dijous, 30 de juliol de 2015

AMY


Tot és qüestió d'enfocament. A  El ocaso de una estrella, Sidney J. Furie va ressuscitar a Billie Holiday, amb les faccions de Diana Ross i els tòpics del biopic hollywoodià. Més creatiu, Gus Van Sant es va inspirar en la figura de Kurt Cobain per, des de la vessant intimista, radiografiar a tota una generació. Ara, una altra icona de la música popular amb estigma de màrtir, Amy Winehouse, passa pel filtre d'Asif Kapadia en clau documental molt pròxima a la que ja ens va oferir a Senna, el seu retrat del campió de fórmula I brasiler Ayrton Senna i la seva rivalitat amb el francès Alain Prost. Com la de tants famosos de l'actualitat, la vida pública d'Amy Winehouse es va desenvolupar en “prime time", amb el món sencer mirant-la. 


D'alguna manera, fins a la seva mort tràgica semblava prevista, predestinada, assumida amb antelació. Quan va morir, al juliol de 2011, es va pensar unànimement que "la pobra Amy" havia patit una sobredosi de drogues il·legals. Per a sorpresa general, la investigació forense va determinar que la causa immediata va ser una intoxicació aguda amb una droga legal: havia consumit una enorme quantitat de vodka. Asif Kapadia, el director de Amy, es va trobar amb un dilema molt propi del temps present: disposava de massa documents audiovisuals de la cantant, incloent-hi molt material mai exhibit. El primer muntatge d´ Amy durava tres hores i els pocs que ho van veure asseguren que resultava desolador. Tècnicament, Kapadia tenia suficients imatges i sons d´Amy perquè ella pogués explicar les seves vivències en primera persona. 


Però no n'hi havia prou: allò va ser molt ràpid i ella mateixa no entenia l'aterridora experiència que va ser la seva professionalització, coincidint amb la seva entrada en l'edat adulta. La pel·lícula necessitava altres veus: amics, familiars, associats, doctors. I tots ells intervenen. L'abundància de filmacions d'Amy Winehouse permet que el realitzador eviti aquest tòpic dels documentals que és la successió de bustos parlants. A mesura que avança el metratge, l'aparença de jove segura, íntegra i lliurada en cos i ànima a la seva passió pel jazz i el soul s'esvaeix amb la seva trobada amb la fama, que no sap pair, i aquí Amy es torna fràgil i desvalguda. Caiguda als inferns: bulímia, droga i alcohol en abundància conjuguen amb un setge mediàtic salvatge, caníbal. 


Amy conté fragments de gran interès per als seguidors de la cantant, alguns d'ells molt emotius (la seva reacció en rebre un Grammy anunciat pel seu adorat Tony Bennett o el seu duo amb ell mateix), i altres patètics (el concert frustrat per una descomunal borratxera a Sèrbia). Però aquesta opció narrativa per part de Kapadia també té els seus perills. Amy ens submergeix en una vida tumultuosa sense permetre'ns ni repòs ni reflexió. Kapadia fins i tot reflecteix el que va poder sentir la Winehouse quan sortia al carrer, afusellada pels flaixos dels paparazzis i els focus dels equips de TV. 


La potència del muntatge de Amy amaga, però, un clar repartiment d'herois i dolents. Mitch Winehouse no surt ben parat: el pare de l'artista es va presentar a l'illa caribenya on ella s´estava intentant refer ... acompanyat per un equip de filmació, disposat a rodar un documental que es titularia finalment: Saving Amy (Salvant l´Amy). Va ser Mitch qui va decidir que la seva filla no necessitava anar a rehabilitació, inspirant de rebot la memorable cançó "Rehab", però també facilitant que els seus problemes s’agreugessin. Blake Fielder-Civil, el gran amor de la vocalista, queda retratat com un aprofitat, en tots els sentits de la paraula: Els diners de la seva enamorada serviria per pagar el silenci del propietari d'un pub al qual Fielder-Civil i altres amics van agredir, un suborn que li suposaria una condemna de presó. 


El retrat acaba generant una gran angoixa : no sabem fins a quin punt Amy Winehouse va ser una víctima d'un sistema o si únicament va ser una encarnació més de la mística de l'autodestrucció en el territori de la música pop. Al final, quan grava un àlbum al costat de Tony Bennett, entenem com el món del show business acabar marcint un gran talent. Amy és en el fons una pel·lícula que commou i altera la nostra consciència.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada