Fira de Tàrrega

Inspirat en el llibre El infarto del alma de Paz Errázuriz (fotografia) i Diamela Eltit (textos), El otro parla de la supervivència afectiva en una institució de malats mentals. El referent concret i immediat és el Psiquiàtric de Putaendo (Xile) que té cabuda per a 900 pacients. Amb el llibre i l’estudi in situ dels interns, els del Teatro Niño Proletario (Xile) han construït aquest espectacle d’estètica pràcticament hiperrealista. És un espectacle dur, amb algun toc d’humor i molta tendresa que deixa a l’espectador enganxat a la cadira. Bojos i boges enamorats, embogits d’amor... en qualsevol cas, persones en un estat d’alienació mental absoluta internats en una institució en tristes condicions d’higiene i salubritat. Dos tipus de marginalitat que convergeix en uns éssers humans que, malgrat tot, estimen i expressen com poden el seu amor.

L'elenc ( José Soza , Paola Lattus , Greta Nilsson , Eduardo Soto , Rodrigo Velásquez, Daniel Antivilo i Carolina Xifres ) actua rols diferenciats entre si i , generalment, sense connexió amb els altres, fins i tot quan es constitueixen les parelles. Tots els actors conserven sense errors la matriu catatònica, repetint sempre un moviment base.

Dos són els recursos expressius primordials en aquesta producció : el gest corporal que defineix cada actor -personatge, i l'univers sonor i musical compost per Jaime Muñoz, de gran protagonisme. La banda sonora és monumental i aclaparadora . És rica en matisos industrials, de vegades segueix o persegueix un o més moviments, acoblant o avançant el gest humà. Hi ha sons musicals harmoniosos, sorolls molestos ... També silencis que valoritzen el conjunt escènic .

No hi ha textos en boca dels personatges, sí frases que es projecten en els murs i que transporten el que busca emfatitzar l'obra, l'amor. La primera és  “Me enamoro ".En conjunt, actors i actrius mostren en escena certes conductes catatòniques que revelen davant l'espectador un món desconegut o que no es vol conèixer, pobre i abandonat, del qual convé mantenir-se allunyat .

A través del gest corporal què disposa cadascú es van delineant els actors - personatges. Amb el suggeriment que cada actitud particular obeeix al trauma que va provocar la seva bogeria, el gest corporal personal equival a una resposta instintiva de l'ésser humà en condicions extremes, el que permet la supervivència .

L'instint no es perd en aquestes condicions precàries i emergeix trencant fins i tot la reiteració catatònica. En aquest sentit, la sensualitat i l'amor s'expressen dislocats, però físicament, sense perdre el seu caràcter reiteratiu, en relació a les persones i a les coses, a la conservació de l'existència. Els nus femenins i posar-se sota dutxa equivalen a un crit per la vida i la sensualitat . Encara que l'única realitat sembla ser l'afirmació de l'altre a través de la negació d'un mateix.

En tot aquest trajecte, els actors, construeixen els seus petits universos personals a través de la repetició d'un moviment . El caràcter catatònic del gest, pertorbador per definició, posa a l'espectador a la vora d'un abisme en el seu intent de comprendre els seus significats. En aquest sentit , les imatges que proposa l'obra formen part d'una proposta que no pretén narrar una història personal o col·lectiva, una cosa gairebé impossible per la distància física i afectiva en què s'ubiquen els personatges. Sí equival a un mostreig de conductes que conformen una realitat global a l'interior d'un psiquiàtric, on la tendresa està present com una baula afectiva pilar de la vida en estat d'abandó, escàs en la "vida real" .

Des d'aquest punt de vista, si es considera que allò dramatúrgic no es desenvolupa i es presenta com un procés inconclús, l'obra exhibeix millor la desconnexió dels habitants del psiquiàtric amb el món extern i no tant com a reserva de "resistència " respecte de la societat actual .

L’espai triat per presentar l’espectacle és el més adient de la Fira: Les Sitges, un espai desmantellat on l’espectador (molt a prop dels actors) se sent interpel·lat i, d’alguna manera, violentat per haver irromput de sobte en l’estranya intimitat dels personatges. Aquesta jove companyia xilena ha volgut centrar el seu discurs artístic en els marges de la nostra societat. Aquest és el seu quart espectacle (a la Fira de Tàrrega 2011, s’havia vist El Olivo) però ja han estrenat a Xile el seu cinquè muntatge amb les mateixes premisses de compromís social i rigor estètic. Haurem d’estar atents a les propostes del Teatro Niño Proletario perquè, en la seva curta vida, ja han demostrat que tenen moltes coses a dir i que saben bé com fer-ho.