Psicosi de les 4.48

Hi ha autors maleïts perquè ningú els vol representar, per la seva dificultat, per la connexió amb el públic que requereixen, perquè necessiten una digestió lenta i perquè per a alguns "no venen". Entre ells, la dramaturga anglesa Sarah Kane. Tan maleïda i tan de culte que una vegada que entres en el seu univers,  és molt difícil de sortir-ne.

Sarah Kane és una important dramaturga britànica de la dècada dels 90. Els seus textos s’emmarquen a l’In-yer-face theater, que podríem traduir com “teatre sense embuts”, un teatre que busca incomodar l’espectador, burxar-lo, molestar-lo i enfrontar-lo amb temes incòmodes de la manera menys amable possible. Mark Ravenhill (de qui no fa gaire vam veure a Barcelona el seu Shopping & Fucking al Teatre Tantarantana) és un altre del seus representants més importants.

 La producció teatral de Sarah Kane però, és escassa. La dramaturga, afectada per una depressió profunda, es va suïcidar als 28 anys, uns mesos després d’acabar d’escriure Psicosi de les 4.48, el que molts diuen que és el seu text més personal. I deu ser així. Psicosi de les 4.48 ens introdueix a l’espai mental d’una dona que pateix depressió. Un text fragmentat amb un ritme impecable on assistirem als alts i baixos, els motius, les raons, els sentiments, la ràbia, la impotència, les sessions de teràpia, la fragilitat, la por, l’amor i les ganes de viure d’aquesta dona que malgrat la seva malaltia desborda una dolorosa lucidesa que desarma.

Només pel fet d'haver saltat saltat a l'arena de la valentia, d'haver optat per un text tan difícil, ple de foscor, l'últim que va escriure abans de suïcidar-se i posar-lo en escena, tota la companyia es mereix un sonor aplaudiment. No diré que és el que més em va impressionar però la poètica del text i la factura física i mental que exigeix aquest monòleg a l'actriu que ho interpreti és tan potent com el suïcidi artístic de la intèrpret que es llanci a ell amb o sense xarxa.

 El treball d'entrega absoluta d´Anna Alarcón ve molt ben acompanyat, per una il·luminació, un espai sonor i una escenografia mnimalista que, sense gaire res, permet construir les escenes de maneres diferents, trobant un cert ritme en les reiteracions d'espais o elements. És un text dur, que no permet contemplacions. 

Una feina desagraïda perquè obliga endinsar-se en un món fosc i en el que quasi no hi ha recompensa. La profunditat dels ulls d'Alarcón guanyaran en profunditat després d'aquest treball de recerca interior. A l'espectador li queda la reflexió de si és hipòcrita per acceptar una vida amb continues limitacions o si el comportament de Sarah Kane només es pot assumir des de la malaltia. Moisés Maicas, el director, va presentar un altre monòleg, (aquest cop amb Mar Ulldemolins) també corprenedor: 20 de novembre, de Lars Norén (Sala Atrium 2012). Aquell treball, que repassava els moments abans que un exalumne pretengués atemptar contra la seva escola (i que partia de material real) transmetia una angoixa major perquè si Kane pren una decisió fatal que no perjudica vitalment a ningú més, la de 20 de novembre ensenyava que l'amenaça en les escoles és invisible i constant, però això és un altre tema. 

Sarah Kane

Psicosi de les 4.48 és un espectacle commovedor i autèntic que no us hauríeu de perdre. Un magnífic inici de temporada per a La Seca.

El grito en el cielo

La Zaranda Teatro Inestable de Andalucía la Baja és una companyia molt prestigiada, coneguda i multipremiada internacionalment, sobretot a Amèrica Llatina. En la geografia espanyola compten amb un públic fidel que mai es perd els seus espectacles. A Catalunya són profundament admirats per la gent de l'ofici escènic, però bastant desconeguts pels espectadors, inclosos els que tenen hàbits teatrals. Ara es pot reparar això perquè La Zaranda recala al Romea, obrint la temporada del teatre barceloní fins al dia 20 de setembre, amb el seu últim treball, El grito en el cielo. Un muntatge estrenat a Temporada Alta de Girona, l'embrió del qual neix a la Biennal de Teatre de Venècia del 2014. 

D'aquí ve precisament ara La Zaranda després de realitzar un interessant taller en un antic manicomi on han representat El régimen del pienso, espectacle que al costat de El grito en el cielo significa un canvi de rumb en la companyia. Però tots dos incideixen en les bases sobre les que se sustenten els seus espectacles: una recerca constant, la consideració del teatre com a ritual sagrat, les devastacions que deixa el pas del temps i uns personatges que no viuen un argument, sinó una passió. També el repartiment presenta novetats, ja que l'habitual trio d'actors de la Zaranda, Gaspar Campuzano, Enrique Bustos i el mateix director, Francisco Sánchez, se sumen Celia Bermejo i Iosune Onraita. 

Amb 37 anys de trajectòria, el grup ha aconseguit no perdre en el camí seva condició de companyia friki, a la qual se li pot considerar fundadora del “neoesperpent”, hereu de Valle-Inclán, però amb components contemporanis com és la seva poesia escènica, la seva aversió per les modes i les tàctiques comercials, els seus textos depurats, una plàstica senzilla però colpidora i poètica i l'ús simbòlic i metafòric dels objectes més diversos. Mestres en l'ús clarobscur tan barroc com teatral, La Zaranda posa ara El grito en el cielo per aquelles persones condemnades,en el tram final de la seva vida, a romandre en una confortable i asèptica residència: un lloc poblat de desesperança per a personatges desnonats de la vida. 

Aquests personatges sense nord viuen en una estrafolària i asèptica avantsala mortuòria, "d'una clínica de referència internacional", on encara és possible somiar amb un viatge que els torni la vida, el dolor (com a part de la condició humana) i el tresor de la llibertat perduda.. Els quatre protagonistes de l´obra emprenen un viatge de retorn a la vida, al seu dolor i a la llibertat. Fugen del "confort i l'asèpsia" conscients que la vida va lligada al dolor i al risc. El plantejament terrible de l'espectacle no deixa entreveure la seva extraordinària comicitat; aquesta comicitat apareix, però, des de l'inici. 

El sentit de l'humor negre i profund de La Zaranda vessa per tot l'espectacle, presentant-nos uns personatges que ens entendreixen i diverteixen per la seva proximitat. Estimem la seva esforçada lluita per la dignitat, tot i saber-la inútil. Passió, compromís i genuïnitat defineixen a la companyia, que el 2010 va guanyar el Premi Nacional de Teatre. 

Després de 37 anys de trajectòria, deixant de banda les modes i les tàctiques comercials, les seves obres són el resultat d'una recerca constant, d'una introspecció profunda i d'un treball en comú que dóna lloc a la creació, una realitat que sorgeix com si tingués vida pròpia. La mort, les devastacions que deixa el pas del temps, la memòria són tractats amb humor i ironia sense perdre gravetat ni transcendència. 

Misión Imposible 5: nación secreta

Siguem sincers, la majoria de les sagues perden la seva brillantor al segon intent. Els seus guionistes es deixen anar davant el triomf de la primera, els directors obliden la seva empenta pensant que gairebé tot està fet, que la seva aportació personal serà nímia i, amb aquesta desídia inconscient, arrosseguen als actors. Al final, al tercer lliurament la saga ha mig mort d'inanició. No li passa a «Missió impossible». Es diu de Tom Cruise, productor i ànima del projecte, que és un actor pla (cosa que podria discutir-se fins a cert punt), i que treballa cent hores per aconseguir un pla que Day Lewis o De Niro farien en dos segons. Talent davant voluntat. Però una cosa és segura: Cruise treballarà aquestes cent hores, plogui, nevi o caigui el món. Aquest continu quefer, esforçat i voluntariós al màxim, és una cosa que acaba tenint el seu reflex en el remake de la sèrie que va marcar la televisió en els anys seixanta.

És una entretinguda pel·lícula comercial, en la qual el seu resolutiu protagonista ha de fer front a un totpoderós consorci criminal, que respon al nom d'El sindicat. Una arrencada trepidant dóna pas a un imparable desfilada d'espectaculars seqüències d'acció, emmarcades a Londres, Cuba, Viena i Casablanca. Ciutats per les que passeja l'incombustible heroi, per gaudi dels que gaudeixen de valent amb aquest popular gènere. Si el cinema en bona mesura és imatge en moviment, i aquest moviment es defineix lògicament per la velocitat de les seves imatges, el treball del realitzador Christopher McQuarrie és cinema al cent per cent. 

En contra dels que pensen que aquest cinquè lliurament de la saga no té guió, limitant-se a acumular efectes, convé aclarir que l'acumulació d'efectes de tota mena en un ordre dramàtic amb la idea de provocar sensacions en l'espectador és, de fet, la essència del guió cinematogràfic. No oblidem que el seu director va ser oscaritzat pel llibret de Sospitosos habituals (1995). A més es nota que el director-guionista triat per Cruise (Christopher McQuarrie, un home de confiança que ja va estar amb ell a Jack Reacher i Al filo del mañana ha donat voltes i voltes de rosca perquè la intensitat no baixés de revolucions (de fet, l'escena del Parlament anglès és fantàstica, plena de revolts i tobogans, d'anades i tornades, de tàctiques i contra-tàctiques. 

Juntament amb aquest guió cuidat al màxim, treballat amb molt de detall, Cruise i McQuarrie han elaborat un càsting també de confiança, apuntalat per dues peces encaixades amb precisió en el trencaclosques que sempre és aquest subtil joc de dolents i paladins: Rebecca Ferguson, amb bona química amb l'heroi, i Sean Harris, un dolent temible al qual han rebaixat la seva absent barbeta per donar-li un aspecte més terrorífic. La resta ja ho saben:  molta adrenalina  del minut u al cent-trenta, gestes impossibles (però totalment impossibles), deutores de James Bond , i persecucions de motos i cotxes.

Així doncs, estem davant d'un espectacle sensorial que ens arrossega en un carrusel visual, ple d'emoció, perill i aventura, en el qual destaca la brillant seqüència filmada a Viena durant la representació de l'òpera 'Turandot' de Puccini. En el ben conjuntat repartiment de veterans actors posa la cirereta al treball davant les càmeres de Rebecca Ferguson, convertida aquí en una sibil·lina agent del MI6, capaç d'atrapar a les seves xarxes a tot aquell que es posa davant d´ella.

Inside Out ( Del revès)

Què significa créixer, fer-se adult? Com es configuren les nostres emocions per poder acabar donant forma a la nostra personalitat? Quina és la importància dels records en el nostre creixement personal? Quin és el valor real de la tristesa com a emoció?¿ Poden aquest tipus de preguntes estar relacionades amb una pel·lícula d'animació l'objectiu principal de la qual, que no l´únic, és el d'entretenir al públic? ¿I a més ser una aventura bàsica amb aparença de videojoc dels anys 90: amb dues protagonistes alternes que han de passar de pantalla (diferents escenaris cognitius que donen forma a la memòria a llarg termini) contínuament per aconseguir assolir la seva meta? Per saber les respostes a tot això (i a molt més), no ens podem perdre  Inside Out (Del revés) , l'última pel·lícula sorgida d'aquesta fàbrica d'obres mestres anomenada Pixar Animation Studios. Des que es va donar a conèixer amb Toy Story (John Lasseter, 1995), Pixar ha brillat amb cintes d'animació per a adults disfressades de pel·lícules per a nens, i aquesta doble intenció arriba al seu punt culminant amb Inside Out, un film definitivament abstracte que resol per sempre un dels grans misteris de la Humanitat: el complex funcionament de la ment.

 Tenim una nena, Riley. I també tenim una visió en exclusiva del que passa al seu cap, on cinc emocions bàsiques regeixen el seu comportament: Felicitat (groc), Ira (vermell), Fàstic (verd), Por (lila) i Tristesa (blau). A partir d'aquí, Inside Out ens mostra el funcionament intern que defineix la personalitat de la protagonista. I ho fa de la forma més senzilla (en aparença) possible: amb records en forma de boles de colors que s'acumulen i s'ordenen donant peu a la construcció de diversos micro-mons base on s'assenten els principals valors de la jove. Amb l'excusa accidental de l'aterratge de l´Alegria i la Tristesa en el laberint de la memòria, Docter (& Co), aprofitaran per fer un viatge al·lucinant a l'interior de la ment humana, un fantàstic paratge on habiten per igual els malsons, els pensaments abstractes , la fàbrica de somnis i els amics imaginaris, entre molts altres. 

La paraula "fantasia", és la clau. Perquè Inside Out es pot entendre com un film d'animació superlatiu, és clar; però encara per sobre d'això està l’al·lucinant aventura fantàstica a la qual ens avoca la pel·lícula. Una jugada mestra on mentre la narració principal persegueix l'estètica de game ja citada -una narració bàsica on les emocions protagonistes han de superar els obstacles per poder tornar al centre de control de la personalitat de Riley- es construeix tot un món que serveix per definir tant els sentiments humans, com la nostra capacitat per raonar en funció de les nostres emocions, així com la forma en què s'estructuren els nostres records donant peu al que finalment acabarà per configurar la nostra personalitat.

 La història de la nena, preadolescent desubicada, és universal, nens i adults poden identificar-se amb ella, i hi ha una aventura molt física, de ritme trepidant i amb personatges coloristes, que els nens seguiran fins al final. Però al cap de la nena, tot es complica ... Hi ha la sala de comandaments, on les cinc emocions essencials es combinen per controlar les reaccions de Riley al món exterior. A la torre de control es connecten, suspeses en els abismes del que és  insondable, les illes que constitueixen els diferents aspectes de la personalitat de la petita, els seus interessos bàsics (família, l'amistat, el divertiment i l'hoquei (l'afició de Ridley) . 

Els records són boles el color de les quals ve  determinat per l'emoció que les domina, i alguns apareixen per sorpresa (com la recurrent cantarella d'un anunci de pasta de dents). Envoltant els angoixants abismes en el fons dels quals moren les boles, hi ha els arxius de la memòria , un gegantí laberint que uns operaris blaus purguen regularment. I també la Fàbrica de somnis, que remet, és clar, a Hollywood, entre d'altres territoris del nostre cervell com el Regne de la Imaginació, el del Pensament Abstracte o el de l´Inconscient, i un purgatori on van a parar 'tot el que crea problemes'. 

 Inside Out proposa, en definitiva, un complex, riquíssim i psicodèlic món interior en què la qüestió al final és determinar el lloc que la tristesa ha d'ocupar en les nostres vides . I és que sense la  tristesa, no s'entén l'alegria (i viceversa) .Així que preparin-se  per veure´s emocionalment arrasats per Inside Out . Una pel·lícula que t'arrenca les llàgrimes a través de les mateixes emocions que governen la cinta. Ja siguis pare o fill, optimista o pessimista,  fan del realisme  o un amant del més enllà dels límits de la realitat ... el nou Pixar acabarà amb tu. No només per ser una obra mestra totèmica, una de les millors pel·lícules d'animació de la història o un dels relats fantàstics més brillants que jo hagi vist mai. Acabarà amb tu perquè el seu retrat de la construcció de les emocions humanes, encara que  al·legòric i naïf, és del més precís que ens ha donat el cinema. Fins a tal punt que Inside Out pot arribar-se a entendre no com una pel·lícula, sinó com un mirall al qual l'espectador s'enfronta i ha d'assimilar tot allò que ha perdut per convertir-se en la persona que és. “Casi nada”

AMY

Tot és qüestió d'enfocament. A  El ocaso de una estrella, Sidney J. Furie va ressuscitar a Billie Holiday, amb les faccions de Diana Ross i els tòpics del biopic hollywoodià. Més creatiu, Gus Van Sant es va inspirar en la figura de Kurt Cobain per, des de la vessant intimista, radiografiar a tota una generació. Ara, una altra icona de la música popular amb estigma de màrtir, Amy Winehouse, passa pel filtre d'Asif Kapadia en clau documental molt pròxima a la que ja ens va oferir a Senna, el seu retrat del campió de fórmula I brasiler Ayrton Senna i la seva rivalitat amb el francès Alain Prost. Com la de tants famosos de l'actualitat, la vida pública d'Amy Winehouse es va desenvolupar en “prime time", amb el món sencer mirant-la. 

D'alguna manera, fins a la seva mort tràgica semblava prevista, predestinada, assumida amb antelació. Quan va morir, al juliol de 2011, es va pensar unànimement que "la pobra Amy" havia patit una sobredosi de drogues il·legals. Per a sorpresa general, la investigació forense va determinar que la causa immediata va ser una intoxicació aguda amb una droga legal: havia consumit una enorme quantitat de vodka. Asif Kapadia, el director de Amy, es va trobar amb un dilema molt propi del temps present: disposava de massa documents audiovisuals de la cantant, incloent-hi molt material mai exhibit. El primer muntatge d´ Amy durava tres hores i els pocs que ho van veure asseguren que resultava desolador. Tècnicament, Kapadia tenia suficients imatges i sons d´Amy perquè ella pogués explicar les seves vivències en primera persona. 

Però no n'hi havia prou: allò va ser molt ràpid i ella mateixa no entenia l'aterridora experiència que va ser la seva professionalització, coincidint amb la seva entrada en l'edat adulta. La pel·lícula necessitava altres veus: amics, familiars, associats, doctors. I tots ells intervenen. L'abundància de filmacions d'Amy Winehouse permet que el realitzador eviti aquest tòpic dels documentals que és la successió de bustos parlants. A mesura que avança el metratge, l'aparença de jove segura, íntegra i lliurada en cos i ànima a la seva passió pel jazz i el soul s'esvaeix amb la seva trobada amb la fama, que no sap pair, i aquí Amy es torna fràgil i desvalguda. Caiguda als inferns: bulímia, droga i alcohol en abundància conjuguen amb un setge mediàtic salvatge, caníbal. 

Amy conté fragments de gran interès per als seguidors de la cantant, alguns d'ells molt emotius (la seva reacció en rebre un Grammy anunciat pel seu adorat Tony Bennett o el seu duo amb ell mateix), i altres patètics (el concert frustrat per una descomunal borratxera a Sèrbia). Però aquesta opció narrativa per part de Kapadia també té els seus perills. Amy ens submergeix en una vida tumultuosa sense permetre'ns ni repòs ni reflexió. Kapadia fins i tot reflecteix el que va poder sentir la Winehouse quan sortia al carrer, afusellada pels flaixos dels paparazzis i els focus dels equips de TV. 

La potència del muntatge de Amy amaga, però, un clar repartiment d'herois i dolents. Mitch Winehouse no surt ben parat: el pare de l'artista es va presentar a l'illa caribenya on ella s´estava intentant refer ... acompanyat per un equip de filmació, disposat a rodar un documental que es titularia finalment: Saving Amy (Salvant l´Amy). Va ser Mitch qui va decidir que la seva filla no necessitava anar a rehabilitació, inspirant de rebot la memorable cançó "Rehab", però també facilitant que els seus problemes s’agreugessin. Blake Fielder-Civil, el gran amor de la vocalista, queda retratat com un aprofitat, en tots els sentits de la paraula: Els diners de la seva enamorada serviria per pagar el silenci del propietari d'un pub al qual Fielder-Civil i altres amics van agredir, un suborn que li suposaria una condemna de presó. 

El retrat acaba generant una gran angoixa : no sabem fins a quin punt Amy Winehouse va ser una víctima d'un sistema o si únicament va ser una encarnació més de la mística de l'autodestrucció en el territori de la música pop. Al final, quan grava un àlbum al costat de Tony Bennett, entenem com el món del show business acabar marcint un gran talent. Amy és en el fons una pel·lícula que commou i altera la nostra consciència.

Bangkok

Dins el Festival Grec 2015, La Villarroel presenta Bangkok, una obra del multipremiat Antonio Morcillo López guanyadora del Premi SGAE de Teatre 2013. Un text crític, entretingut i fresc que simbolitza un viatge per les ments dels més tocats per la situació política.Dos personatges en un aeroport sense avions. Un és el guarda de seguretat i únic treballador que queda a l'aeròdrom (exceptuant al seu company), l'altre és un ancià al qual han estafat i té un bitllet per viatjar a Bangkok en un avió que aparentment surt d'aquí. El primer, interpretat per Dafnis Balduz és un home amb incomptables carreres, màsters i cursos d'especialització que ha acabat sent un simple guarda de seguretat que ni tan sols es dedica a això, sinó que la seva tasca es basa en entrenar falcons. El segon està interpretat per Carlos Álvarez-Nóvoa, guanyador del Premi Goya, que fa un magnífic treball en el paper d'un viatger perdut amb una misteriosa història que posa de cap per avall la vida del guarda de seguretat. 

Començant ja amb un plantejament clarament crític i reconeixible per a tot tipus de públic, Bangkok és una conversa filosòfica entre dos personatges amb visions del món i experiències vitals molt diferents que es troben en el mateix espai i temps, aparentment, per casualitat.A mesura que passa l´acciço el capdell  es va desfent mica en mica, i el vell inofensiu i desprotegit, a qui convidaries a un plat de sopa, es revela com una guineu que se les sap totes i que es dedica a gestionar equips operatius pel prestigiós i hermètic club Bildelberg (ja sabeu, aquella societat secreta de qui es diu que dirigeix el planeta, una mena de govern ocult del món, integrada per financers, polítics i mecenes d’alta voltada).

La crisi econòmica, el desencís col·lectiu, l’apatia social i el desassossec esdevenen també personatges principals al voltant dels quals gira l’argument per justificar les accions. Per què, si no, cal eliminar (ordre de qui?) un famós blogger anònim que provoca mobilitzacions i anima els ciutadans a retirar els diners i cremar les sucursals de les entitats bancàries? Algú, en aquest món, s’ha d’encarregar de fer la bugada. Perquè hi ha –i sempre hi haurà- preses i depredadors, malgrat que dintre de tots nosaltres hi ha un banquer i un anarquista.

Entrem en un thriller polític ben ordit, que exhibeix una efectiva economia de recursos i esgrimeix, com a arma, la magnètica presència escènica d’ Álvarez-Nóvoa  (això no desmereix, en absolut, la tasca de Dafnis Balduz).  De fet, ja intuíem que llurs ideologies eren força oposades, però descobrim que s’arrelen en ètiques socials irreconciliables, obertament antagòniques.  L’encert de l’autor i director Antonio Morcillo és haver esquivat el maniqueisme fàcil i, sobretot, aconseguir que un desenllaç  gairebé de gènere fantàstic  (coherent, d’altre banda, amb el plantejament)  resulti versemblant.

  

Morcillo, a qui haurem de seguir-li les passes. Que no defalleixi. Un veritable thriller amb dosi de teatre de l'absurd. L'autor i director Antonio Morcillo ha sabut trobar un element real per desenvolupar la història de dos personatges enigmàtics.  L’home gran és un cínic pragmàtic, servidor del poder. El jove confia en què la realitat es pot capgirar.  A la fi dos missatges molt presents en la verborrea política del moment ben travats i exposats en una funció ben interpretada que manté la intriga fins a un final desconcertant.

La voix humaine

Després de les seves grans màquines Tragèdies romanes i El manantial Ivo van Hove ha tornat al Grec barceloní amb una peça de cambra, La veu humana (1928), que Jean Cocteau va escriure per Edith Piaf, el monòleg de una dona aferrada al telèfon com a única taula de salvació. Ha acabat una relació de cinc anys: ell s'ha anat amb una altra i ella intenta retenir-lo. Un text ja clàssic, sovint servit per grans dames madures embolcallades en sedes negres (Anna Magnani, Ingrid Bergman, Amparo Rivelles).

Halina Reijn, jove estrella del Toneelgroep Amsterdam, la companyia de Van Hove, vesteix una samarreta vella amb l'efígie de Mickey i Minnie Mouse (la parella perfecta!) I uns pantalons de xandall, i fa la impressió que porta diversos dies, setmanes potser, sense sortir de casa. Veiem un pis a punt de tancar, sense un sol moble. Paret blanca, nua. A terra, una ampolla d'aigua i unes sabates negres, masculines: l'únic que queda de l'absent (en l'original eren uns guants). I el telèfon, és clar: un sense fils i un mòbil, carregant-se.

Naturalment, no "escoltem" l'amant perdut a l'altre costat de la línia: el primer gran repte per a la protagonista de La veu humana és crear a aquest interlocutor i fer-nos creure en ell. Per cert, un incís: Van Hove vol estrenar l'any que L'altra veu, escrita i interpretada per Ramsey Nasr, on veurem (i escoltarem) al personatge invisible. Durant el primer terç de la funció, l´actriu treballa amb la tensió entre el fingiment de les seves paraules i el que el seu cos revela. Petits signes: un tremolor en la veu, la mà que queda detinguda, el riure forçat, l'intent de frenar el plor. O esquerdes que "ell" no percep però "nosaltres" sí: un atac de nàusea rematat per un cop de vòmit.

A poc a poc, la falsa calma dóna pas a l´incontenible xerrameca neuròtica, al xantatge emocional, a la súplica (quan li demana que no porti a l'altra a l'hotel que solien freqüentar), a la frase que condensa tot: "Què com estic ? Pregunta-li a un peix com creu que viurà sense aigua ", quan comprenem que faria qualsevol cosa per poder seguir parlant amb ell.

A mitja funció entra una mica d'aire en el que semblava una asfixiant caixa de vidre, gàbia o peixera, però és només una aparença. Quan la dona descorre el que resulta ser una finestra, pugen de cop els sons del vespre, l’enrenou dels cotxes, la gent que torna a casa, a les seves famílies, als seus amors: la vida, aliena, sense aturador.

Reijn ens ofereix una actuació continguda però plena de matisos i durant bona part de l´espectacle aconsegueix que passem per alt el ritme excessivament lent del muntatge.
Malauradament, al ritme lent de la peça de Van Hove s’hi ha de sumar l’espai. La Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors no només és poc adequada sinó que fins i tot juga en contra del muntatge. Per començar, la sala és massa gran per les dimensions de l’escenografia: les butaques del lateral i les més llunyanes tenen la visió limitada. Senten la veu, llegeixen els subtítols però li veuen mitja cara o mig cos i, per tant, la sensació de vouyerisme i tot el que això comporta, es perd.

Una altra característica d'aquest muntatge: l'absència d'ambigüitat. Tot és clar, sec, directe en aquesta versió. Res de misteri. Pur i fred espionatge dels fets i el seu desenllaç. Halina Reijn no demana admirativa empatia, ni commiseració. No ens vol, té altres assumptes que atendre i liquidar. Tot i així genera una peculiar corrent eròtica, sobretot quan la quietud s'apodera del seu cos i adopta l'elegant postura d'un dibuix sensual japonès. Aquesta esquena que ens ignora.

Però la inquietud arriba amb el so, perquè mostra l'altura del pis, la profunditat de l'abisme. La veritat com el so de l'abisme que puja del carrer, la veritat com una aigua gelada. En els deu minuts finals de la funció puja tot el dolor i tota la seducció. Ella desapareix, surt de camp, i torna, ritual, amb sabates de taló i un vestit de seda blava, i la cabellera solta. L'esquena contra la paret. Una taca blava contra la paret blanca, un xiprer blau. L'última trucada, el comiat. Obre la finestra. Surt a l'ampit.