí per armar unes històries descarnades, que tant provoquen el riure com humitegen els ulls. Són cinc relats, cinc soliloquis : 4 representats pel mateix Botto i un per l'actriu i cantant Astrid Jones.

El primer Arquímedes, amb el guàrdia , serveix per posar-nos en antecedents , deixar-nos un somriure congelat i treure'ns la vena dels ulls davant d'un tipus amb un pensament no molt diferent del que té gran part de la societat . Després, amb Locutorio,  l'actor se situa entre maletes per oferir-nos un recital còmic ficant-se en la pell d'un argentí que crida al seu país des d'un locutori espanyol . Aquest home ha de lluitar per imposar les seves paraules en un remolí de confusions mentre parla amb la seva dona. Li explica les seves misèries quotidianes a la ciutat mentre treballa en l'obra i al mateix temps intenta començar un negoci per a ella des de la distància. Tot el que  explica ens fa riure, però per sota repunta el dolor pel qui se sap lluny i sol. I com a autor Botto sap tallar el riure en el moment just : en l'anècdota de l'ucraïnès que cau de l'obra per caminar adormit .

Després del testimoni al locutori se'ns presenta una altra immigrant per la cinta de les maletes amb Mujer. Es tracta d'una dona africana que s´adreça ​​al seu fill, explicant-li la seva vida i la seva odissea particular a l´immigrar a Espanya. El canvi és sobtat i de mica en mica, l'angoixa i la foscor plana sobre el públic. És emocionant el testimoni d'aquesta actriu, Astrid Jones, que mostra el seu somriure més pur encara que res del que pugui explicar sigui per riure . El seu cant final ens trasllada al més profund de la terra africana , el lament d'una mare, d'un poble que no pot veure créixer els seus fills. Nua l'ànima.

El quart i cinquè testimonis serveixen perquè Juan Diego Botto s'immisceixi de ple en la seva història pròpia, en el seu drama personal: la història d'Argentina , banyada de sang per la dictadura . El primer relat ens presenta el testimoni de Turquito , qui està acabat de sortir del Centre de Tortura de la Marina Armada per acompanyar uns oficials a fer una passejada per Buenos Aires. A l'home , ansiós de llibertat, se li demana que reconegui col·laboradors. Aquest reflexiona sobre el seu paper d'heroi, de supervivent com ho fos Primo Levi , que va relatar les seves experiències a Auschwitz en Y si fuera un hombre. Després, en un salt temporal, al El previlegio de ser perro se'ns presenta el que seria el cosí d'aquest home, qui filosofa amb ràbia i sarcasme sobre el que suposa estar lluny de casa i perdre-ho tot per culpa d'un exili polític . El monòleg va carregant-se de mala llet a mesura que l'home va embastant diferents anècdotes per demostrar la seva tesi que els argentins no poden ni han d'oblidar, que la justícia ha de reconèixer el dany fet i castigar els malvats . De totes les històries que ha viscut aquest testimoni la que més despunta és la del rodamón i el seu gos, donant consistència a la denúncia cap a la naturalesa bàrbara i injusta de l'home.

En aquesta obra les emocions colpegen necessàriament les consciències. I ho fa gràcies a un text directe, sec, amb bon ritme, amb uns actors que senten el drama com a propi i amb una escenografia funcional i metafòrica que posa llum a este trozo invisible de este mundo.

DAU AL 7

La companyia Nozomi 700 teatre representa fins el 13 d'octubre en La Seca-Espai Brossa l'obra Dau al 7, un espectacle sobre aquest moviment avantguardista català, que va representar la negació de la societat del seu moment, en prendre una postura de provocació i agitació constant, que entronca amb Dada i els surrealistes. Els Dau al Set s’autoexclouen de l’ambient de tenebra cultural dels primers anys del franquisme.

El grup Dau al Set es crea al voltant de la revista del mateix nom, l’octubre de 1948,  fundada per Joan Brossa, el filòsof Arnau Puig i els pintors Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats.

L´obra l'interpreten Maria Donoso, Jordi Sanosa, Miquel Segovia i Pau Bou, amb direcció de Xavier Giménez. L'espectacle es compon de cinc peces avantguardistes de poesia escènica de Joan Brossa de 1947, maridades amb música del grup ZA! Inclou textos de la revista Dau al Set, un text biogràfic d'Antoni Tàpies i un de Carles Hac Mor. L'objectiu de la companyia segons el director Xavier Giménez és explicar Dau al set a les noves generacions, ja que va ser un dels projectes d'art contemporani més importants del segle XX. Va néixer a final dels anys quaranta per trencar amb una Barcelona trist, fosca i derrotada després de la Guerra Civil. 

Dau al 7 de Nozomi 700 Teatre és com una apassionada lliçó sobre les avantguardes catalanes encapçalades per Joan Brossa i la seva poesia escènica. Els quatre actors ens endinsen a una bogeria artística on la diversió i el joc de l’art són els ingredients principals. Els membres de Dau al 7 s’ho passaven bé fent-ho, la companyia Nozomi 700 Teatre s’ho passen bé representant-ho i el públic s’ho passa perfectament bé sent testimoni d’aquest huracà artístic.

Una de les peces que componen l'espectacle és Els assistents en fila índia de Joan Brossa, escrita l'any 1948. Planteja que els espectadors facin una fila índia darrera un mestre de cerimònies i que es moguin cap a l'indret on tindrà lloc la representació. Darrera hi van personatges estrafolaris, amb màscares i barbes. Els tres actors diuen un text, relacionat amb el número 3 i després el Mestre de cerimònies els respon. 

Els assistents en fila índia es reserva per al final de l'espectacle ja que, seguint les indicacions del poeta, se sortirà en fila índia cap al Passeig del Born, on es farà la representació. És una peça de cinc minuts de durada. Tant aquesta com dues altres peces de Brossa que formen l'espectacle, no s'havien estrenat mai. I és que totes cinc són força agosarades. Són textos antiteatrals, rupturistes, els actors s'arrosseguen pel terra o repeteixen compulsivament les mateixes paraules.

Si aneu a veure Dau al 7 veureu cinc peces de la poesia escènica de Joan Brossa on haureu d’obrir bé la ment, els ulls i els somriures. El joc està servit, només heu d’estar disposats a veure una peça teatral totalment diferent, sorprenent i divertidíssima. És una anada d´olla amb un final apoteòsic al carrer.

Este no es un lugar adecuado para morir

Sis actors (Xavi Álvarez, Pepo Blasco, Rosa Cadafalch, Oriol Genís, Òscar Mas i Sergi Torrecilla) desgranen una història que comença quan el jove que interpreta en Sergi Torrecilla troba el seu gos mort a la carretera dels afores del seu poble. Aquest fet i els seus propòsits d’enterrar-lo seran el pretext per desvelar-nos el relat familiar tal com el viuen respecte a ells mateixos  i respecte al poble on viuen.

I és que la història escrita per Albert Boronat (Vamos a por Guti) conté en si mateixa, i gràcies a la intel·ligent direcció de Judith Pujol (Companyia Obskené), cosa difícil d'aconseguir i de trobar: una aura màgica, estranya barreja de tristesa , malenconia i magnetisme que, al costat d'un conjunt de personatges tan patètics com deliciosos, fan d'aquesta obra un imprescindible.

El protagonista d'Este no es un lugar adecuado para morir és un jove de mirada trista que coneixem just en el moment que acaba de trobar mort a la carretera al seu gos, perdut des de fa dies. Ell mateix ens explicarà, en un aparentment desordenat relat, els seus plans per enterrar a l'animal. Seguint el seu relat coneixerem poc a poc la seva família i el seu món, el d'un poble qualsevol en què no passa res però en què la mirada dels altres, el què diran, és capaç de canviar-ho tot i, al mateix temps, tot segueixi igual. Un entorn trist i misteriós capaç d'esdevenir un personatge més de la història i influir en tot i tots. Un paisatge en què l'humor, tan necessari com improbable, prové del lloc menys pensat: el propietari de la ferreteria del poble i les seves ganes boges de compartir amb tothom la seva passió pels documentals.

Tot i que és una obra bastant coral en què de cadascú podríem ressaltar moments. espectaculars i intensos com l’escena del cotxe amb els actors Pepo Blasco i Rosa Cadafalch, o aquest pare i fill interpretat per l’Oriol Genís i en Xavi Álvarez respectivament i aquest jardí real i metafòric que el pare intenta mantenir net i que simbolitza una relació que arrenca l’alè quan sents unes paraules tan dures, sense anestèsia ni màscares que les atenuïn… El fil de la història ens el va descabdellant el personatge que interpreta en Sergi Torrecilla que combina magistralment el paper de narrador i fill alhora.

És ell qui ens porta del present al passat i, també, ens anticipa el futur amb uns marcadors temporals perfectament integrats en una línia cronològica imaginària en què queda ben palès com s’han anat construint aquests retalls d’una història que anem esbrinant.  És ell qui ens endinsa en una geografia humana plena de racons secrets i ens obre les portes d’aquests mons subterranis des de modalitats discursives tan variades com la narrativa  o la descriptiva i la força poètica amb què ens capbussen en les entranyes dels personatges. I, per descomptat, el pes que recau en uns diàlegs plens de metàfores, de paraules que costen que surtin i que per fi veuen la llum.  Diàlegs a dues o tres veus amb rèpliques i contrarèpliques discontínues que aporten dinamisme i agilitat a un text que malgrat que té moments en què se’t va clavant en les capes més profundes de la pell, també aconsegueix arrencar-te algunes rialles gràcies al to irònic que embolcalla les situacions que planteja.

Hi ha altres aliats per crear una atmosfera distesa en alguns moments. A banda del ritme tan ben jugat per la Judith Pujol i l’ajudant de direcció, Joan Arqué i de com combinen la focalització de cada una de les peces d’aquest mosaic humà, un altre dels elements que destacaria és la música de Marcel Bagès que va sonant al darrere, com un personatge més que també sent i que ajuda a abaixar la densitat de la sala en alguna ocasió o a connectar amb l’emoció que queda suspesa a l’aire. Destacaria, al capdavall, tot el conjunt d’elements escènics: la il·luminació, d’en Dani Sánchez; el vestuari, de la Giulia Grumi, o l’escenografia, d’en Víctor Peralta.

Fira de Tàrrega: Pelat

Pelat és el primer espectacle en solitari Joan Català,  jove creador multidisciplinari format en arts plàstiques, en teatre, en circ i en dansa, amb un extens currículum internacional.

Una proposta que neix de l’observació del treball artesanal i de la introspecció en les arrels geogràfiques i familiars de l’artista per experimentar amb l’espai i el moviment i per crear un diàleg entre la natura i l’individu cercant la complicitat amb l’espectador.

Original espectacle que combina dansa, teatre i circ, en el qual, dins d’un espai circular, els espectadors comparteixen la relació entre un home i un tronc. Des del silenci, es crea expectació i s’activa la participació màgica i espontània. En aquesta arriscada proposta artística tots són partícips directament o indirectament d’un ritual compartit i irrepetible, tots formen part d’un moment en què “l’aquí i l’ara” guarda una connexió profunda amb la tradició, el treball i el moviment de molts cossos diferents amb un mateix objectiu.

La proposta es construeix d'una banda amb un treball físic individual per donar forma a les intencions i investigar sobre l'objecte tronc i la seva relació amb l'humà. I d'altra banda, amb un treball col·lectiu que es fa amb les mateixes persones que estan veient la peça. Aquesta trobada de persones es basa en el joc, el treball, els moviments, l'escolta i la responsabilitat de trastejar un tronc i treballar per alguna cosa efímer. Una proposta que busca jugar amb la dansa, amb la proximitat, amb alguns records d'infància, amb el risc, amb l'espai urbà, amb el circ, amb la matèria orgànica, amb la responsabilitat, amb un tronc, amb unes persones.

Una peça concebuda per a l’espai públic, on quatre persones desconegudes s’uneixen a l’intèrpret per treballar amb un mateix objectiu, en un ritual al voltant de l’efímer. Una reflexió sobre el nostre fenomenal i inquietant pas per la vida.

Un dels objectius de Pelat és la comunicació a partir del cos en moviment, les cinc persones participants i jo ens sentirem units. Cinc persones que no es coneixen de res, però que gràcies a un objectiu efímer podran arribar a veure una petita part dels altres en la trobada, en el treball compartit. En aquests temps on les coses no van molt bé per motius socials diversos aquesta és una manera de buscar noves fórmules de fer, de col·laborar i d'ajudar-se. De treballar. Qualsevol de nosaltres pot fer-ho, només hem d'estar oberts, no dubtar dels canvis i trencar els costums per gaudir de la llibertat de triar. El trobar-se per treballar. Antigament molts dels treballs eren col·lectius i ho segueixen sent però d'una manera diferent. Són col·lectius en aparença però molt solitaris i individuals.

Els treballs rurals on la implicació física és bàsica són un bon exemple. Molts d'ells necessiten la coordinació de les persones per aconseguir els objectius i moltes vegades la comunicació és simplement visual. Com en Pelat

És una coproducció de FiraTàrrega i El Graner, amb el suport del Festival Sismògraf (Olot), Teatre Municipal de l’Escorxador (Lleida), Trayectos (Zaragoza) i el Festival TNT (Terrassa).

Fira Tàrrega: Remor (Res de res)

La creació dels mallorquins Marta Barceló i Joan Miquel Artigues va ser guardonada el 23 d´agost d´enguany  amb el premi més prestigiós del Festival Fringe d’Edinburgh, un Total Theatre Award per millor creació de teatre físic i visual. Aquests premis suposen un aval  l’hora d’exportar aquesta creació a la resta del món.

Aquest reconeixement se suma a les nombroses critiques afalagadores per part de la premsa internacional especialitzada, essent un dels 6 espectacles més recomanats del Fringe d’entre els milers d’espectacles de tot el món durant tot el més d’agost. . L’aposta de la coproducció de Res de Res i Artigues està recollint uns fruits que els projectarà a fer una gira per Austràlia, Italià, Xina, Irlanda i el Regne Unit.

Remor és una peça de teatre físic d’11 minuts de durada, una peça de moviment on dos personatges es retroben a través del record. Una experiència breu però intensa que l’espectador viu dins una estructura de 35 metres cúbics, que evoca la cel·la d’una presó. Els dos intèrprets ens expliquen utilitzant els seus cossos una història de necessitat mútua, tan intensa i plena de dolor i de veritat com extraordinària des d’un punt de vista tècnic. Una història de llibertat protagonitzada per dues persones que recreen una relació de necessitat mútua viscuda a frec de pell més enllà de qualsevol límit.

Ha de ser un cop de puny. Una peça d'11 minuts ha de ser molt ràpida, enèrgica, sense donar gaire temps a comprendre un fil dramatúrgic. És  una alenada potent que estaborneix. A l'espectacle, hi ha instants intrèpids que es compensen amb abraçades, emoció. Sembla que en aquell cubicle no hi càpiga gaire res, que la llitera estigui encastada a la cambra però l'acció descobreix com és possible esllavissar-se per cada punt. Hi ha una acció intensa, grams de màgia en l'equilibri. El públic és voyeur i té la capacitat de reforçar una acció amb les llanternes però queda massa enrere per sentir-se massa colpejat. Sí que comparteix la temperatura i les suors. Quan se surt fora, es respira agraït l'aire de capvespre però la ment encara repassa el significat d'aquelles fotos, d'aquella parella presa i separada però unida per les cartes i l'estimació. Es pren partit i  s'entra dins d'una intimitat, de la qual és possible  sortir canviat.

Fira de Tàrrega

Inspirat en el llibre El infarto del alma de Paz Errázuriz (fotografia) i Diamela Eltit (textos), El otro parla de la supervivència afectiva en una institució de malats mentals. El referent concret i immediat és el Psiquiàtric de Putaendo (Xile) que té cabuda per a 900 pacients. Amb el llibre i l’estudi in situ dels interns, els del Teatro Niño Proletario (Xile) han construït aquest espectacle d’estètica pràcticament hiperrealista. És un espectacle dur, amb algun toc d’humor i molta tendresa que deixa a l’espectador enganxat a la cadira. Bojos i boges enamorats, embogits d’amor... en qualsevol cas, persones en un estat d’alienació mental absoluta internats en una institució en tristes condicions d’higiene i salubritat. Dos tipus de marginalitat que convergeix en uns éssers humans que, malgrat tot, estimen i expressen com poden el seu amor.

L'elenc ( José Soza , Paola Lattus , Greta Nilsson , Eduardo Soto , Rodrigo Velásquez, Daniel Antivilo i Carolina Xifres ) actua rols diferenciats entre si i , generalment, sense connexió amb els altres, fins i tot quan es constitueixen les parelles. Tots els actors conserven sense errors la matriu catatònica, repetint sempre un moviment base.

Dos són els recursos expressius primordials en aquesta producció : el gest corporal que defineix cada actor -personatge, i l'univers sonor i musical compost per Jaime Muñoz, de gran protagonisme. La banda sonora és monumental i aclaparadora . És rica en matisos industrials, de vegades segueix o persegueix un o més moviments, acoblant o avançant el gest humà. Hi ha sons musicals harmoniosos, sorolls molestos ... També silencis que valoritzen el conjunt escènic .

No hi ha textos en boca dels personatges, sí frases que es projecten en els murs i que transporten el que busca emfatitzar l'obra, l'amor. La primera és  “Me enamoro ".En conjunt, actors i actrius mostren en escena certes conductes catatòniques que revelen davant l'espectador un món desconegut o que no es vol conèixer, pobre i abandonat, del qual convé mantenir-se allunyat .

A través del gest corporal què disposa cadascú es van delineant els actors - personatges. Amb el suggeriment que cada actitud particular obeeix al trauma que va provocar la seva bogeria, el gest corporal personal equival a una resposta instintiva de l'ésser humà en condicions extremes, el que permet la supervivència .

L'instint no es perd en aquestes condicions precàries i emergeix trencant fins i tot la reiteració catatònica. En aquest sentit, la sensualitat i l'amor s'expressen dislocats, però físicament, sense perdre el seu caràcter reiteratiu, en relació a les persones i a les coses, a la conservació de l'existència. Els nus femenins i posar-se sota dutxa equivalen a un crit per la vida i la sensualitat . Encara que l'única realitat sembla ser l'afirmació de l'altre a través de la negació d'un mateix.

En tot aquest trajecte, els actors, construeixen els seus petits universos personals a través de la repetició d'un moviment . El caràcter catatònic del gest, pertorbador per definició, posa a l'espectador a la vora d'un abisme en el seu intent de comprendre els seus significats. En aquest sentit , les imatges que proposa l'obra formen part d'una proposta que no pretén narrar una història personal o col·lectiva, una cosa gairebé impossible per la distància física i afectiva en què s'ubiquen els personatges. Sí equival a un mostreig de conductes que conformen una realitat global a l'interior d'un psiquiàtric, on la tendresa està present com una baula afectiva pilar de la vida en estat d'abandó, escàs en la "vida real" .

Des d'aquest punt de vista, si es considera que allò dramatúrgic no es desenvolupa i es presenta com un procés inconclús, l'obra exhibeix millor la desconnexió dels habitants del psiquiàtric amb el món extern i no tant com a reserva de "resistència " respecte de la societat actual .

L’espai triat per presentar l’espectacle és el més adient de la Fira: Les Sitges, un espai desmantellat on l’espectador (molt a prop dels actors) se sent interpel·lat i, d’alguna manera, violentat per haver irromput de sobte en l’estranya intimitat dels personatges. Aquesta jove companyia xilena ha volgut centrar el seu discurs artístic en els marges de la nostra societat. Aquest és el seu quart espectacle (a la Fira de Tàrrega 2011, s’havia vist El Olivo) però ja han estrenat a Xile el seu cinquè muntatge amb les mateixes premisses de compromís social i rigor estètic. Haurem d’estar atents a les propostes del Teatro Niño Proletario perquè, en la seva curta vida, ja han demostrat que tenen moltes coses a dir i que saben bé com fer-ho.